Estimada vida que fereix

L’editorial Visor, que ha publicat en castellà els principals llibres de poemes de Louise Glück (1943-2023), premi Nobel de literatura 2020, acaba de treure aquests dos títols, apareguts originàriament el 2006 i el 2009. “Me da pena pensar / que los muertos no podrán verlas”, diu la primera poesia d’Averno: es refereix a les migracions nocturnes d’aus. El llibre és una fonda reflexió a propòsit de l’amor i la mort, sobre el terreny en què es desenvolupen aquests dos extrems, que és el de l’experiència humana: “La muerte no puede hacerme más daño / del que tú me hiciste a mí, / querida vida mía”.

Sovint s’ha qualificat Glück de poeta confessional –com Sharon Olds, de qui Visor recupera aquests dies un llibre publicat, anteriorment, per Igitur–, tot aprofitant l’etiqueta que va popularitzar Robert Lowell amb el seu celebrat Life Studies (1959). Fa poques setmanes va morir Alice Munro, també guardonada, abans que Glück, amb el Nobel. Doncs bé, em sembla que sovint hi ha una mena d’aire de germanor entre els relats de la canadenca i les poesies de l’estatunidenca. Retrats de dones que estan soles, encara que eventualment puguin viure en parella. Dones que tenen a prop la natura, i en coneixen bé els rigors (no és una natura amable). Dones que s’han anat fent conscients de la fugacitat i de la precarietat de l’existència: “Cuando te pones en pie, puedes ver durante un instante / dónde estabas; la hierba está lisa, aplastada / con la forma de un cuerpo. Cuando vuelves a mirar más tarde, / es como si nunca hubieras estado allí”, diuen uns versos d’Una vida de pueblo. La poesia com a revelació: en els versos que acabo de transcriure, la de la contingència de l’existència humana. En recordo uns de Jaroslav Seifert –un altre premi Nobel de literatura– en què una noia vestida de ballarina deixava impresos, en la gespa d’un jardí, els clotets dels seus genolls. El poeta s’ho mirava i lamentava no ser jove, perquè aquells clotets representaven, per a ell, la forma simètrica d’una absència. Però la imatge de l’herba reconstruïda fa encara més dramàtic el sentit de la vida: allò que és tan efímer, i que els poetes, des de temps immemorials, s’han escarrassat a cantar.

Hi ha en els versos d’Averno la sensació del que és inevitable: “No te salvarás, ni se salvará lo que has amado”, llegim –així mateix: en cursiva–, com si es tractés d’una sentència irrevocable. El romàntic Keats se’n va anar d’aquest món assegurant que deixava el seu nom escrit en l’aigua. En una de les poesies del llibre que glosso, Glück es refereix a unes noies que han agafat un tren per anar de vacances. No agafeu el tren, els recomana la veu lírica. Però elles no li fan cas: “Escriben sus nombres en el vaho de la ventanilla. / Quiero decirles: Sois buenas chicas, / tratáis de dejar vuestros nombres atrás”. Averno reflexiona sobre la pèrdua: la de l’amor i la del temps de vida. Els records de la primera acompanyen les reflexions sobre la segona: “Cuando pude imaginar mi alma / pude imaginar mi muerte”. Entre l’arc i l’arpa: eina de dolor i de goig, alhora. L’arc esdevingut arpa: “En el sueño / a la vez causaba y restañaba la herida”.

En la poesia de l’autora, hi ha sols que es ponen i finestres que delimiten i aboquen a una visió transcendental. Una vida de pueblo aprofundeix el misteri del món: “La noche es un libro abierto. / Pero el mundo más allá de la noche sigue siendo un misterio”. Aquesta obra fa servir determinats pretextos o correlats –com ara el de cremar fulles, que es repeteix en diverses poesies– per reflexionar sobre el cicle indeturable de la vida. Des d’aquest punt de vista, Glück no és tan lluny de les lliçons de Hardy o, més encara, de Frost (de qui, d’altra banda, està tan distanciada en la concepció del poema i en determinades qüestions diguem-ne morals). Lombriz –Earthworm, en anglès–és un magnífic exemple de la capacitat de l’autora per convidar-nos a desprendre’ns de les màscares i mirar el misteri, de bell nou, fit a fit: “Mortal que estás sobre la tierra y te niegas / a adentrarte en la tierra: te dices / que eres capaz de ahondar / en los conflictos que te constituyen pero, frente a la muerte, / te niegas a profundizar”. Aquest és, sens dubte, un dels poemes més estremidors del recull.

(Recordem que Avern també es pot trobar en català. Com Nit fidel i virtuosa, tots dos traduïts per Núria Bosquet i publicats per Edicions del Buc.)