L’amor pel cinema a Canes

En contrast amb el sensacionalisme de tantes pel·lícules a concurs en aquesta edició del festival, el portuguès Miguel Gomes ha fet present a Canes que el cinema pot ser una forma poètica a prop del somieig amb Grand Tour, que, com anuncia el títol, narra un gran viatge, que tant és físic com mental. De fet, són dos viatges asiàtics (Birmània, Singapur, Tailàndia, Japó i la Xina) narrats de manera successiva: el que fa un diplomàtic anglès fugint, sense saber gaire perquè i com si volgués desaparèixer, de la dona amb la qual està promès; i, com a contrapunt, el d’aquesta mateixa dona, que, provinent de Londres, s’entossudeix a buscar l’home arribant sempre tard als llocs per on ell passa. La història transcorre a principis del segle XX i Gomes hi recrea un imaginari de l’època colonial (com ho feia a Tabú, en relació amb l’Àfrica) amb una textura fantasmal i una tonalitat entre la malenconia i la ironia. És un film d’aventures i un drama d’amor impossible. Les imatges del relat han estat rodades en estudi (per transmetre un món imaginari, una fantasia cinematogràfica) i s’alternen amb d’altres de caràcter documental sobre el present dels llocs com si haguessin estat capturades per algú que hi fa un viatge en l’actualitat.

Hi ha un amor pel cinema a Grand Tour que és propi de Miguel Gomes. Com també ho és del francès Arnaud Desplechin, que, a Spectateurs, evoca la seva iniciació en el cinema (a través del seu alter ego, Paul Dedalus, en diverses ficcions) i les pel·lícules i els cineastes que l’han marcat de manera fonamental, com ara Ingmar Bergman, François Truffaut i Claude Lanzmann com autor del documental Shoah. Desplechin ha presentat Spectateurs fora de concurs, mentre que a la secció oficial competitiva s’ha projectat una altra pel·lícula, Marcello mio, que vol homenatjar de manera explícita el cinema. A partir de la semblança de Chiara Mastroianni amb el seu pare, Christophe Honoré hi fantasieja que l’actriu es “converteix” en Marcello Mastroianni. D’entrada, la idea encurioseix i alhora espanta: què en pot sortir? Allò que en surt, sense caure mai en el ridícul, és desigual: hi ha moments emotius i d’altres de banals, inclosos alguns en què intervé Catherine Deneuve, mare de Chiara Mastroianni. En tot cas, està fet amb amor pel gran cinema associat (Fellini, per sobre de tot) a la presència de Marcello Mastroianni.

Els films de Desplechin i Honoré no són els únics francesos presentats darrerament a Canes. Sempre promovent la industria cinematogràfica francesa, el festival ha colat a la secció oficial competitiva un producte comercial ple de clixés pseudoromàntics: L’amor ouf, en què Gilles Lelouche narra la història d’amor redemptor entre una “bona noia” que odia la violència i un noi abocat a la delinqüència. El film dura incomprensiblement 165 minuts que en part se suporten per la presència d’Adèle Exarchopoulos. Una nova adaptació d’El comte de Montecristo, dirigida per Mathieu Delaporte i Alexandre de La Patelliere, dura tres hores, però, encara que està filmada de manera convencional, els elements del relat d’Alexandre Dumas continuen enganxant.