L’encanteri ‘pop’ de Lana del Rey triomfa al Primavera Sound

I una altra gran diva va marcar-se un veni, vidi, vici al Primavera Sound. En aquest cas, la nord-americana Lana del Rey, principal responsable que, la de divendres, fos la jornada més concorreguda de l’edició d’enguany del festival.

A la cua per obtenir una entrada (gratuïta) per als menors de catorze anys, força nombrosos en el concert de l’autora de Born to die, una mare i la seva filla explicaven que havien vingut expressament a veure Lana del Rey... des d’Israel. I, tan bon punt es van haver obert les portes del Fòrum, molts van córrer cap al davant de l’escenari Estrella Damm per, hores més tard, poder veure la cantant davant dels seus nassos i, tal vegada, poder-la abraçar, o fer-se un selfie, quan, una vegada finalitzat el xou, la diva es passeja triomfalment per les primeres files. Les cares projectades a les pantalles de fans amb els ulls vidriosos durant el concert, tot un espectacle. I la màgia, no especialment fàcil d’obtenir en els escenaris grans, que Lana del Rey va generar quan va cantar Summertime Sadness o –asseguda amb les tres cantants del seu cor– Did you know that there’s a tunnel under Ocean Blvd, marcaran indubtablement un dels moments a recordar del Primavera Sound 2024.

Lana del Rey va comparèixer vint minuts tard de l’hora prevista a l’escenari, la qual cosa potser no va tenir prou en compte quan, setanta minuts més tard, lamentava que l’horari que se li imposava per finalitzar el seu bolo, com passa sempre en els grans festivals, fos tan rígid. Tanmateix, va conquerir progressivament l’audiència amb un seguit de cançons (Cherry, Ride, Chemtrails Over the Country Club,Norman fucking Rockwell, Video games...) que traspuen la mateixa bellesa malenconiosa que una fotografia arrugada en blanc i negre i que la cantant va embolcallar amb una posada en escena magnífica –entre balancins i coreografies força més poètiques que les de moltes altres dives– i un treball de vestuari i perruqueria que, amb subtilesa, evoquen el món del Hollywood clàssic o, fins i tot, la literatura nord-americana del southern gothic. En definitiva: si del què es tracta, en això del pop, és de crear la teva pròpia narrativa, Lana del Rey és una reina.

Més enllà d’ella, però, la segona jornada de pagament al Primavera Sound va deixar altres bons moments. Indispensable esmentar el grup de Nova Jersey Yo la Tengo, capaços de combinar amb tota la naturalitat del món moments de sensibilitat acústica i harmonies vocals amb veritables aquelarres elèctrics. “Sempre és un plaer, cantar al Primavera Sound...”, deia Ira Kaplan, el seu cantant. I per molts anys! Joanna Sternberg, d’altra banda, cantautora amb un univers molt particular i comparada habitualment, per la seva personalitat, amb figures com Daniel Johnston, va saber capturar uns quants moments de bellesa i candidesa a l’Auditori. Guillem Gisbert, després d’haver actuat fa unes setmanes a l’Apolo, constatava com les cançons de Balla la masurca (i les adaptacions que fa de, per exemple, Dry your eyes de Neil Diamond) roden bé, també, en festivals. I els mitòmans, finalment, van obtenir la seva dosi en el concert, digne però discret, de Dogstar, trio de rock de l’escola anys 90 que té com a baixista a Keanu Reeves, l’actor de Le llaman Bodhi i Matrix.