L’ambaixador del doble exili a París

Hi ha una connexió molt benjaminiana en tot això, encara que només fos per la maleta. De Just Cabot, un d’aquells periodistes implacables dels anys vint i trenta, fundador mai prou elogiat de la moderníssima revista Mirador, també en va quedar, passats molts anys, la llegenda dels papers que guardava dins una bossa d’esports, versió prosaica del maletí ple de manuscrits amb què Walter Benjamin va travessar també la frontera en direcció inversa. Per a Valentí Soler (Badalona, 1946), aquest equipatge fràgil (“tots dos van ser perseguits pel feixisme, a tots dos els van prendre la biblioteca”) ja justifica la mica de ficció que introdueix en el capítol final de Just Cabot i les veus vives de l’exili (Pont del Petroli), on els papers perduts tracen una semblança possible entre un periodista republicà i un filòsof jueu, com també l’estableixen entre un pilot de carreres com Fric Armangué, un ninotaire amb “mala premsa” com Ernest Guasp o un pintor aparentment convencional de marines com Rafael Martínez Padilla. Tots van ser arrossegats pel mateix vent tumultuós de la guerra, i per a tots, amb una fidelitat que emociona, Just Cabot va ser un referent, un amarrador i un consol.

“La història dels perdedors encara no està escrita”, raona Valentí Soler, banquer de professió que, ja retirat, va decidir-se a estudiar filologia, i problemes va tenir el 1991 per documentar la seva tesina de llicenciatura, “Just Cabot, el mite d’un periodista”, amb Joaquim Molas de tutor. D’acord, era fa més de trenta anys, però ja en feia quinze de la democràcia restaurada i aquí ningú no havia fet encara endreça. Conegut amb prou feines com a responsable de Mirador i pel malnom de “Just, l’injust”, per la severitat de les crítiques que escrivia, Cabot va ser dels pocs exiliats catalans que, després de la derrota de 1939, es van establir a París i que van decidir quedar-s’hi també durant l’ocupació alemanya, mentre la resta emprenien una segona desbandada cap al sud o a Sud-amèrica. Per aquesta persistència, afavorida pel matrimoni amb la propietària de la històrica galeria Castelucho de Montparnasse, va convertir-se en un port ferm al qual van recórrer desenes d’altres exiliats, des de Pompeu Fabra o Josep Tarradellas a Armand Obiols, Rafael Tasis, Ferran Canyameres, Sebastià Gasch, Josep M. de Sagarra o Jaume Passarell.

Li demanaven coses insòlites, en temps normals: una adreça, un diccionari de francès, un paper del consolat, una gestió davant les autoritats per poder sortir dels camps d’internament i, sobretot, un rere l’altre, informació sobre el destí dels amics dispersats, per saber on paraven, què se n’havia fet. La majoria s’hi desfogaven. “Tinc 55 anys, me sento vell i vençut. La misèria me volta.” Ho escriu Ignasi Brics, funcionari de la República, en una carta des de Niça del febrer de 1939. Llegir la correspondència de Cabot d’entre 1939 i 1948 és com ficar el dit a la ferida fonda de l’exili. Però no ha estat gens fàcil arribar-hi. Valentí Soler, que va escriure la tesina tenint-ne només indicis, tampoc va poder consultar-la quan va publicar el 2009 Just Cabot, el periodisme silenciat (Acontravent), perquè tots els papers personals de l’escriptor havien quedat en mans de Josep Saumell (àlies Pepe Colon), reticent a ensenyar-los. Fill de l’Espluga, Saumell havia anat a fer de sastre el 1946 a París, on va arribar a treballar per a Balenciaga i va fer amistat amb Cabot, a la mort del qual va guardar-li els documents dins una bossa d’esports negra que els investigadors tenien per un objecte mític. Les gestions de l’expresident Quim Torra amb la filla de Saumell van permetre que el fons ingressés el 2017 a l’Arxiu Tarradellas de Poblet i que Valentí Soler hagi pogut incorporar la valuosa informació que conté al seu nou llibre.

És, de moment, només una selecció de les cartes, introduïdes amb notes que permeten reconstruir, seguint un fil cronològic, el perfil de Cabot i els seus corresponsals, pensant sobretot a rescatar les “siluetes” menys conegudes o oblidades, com el crític teatral Joan Tomàs, l’escultor Josep Viladomat, els dibuixants Emili Lluch Milillu i Ernest Guasp, el periodista i ninotaire Jaume Passerell, l’empresari i mecenes Rafael Patxot, el “solitari” Sebastià Gasch, el funcionari republicà Joan Bayo o Francesc Fric Armangué, pilot de curses de cotxes, un dels impulsors del circuit de Terramar, que va morir als camps nazis el 1942. “Si busques informació seva a la xarxa, podries pensar que va patir una angina de pit, perquè enlloc no es diu que va passar per Dachau”, comenta atònit Soler, que presenta el llibre demà (19 h), a la Llibreria Ona de Barcelona, acompanyat de Quim Torra.