Rossend Torras, el fotògraf aficionat que no se’n perdia ni una

Si Rossend Torras (Barcelona, 1907-1996) hagués estat un fotògraf professional, ben segur que avui formaria part de la nòmina dels grans autors catalans del segle XX. De la mateixa generació que Agustí Centelles i Antoni Campañà, tenia nas per a la notícia i talent per crear imatges de portada, del dia de la proclamació de la República, de l’enterrament del president Francesc Macià o de la desfilada de la victòria franquista. Però no en va publicar mai cap a la premsa escrita. Sense rastre seu a les hemeroteques, és normal que passés desapercebut. Fins que el 2009, i arran d’una crida a desenterrar fotografies inèdites de la Guerra Civil amagades en cases, un petit tast de la seva obra va irrompre en una exposició col·lectiva al MNAC, paral·lela a la que el museu de capçalera de l’art català va dedicar a Robert Capa. “Torras destacava per sobre de tots”, emfasitza Ricard Marco, fotògraf i historiador de la fotografia, que des de llavors ha perseguit organitzar-li una mostra monogràfica, cosa que ara ha aconseguit, al Palau Robert.

A Vides entre dictadures (fins a l’1 de setembre), comissariada pel mateix Marco i Víctor Oliva, conviuen a la vora de 200 de les 25.000 fotografies que Torras va fer, un fons que no ha acabat a les escombraries ni als Encants perquè la seva família ha tingut la sensibilitat de guardar-lo (en un país normal, les administracions públiques no es quedarien de braços plegats). Que un aficionat hagi deixat un llegat de 25.000 fotografies ja trenca els esquemes. Una mica més de la meitat pertanyen a aquest període que ressegueix l’exposició del Palau Robert, des de la dictadura de Primo de Rivera, que és quan Torras es bateja amb la càmera, fins a l’alba de la dictadura de Franco, quan no l’abandona però sí que posa punt final a la seva aventura de reporter.

Un reporter, això sí, de consum propi. Torras era botiguer. I fill de botiguers. El pare reparava rellotges i la mare venia ulleres. Ell va deixar l’escola als catorze anys per ajudar-los. El 1925 els astres es van alinear: la família va adquirir una botiga de productes fotogràfics al carrer Gran de Gràcia. Al cap de res, Rossend, el petit de tres germans, agafava el timó del negoci, la casa Torras, fins que va tancar, el 1981. També llavors es va fer soci de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (on va coincidir amb Campañà i Centelles) i va començar a destacar amb les tècniques de l’estereoscòpia i l’autocromia.

La seva veritable passió no era estar-se dins l’establiment sinó sortir al carrer amb la càmera, o millor dit, amb les càmeres. “Sempre anava carregat com una mula als actes, amb càmeres de tot tipus, també de cinema”, diu Marco. De pel·lícules en va filmar 110. Els seus fills, quatre, les van donar a la Filmoteca. Torras es mobilitzava quan passaven coses de transcendència social, política o cultural. Als anys vint, va cobrir l’enterrament d’Ignasi Iglésias, l’anomenat poeta del poble, i el seu primer gran esdeveniment va ser l’Exposició Internacional del 1929, de la qual va extreure desenes d’imatges nocturnes espectaculars.

“No se’n perdia ni una. Tenia molt bon ull i sempre estava ben situat, a primera fila, al costat dels fotoperiodistes professionals”, remarca Marco. Els anys trenta van ser la seva dècada prodigiosa, “el seu moment de més producció fotogràfica”. Per emmarcar, el Sant Jordi del 1931, la primera diada després de la proclamació de la República, com tantes altres imatges d’aquella Barcelona moderna i alegre que gaudia de les tradicions antisistema, com el carnaval dels Mamarratxos de Gràcia, i en què homes i dones xipollejaven junts als banys de Sant Sebastià de la Barceloneta. L’altra cara eren els descampats de barraques, en què Torras també va fer incursions, per exemple quan un temporal va arrasar les precàries construccions del barri de Pequín.

Boig pel motor, un altre dels seus feus eren els circuits automobilístics. I, com tants aficionats, va casar fotografia i excursionisme. El seu arxiu s’expandeix més enllà de Barcelona. Per exemple a Tossa, on estiuejava. També va excel·lir en els retrats, d’amics, familiars i amb una presència preeminent de dones. De dones boniques.

Quines imatges falten?

“No es va significar políticament i gràcies a no haver publicat res es va salvar de les represàlies dels franquistes”, anota el comissari, que, això sí, intueix que per por devia destruir segurament algunes obres compromeses que hauria fet durant la Guerra Civil. Al seu fons hi ha una pila d’imatges dels atacs revolucionaris a les esglésies (Santa Maria del Mar, Betlem, Santa Maria del Pi...), però en canvi cap dels bombardejos feixistes. “Tan curiós de mena que era, costa de creure que no els fotografies.” Acabat el conflicte, va obtenir un carnet de fotògraf del Ministerio de la Gobernación. De l’entrada de les tropes nacionals en va fer un reportatge enfilat dalt de l’obelisc del Cinc d’Oros, fent enquadraments molt similars als fotògrafs professionals (Campúa, Kautela, Pérez de Rozas i Brangulí), segons l’estudi que n’ha fet l’historiador Francesc Vilanova i Vila-Abadal i que recull el llibre que acompanya l’exposició, publicat pel Memorial Democràtic. Els dies següents, Torras va fer seguiment del reguitzell de misses amb què els vencedors van celebrar la victòria. Al primer alcalde franquista de Barcelona, Miquel Mateu, el va capturar en ple discurs amb aquella típica cara d’odi i de set de venjança dels que acabaven d’ocupar el territori més preuat.

Començava una nova era a Catalunya, i també en la vida de Torras, que als anys quaranta i cinquanta es va reinventar, i llavors sí que amb fins comercials, com a fotògraf de teatre amateur, clubs i sales de festes de Barcelona.