La crueltat de Yorgos Lanthimos torna a Canes

Després de Poor things, pel·lícula frankensteiniana en què una dona retorna a la vida amb el cervell de la criatura que gestava, Yorgos Lanthimos transita de nou en un territori entre la vida i la mort, diluint-ne les fronteres, amb Kinds of kidness, presentada ahir a la secció competitiva del festival de Canes. La nova pel·lícula de Lanthimos, lluny del barroquisme visual amb què l’anterior va enlluernar, consta de tres històries interpretades per uns mateixos actors (Emma Stone, una habitual del cineasta grec, Willem Dafoe, Jesse Plemons i Margaret Qualley, entre altres) que assumeixen personatges diferents en cadascuna: en la primera a un home li costa matar un altre home per encàrrec; a la segona, una dona donada per morta retorna, però el marit no es creu que sigui ella; a l’última, una dona en busca una altra capaç de retornar els morts a la vida.

Jugant-hi les relacions de poder, creant una atmosfera d’estranyesa, són més complexes que aquest mínim resum argumental, però la sensació d’aquesta cronista és que Lanthimos s’hi perd abusant del recaragolament, de la crueltat, d’aquell cinisme amb què, abans que la Bella de Poor things li inspirés un cert humanisme, ha maltractat els seus personatges. Cap dels que habiten Kinds of Kidness sembla concebut per a simpatitzar-hi: Lanthimos els observa com si fossin animalons en un laboratori. En la projecció de premsa, aplaudint-se el nom del cineasta en aparèixer als títols de crèdit i celebrant-se amb rialles algunes ocurrències al començament, la predisposició a l’entusiasme es va apaivagar fins a arribar a una certa fredor al final.

Certs cineastes tenen vocació de fer cinema com un testimoni del present i com a memòria del passat. Un exemple és el documentalista ucraïnès, amb algunes incursions en la ficció, Sergei Loznitsa, que, posem per cas, tant va documentar les protestes de l’any 2014 a Maidan, i com van ser violentament reprimides, com ha treballat amb imatges d’arxiu per donar compte a Babi Yar. Context de les atrocitats nazis a Ucraïna durant la Segona Guerra Mundial. Projectada a Canes fora de concurs, La invasió, el seu nou documental, intenta mostrar la quotidianitat de la gent comuna al seu país en temps de guerra o, com consta en el títol, durant la invasió per part de la Rússia de Putin.

La pel·lícula comença amb un enterrament i s’acaba amb un altre, però sobretot vol reflectir com la vida, amb tot, persevera. D’aquí, amb una actitud observacional, mostra casaments, com es reparteixen regals a nens al Nadal, les classes en una escola. Les conseqüències de la guerra, però, sempre hi són presents: els hospitals, la rehabilitació dels ferits, les cues per aconseguir aliments, les alarmes i els llocs de refugi. Però, a diferència de 20 dies a Mariupol, el documental oscaritzat de Mstyslav Chernov, no es recrea fins la immoralitat en imatges de morts i ferits, sinó que vol testimoniar una actitud de resistència en què la humanitat sobreviu. Tanmateix, dono voltes a una llarga seqüència. Comença en una llibreria de vell on arriben llibres d’autors russos dels quals hi ha persones que es desfan. L’humanisme de part de la literatura russa no serveix per a res als ucraïnesos? Aquests llibres son transportats a una trituradora de paper: no només n’hi ha de russos, com ara de Dostoievski o de Turguénev, sinó també de Stephen Zweig i André Malraux. La cultura no salva de la barbàrie, però ni tan sols consola?