Un Japó de geishes i catanes

Tan bon punt entres al Palau Mar­to­rell de Bar­ce­lona, te la tro­bes de cara: L’onada, de Kat­sus­hika Hoku­sai, ampli­fi­cada per una repro­ducció pin­tada a la paret perquè la xilo­gra­fia, de dimen­si­ons més aviat peti­tes, no passi des­a­per­ce­buda. És una de les estam­pes més cone­gu­des del Japó miti­fi­cat per l’art i la lite­ra­tura del segle XIX euro­peu, fas­ci­nat per la “des­co­berta” d’Ori­ent, i també una de les més ter­ri­bles, amb aquest mar embra­vit que escu­meja damunt dues fràgils bar­que­tes on els pes­ca­dors, arrau­lits a coberta, no poden fer sinó resig­nar-se a ser engo­lits per l’onatge. Però, al mateix temps, la punta nevada de l’incon­fu­si­ble mont Fuji que s’entre­veu al fons, con­fo­nent-se amb les cres­tes d’aigua però pre­ser­vat com un símbol tute­lar de sere­ni­tat i qui­e­tud, infon a la imatge una trans­cendència que l’anècdota omet: aquesta onada no és només la repre­sen­tació d’una con­demna sota el poder devas­ta­dor de la natu­ra­lesa, sinó també de l’har­mo­nia i la inter­re­lació de totes les coses. La bellesa i el ter­ror, tot alhora. D’aquí prové la dua­li­tat entre el món de les geis­hes i el dels samu­rais que pro­posa la nova expo­sició del Palau Mar­to­rell per tal d’incor­po­rar el seu espai, inau­gu­rat encara no fa dos anys, en el cir­cuit dels grans mun­tat­ges inter­na­ci­o­nals. Després de les mos­tres dedi­ca­des a Soro­lla, Mucha i Cha­gall, aquest edi­fici noble cons­truït per Joan Mar­to­rell, seu de l’antiga Soci­e­tat del Crèdit Mer­can­til i la Cam­bra de Comerç, es trans­forma en un inte­rior japonès per des­co­brir la vida quo­ti­di­ana, l’art i els ritu­als eròtics i guer­rers d’una cul­tura mil·lenària que con­ti­nua exer­cint un mag­ne­tisme tor­ba­dor encara al segle XXI.

Josep Félix Bentz, un dels direc­tors del Palau Mar­to­rell, no ama­gava el dia de la pre­sen­tació que Geisha / Samu­rai. Memòries del Japó, oberta fins al 8 de setem­bre i amb un pro­grama d’acti­vi­tats com­ple­men­tari amb el suport de Casa Àsia, és la gran aposta per eixam­plar el ven­tall del seu públic recor­rent als matei­xos al·lici­ents que ja van atraure els pri­mers viat­gers al país nipó: l’exo­tisme, la deli­ca­desa, el mis­teri. La diferència. Perquè el fet és que, per més que l’ober­tura al món del període Meiji, a finals del XIX, hagués dei­xat enrere l’etapa d’her­me­tisme i que les expo­si­ci­ons uni­ver­sals del tom­bant de segle van con­tri­buir a esten­dre a tot Occi­dent la passió pel japo­nisme, aquest món tre­men­da­ment codi­fi­cat, que pro­fessa un amor sen­sual als detalls, que sublima el gest més petit, tant si és per ser­vir el te com per desem­bei­nar l’espasa, i que esta­bleix un diàleg fra­tern amb la natura fins a con­ver­tir en emble­mes la flor del cri­san­tem i el vol ele­gant de les grues, con­ti­nua trans­me­tent una sen­sació de benau­rança insòlita en els temps que cor­ren. Fer­ran López Ala­garda, pre­si­dent de la Fede­ració Espa­nyola d’Anti­qua­ris i comis­sari de l’expo­sició, invi­tava a fixar-se en “el talent que els japo­ne­sos posen en tot allò que fan”, sigui una estampa ukiyo-e, una pinta per als cabells, un para­vent domèstic, un net­suke o una arma­dura de guerra i la inse­pa­ra­ble funda de la catana.

