Cinema

fet o dit per dones

Una violoncel·lista en el món de Chantal Akerman

És possible que, al recent festival de Canes, visqués el moment personalment més emotiu quan no s’hi projectaven imatges en una pantalla. Va arribar amb la música que, interpretada en viu per la violoncel·lista Sonia Wieder-Atherton, va precedir la projecció de la còpia restaurada d’Històries d’Amèrica (1988), una pel·lícula de Chantal Akerman que, tenint com a subtítol Menjar, família i filosofia, recull una memòria col·lectiva: històries de jueus i jueves de l’Europa de l’Est que, durant les primeres dècades del segle XX, van emigrar cap als Estats Units (particularment a Nova York) fugint sovint de persecucions que van arribar a la seva màxima manifestació amb el nazisme.

Històries que Akerman va extreure en bona part dels diaris jueus de Nova York en què van ser publicades. Històries majorment explicades en monòlegs filmats en pla fix i, com quasi tot el film, en un territori vague davant del pont novaiorquès de Williamsburg: la idea que el passat no pot representar-se, però sí transmetre’s a través de la paraula. Històries dramàtiques, com ara les que recorden aquells amb familiars assassinats a Europa, o també la que relata l’actriu i cantant Eszter Balint, d’origen hongarès: la d’una jove, que s’hi encarna, violada durant un pogrom que, sense atrevir-se a explicar-li el fet traumàtic, trenca amb l’home del qual està enamorada i que, tan trist com colèric, parteix cap a llocs llunyans. Històries de les dificultats d’adaptació, amb l’enyorança dels llocs d’origen i la pèrdua de la llengua materna, però igualment de les esperances que s’obren a la terra d’acollida. I fins històries còmiques, en les quals es manifesta l’humor jueu, com també en bromes. La idea d’Akerman, filla de jueus polonesos supervivents dels camps d’extermini que van establir-se a Brussel·les, va ser parlar de tots els exilis, de totes les migracions, de tots els somnis de felicitat quan hom ha decidit restar viu. No és per res que les primeres imatges, filmades des d’un vaixell, passin per davant de l’estàtua de la Llibertat i s’hi entrevegi Ellis Island: el purgatori dels immigrants.

El cas és que Sonia Wieder-Atherton, que va ser companya de Chantal Akerman durant molts anys fins que la cineasta va decidir no viure més un dia d’octubre del 2015, va aparèixer a l’escenari del Théâtre Croisette, seu de la Quinzena de Cineastes, per interpretar una mena de suite a partir de la música que, dialogant amb les veus del film, va compondre per a Històries d’Amèrica inspirant-se en cants litúrgics jueus. Quasi en penombra, va crear una intimitat que convocava fantasmes: els d’aquells relacionats amb les Històries d’Amèrica que, explicades per actors jueus, reviurien poc després a la pantalla; el d’una Nova York que no existeix amb la transformació urbanística de la ciutat que ha ocupat els no-llocs com aquell on va rodar-se la pel·lícula; el de la mateixa Chantal Akerman, la pel·lícula, en còpia restaurada, de la qual era just que es projectés a la Quinzena dels Cineastes (abans Quinzena dels Realitzadors) perquè, sempre rebutjada per la secció oficial del festival de Canes, la cineasta va trobar un lloc en aquesta programació alternativa. L’any 1975 hi va presentar Jeanne Dielman, moll del Comerç, 23, 1080 Brussel·les, que, passat el temps, ha estat considerada la “millor pel·lícula de la història del cinema” pels especialistes convocats per la revista Sight and Sound.

Aquest film, que segueix minuciosament les activitats domèstiques d’una dona per mostrar una cosa que es fa invisible en la seva quotidianitat, s’ha fet tan mítica com aquella primera projecció en què molts espectadors van abandonar la sala, entre els quals hi havia Marguerite Duras mentre cridava “Aquesta dona està boja!”. No he arribat a esbrinar si es referia a Akerman o al personatge interpretat per la gran Delphine Seyrig. Però també hi va haver cinquanta programadors de festivals que van contactar amb la cineasta, que aleshores només tenia vint-i-cinc anys, perquè volien exhibir Jeanne Dielman. Jo ja soc gran, però no hi era. Faltaven uns quants anys perquè comencés anar a Canes, on, a la Quinzena, vaig veure-hi l’any 2000 l’esplèndida adaptació de La Presonera, de Proust, realitzada per Akerman: La captive. Dos anys abans, la sala del Théâtre Croisette estava mig buida, cosa que em segueix sorprenent, en una projecció de Sud, que conté unes de les imatges cinematogràfiques més ètiques que he vist mai. Akerman volia fer un film sobre les empremtes de diversos escriptors al sud dels EUA, però, arribada al lloc de rodatge va saber que un jove negre havia estat assassinat arrossegat per un cotxe a l’asfalt. Les últimes i ètiques imatges de Sud mostren el tram de la mateixa carretera, buida, filmat des de darrere un cotxe en marxa: més de quatre minuts que corresponen al temps d’un calvari.

Chantal Akerman va ser una assagista cinematogràfica que va treballar a favor de la Memòria com si assumís una tasca a la qual –així ho creia ella– va renunciar bona part de la generació dels seus pares més esforçada a oblidar que a recordar l’Horror. No només la memòria dels jueus víctimes o supervivents de la persecució. A Contre l’oubli: Pour Febe Elisabeth Velasquez fa un homenatge a aquesta sindicalista salvadorenya assassinada l’any 1989. En només tres minuts, Akerman explica la lluita d’aquesta dona i en un pla únic, rodat en un carreró d’una ciutat indeterminada, Catherine Deneuve recita un poema a la seva memòria acompanyada de la música interpretada al violoncel per Sonia Wieder-Atherton.

Durant els llargs anys de la seva relació, Akerman va comptar amb la col·laboració d’aquesta extraordinària violoncel·lista per recollir i transmetre una memòria: els cants litúrgics d’Històries d’Amèrica, les melodies jueves que formen part essencial de l’estranya comèdia Demain on déménage (2004). Però a l’obra d’Akerman no només hi ha aportat música, sinó, relacionada amb ella, també la seva presència en imatges. Nascuda a San Francisco l’any 1961, amb un pare protestant i una mare jueva, va arribar a París el 1969. La violoncel·lista (germana de Claire Atherton, muntadora habitual d’Akerman) diu que va ser una nena turmentada salvada pel violoncel i que bona part de la seva formació la deu a Natalia Shakhvoskaia, amb qui, de jove, va estudiar a Moscou. Versàtil, tant és una notable intèrpret dels romàntics (Schubert, Schumann i Brahms) com de músics contemporanis, entre els quals hi ha Berio, Donatono, Dutilleux i Kurtag. A Avec Sonia Wieder-Atherton, en què aquesta interpreta peces del seu repertori formant part d’un quartet mentre la cineasta es planteja com filmar la interpretació musical, Akerman en diu al començament: “Qui és aquesta solista, per què va triar el violoncel i com és capaç de passar amb tanta familiaritat d’un compositor a un altre?” Wieder-Atherton apareix també en diversos curts: Portrait d’une paresseuse, on la mandrosa Chantal Akerman a vegades surt del llit per asseure’s als seus peus i escoltar-la mentre toca el violoncel; Trois strophes sur le nom de Sacher, filmada simplement mentre interpreta peces de Dutilleux; Rue Mallet-Stevens, on primer se la veu arribar en cotxe a un edifici, però immediatament se la mostra tocant el violoncel en un apartament. Sempre, doncs, amb un violoncel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia