Manolo García, entre globus i exabruptes

Quan, l’any 2018, amb dècades d’ofici ja a les espat­lles, Manolo García va deci­dir-se final­ment a fer el seu pri­mer Sant Jordi, con­fes­sava que, si no ho havia fet fins ales­ho­res, era perquè el Palau sim­bo­lit­zava una manera d’enten­dre el rock allu­nyada dels seus ide­als. Ara, però, sem­bla haver-li tro­bat el gust, no única­ment perquè aquest 2024 hi haurà actuat dues vega­des (dis­sabte, amb entra­des exhau­ri­des, davant 18.000 espec­ta­dors i, el pròxim 30 de novem­bre, com a final d’una gira titu­lada Cero Emi­si­o­nes Con­ta­mi­nan­tes Desde Ya) sinó perquè ara, en els seus Sant Jor­dis, ja hi entren en escena ele­ments del llen­guatge d’esta­dis com ho són els glo­bus de colors, les cano­na­des de con­fe­tis i una versió final de La Bamba.

Va xocar una mica que aquest fos l’embol­call triat per a un músic a qui, mal­grat tot, se’ l va veure força enfa­dat, amb exa­brup­tes cons­tants (vam per­dre el compte de quants “su puta madre” va etzi­bar) i dis­ser­ta­ci­ons força incon­ne­xes sobre els mals de You­tube i What­sapp durant l’allar­gas­sat final d’A San Fer­nando, un ratito a pie y otro cami­nando. Té tot el dret del món, és clar, a estar empre­nyat com una mona (“d’aques­tes elec­ci­ons m’ha agra­dat que, de cada dos cata­lans, un no hagi anat a votar”, li deia dis­sabte a Jordi Bian­ci­otto a una entre­vista a El Periódico) però haver vist Manolo García rene­gar a tort i a dret men­tre, a la pista del Sant Jordi, el públic jugava amb els glo­bus va pro­vo­car una ine­vi­ta­ble sen­sació de curt­cir­cuit con­cep­tual.

Res a dir, tan­ma­teix, de l’entrega màxima del bar­ce­loní, que, durant tres hores, va “suar com un pollas­tre”, segons va dir poc després d’haver començat el bolo, i va bus­car el con­tacte amb el públic amb incur­si­ons cada dos per tres a la pista. Va recu­pe­rar algu­nes cançons d’El Último de la Fila (Llan­tos de pasión, Avi­o­nes pla­te­a­dos, Como un burro amar­rado en la puerta del baile o Insur­rección, que va ser la pri­mera), va dei­xar que els seus músics es lluïssin de valent i, als 68 anys, va mos­trar-se en ple­nes facul­tats de veu, tot fent també pro­cla­mes a favor d’una “Pales­tina lliure”, dels “page­sos i rama­ders”, dels “autònoms”, de “la música en català” (abans d’un duet amb Ivette Nadal) i dedi­cant la nit al pre­si­dent uru­guaià Pepe Mújica. Una nit, doncs, llarga, intensa i agi­tada, però, també, con­tra­dictòria, con­fusa i estra­nya..