Han hagut de recórrer a una dot­zena de col·lec­ci­o­nis­tes, la majo­ria esta­tals, però també euro­peus, per reu­nir les prop de dues-cen­tes peces expo­sa­des, però López Ala­garda asse­gura que amb un de sol d’aquests pres­ta­dors hau­rien pogut omplir els dos pisos del palau: fins a aquest punt l’atracció pel japo­nisme es revela com un dels filons més secrets i fidels dels gabi­nets de mera­ve­lles pri­vats. Si han diver­si­fi­cat la pro­cedència, ha estat per reflec­tir la cul­tura japo­nesa dels períodes Edo i Meiji, entre els segles XVII i XIX, amb el màxim de face­tes pos­si­bles, que van, d’acord amb els àmbits expo­si­tius, del tea­tre (el Nô i el kabuki) i l’ukiyo-e a la inti­mi­tat refi­nada de les geis­hes; l’ero­tisme explícit dels shunga (hi ha una pudo­rosa advertència a l’entrada per uns dibui­xos sovint con­fo­sos amb el Kama-sutra); els net­suke, els kake­mono i les foto­gra­fies d’època, i les repre­sen­ta­ci­ons bèl·liques dels musha, els guer­rers tri­bals, soli­ta­ris i este­tes, i els samu­rais, sol­dats feu­dals amb un sever codi d’honor. L’atrac­tiu del recor­re­gut no es con­cen­tra tant en la pre­sen­tació de peces estel·lars, tot i que n’hi ha en abundància (gra­vats, qui­mo­nos, para­vents, per­ru­ques, miralls, estris d’escrip­tura, laques, nines, ceràmiques) i la immensa majo­ria (el 95%, va asse­gu­rar el comis­sari), mai exhi­bi­des, com a recrear una atmos­fera embol­ca­llant que invita a l’encan­teri, al pas menut i, en arri­bar al pri­mer pis, on s’exhi­beix amb gran espec­ta­cu­la­ri­tat el para­ment dels samu­rais, també a l’esgar­ri­fança.

López Ala­garda deia que si la geisha (no pas una pros­ti­tuta refi­nada, sinó una dona culta que canta, balla, lle­geix poe­sia i domina l’art de la con­versa) encarna la bellesa i la sub­ti­li­tat, el samu­rai és la repre­sen­tació de la lle­ial­tat por­tada a l’extrem, dins una soci­e­tat feu­dal regida per l’obediència al senyor, el day­mon. Són dues face­tes d’una mateixa cul­tura que s’entre­lla­cen a la secció dedi­cada als shunga, també cone­gu­des com “imat­ges de la pri­ma­vera” o “de coixí” pel seu con­tin­gut sexual, però no pas de la manera lli­cen­ci­osa i por­nogràfica que les ente­nia el món occi­den­tal (que va col·lec­ci­o­nar àvida­ment aques­tes estam­pes), sinó amb una fina­li­tat didàctica al vol­tant dels pla­ers car­nals. Hi ha peces fora del comú, com una daga amb la figura d’un drac gra­vada a la fulla i guar­dada al seu torn en una funda que és una veri­ta­ble escul­tura, però també les encan­ta­do­res nines de les fes­tes d’infants, equi­va­lents al nos­tre pes­se­bre, i els tsu­bas de metall que feien de guar­da­mans de l’espasa, i els net­suke, el con­trapès de fusta o ivori que ser­via per rete­nir al cin­turó del qui­mono la capseta (l’imro) per guar­dar-hi les mone­des o el tabac, sobre els quals López Ala­garda adver­teix: “No són peti­tes escul­tu­res, sinó grandíssi­mes obres d’art.”