“La ‘Revista de Catalunya’ sempre ha estat fidel als seus principis”

En prin­cipi sorprèn que sota una dic­ta­dura explícita­ment anti­ca­ta­lana sor­geixi una revista cul­tu­ral en català i en defensa d’uns ide­als polítics clara­ment naci­o­na­lis­tes. Això va ser pos­si­ble en el con­text de la dic­ta­dura de Primo de Rivera per diver­ses raons: perquè no es va plan­te­jar ella mateixa com ple­na­ment des­pi­e­tada o bru­tal, per la feblesa del seu ori­gen res­pecte a Cata­lu­nya, pel menys­preu que el dic­ta­dor sen­tia per qual­se­vol mani­fes­tació intel·lec­tual perquè la con­si­de­rava eli­tista i poc peri­llosa, per la rela­tiva tolerància que apli­cava als lli­bres (i la Revista de Cata­lu­nya ho sem­blava pel for­mat, peri­o­di­ci­tat, etc.) i, final­ment, perquè va sor­gir com una ini­ci­a­tiva pri­vada envers la qual la dic­ta­dura ini­ci­al­ment es va man­te­nir dis­tant. També cal dir que va aparèixer en un moment ade­quat: supri­mida la Man­co­mu­ni­tat, calia con­ti­nuar amb un impuls pri­vat res­pecte a la seva línia de cul­tu­ra­lit­zació i sen­si­bi­lit­zació cata­la­nista que havia ende­gat. Rovira i Vir­gili va saber cop­sar molt bé aquest buit pro­po­sant una revista oberta a diver­ses temàtiques, amb bons col·labo­ra­dors i el crèdit de què gau­dia ell mateix com a direc­tor. En defi­ni­tiva, dins del pano­rama cul­tu­ral català es va veure com una eina eficaç de resistència a la dic­ta­dura, per això va tenir una molt bona aco­llida.

Això és una altra anor­ma­li­tat. S’hi ha arri­bat pel pres­tigi que va acon­se­guir i perquè ser­via uns ide­als que con­nec­ta­ven amb la soci­e­tat. De tota manera, cal remar­car que no han estat cent anys inin­ter­rom­puts, sinó vis­cuts amb alts i bai­xos inhe­rents a la mateixa història de Cata­lu­nya. Una mos­tra d’aquest pres­tigi asso­lit és que fins i tot en les cir­cumstàncies més adver­ses es va pro­cu­rar la seva recu­pe­ració, com van ser els anys de la guerra o, sota el fran­quisme, inten­tant la seva rea­pa­rició a l’exili. És així que hi haurà números publi­cats a París (1940 i 1947), Mèxic (1943 i 1967) i São Paulo (1956), fins a la seva recu­pe­ració el 1986 a Bar­ce­lona nova­ment. De fet és una revista que s’ha vist sem­pre com un ele­ment de resistència, d’opo­sició a les dic­ta­du­res, de defensa d’una cata­la­ni­tat cul­tu­ral i política inde­cli­na­bles i d’un nivell intel·lec­tual molt indis­cu­ti­ble.

Un dels motius impor­tants ha estat l’econòmic, inhe­rent a tota publi­cació cul­tu­ral, però també el polític. L’acci­den­tada història del segle XX català reper­cu­teix direc­ta­ment en la publi­cació de la revista. Deixa de publi­car-se el 1931 per qüesti­ons finan­ce­res i perquè l’interès gene­ral es des­plaça de la cul­tura a la política; el 1934, pels esde­ve­ni­ments del 6 d’octu­bre d’aquell any i, a par­tir del 1936, per la victòria d’una dic­ta­dura radi­cal­ment i pro­fun­da­ment anti­ca­ta­lana. Tot i això, com comen­tava abans, des de l’exili es per­se­vera en la volun­tat de man­te­nir la publi­cació de la Revista de Cata­lu­nya, una mos­tra del pres­tigi que tenia.

Cro­nològica­ment, sí; és el més llarg. De fet, des que es va haver de publi­car a l’exili, la irre­gu­la­ri­tat va ser cons­tant i expli­ca­ble. Calia una ins­ti­tució sòlida i esta­ble per garan­tir-ne la publi­cació i això no va exis­tir de manera per­ma­nent i segura. Ho va inten­tar la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes, la Fun­dació Ramon Llull i fins i tot el mece­natge par­ti­cu­lar de Dal­mau Costa, però les difi­cul­tats de tot tipus eren immen­ses i res va ser sufi­ci­ent per garan­tir-ne la con­tinuïtat. La nor­ma­lit­zació no serà pos­si­ble fins que Max Cah­ner la recu­pera el 1986 com una més de les estruc­tu­res d’estat que ell va impul­sar, entre les quals cal des­ta­car l’Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya, la Fil­mo­teca, el Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya i l’Audi­tori.

Jo diria que el prin­ci­pal fil con­duc­tor ha estat la fide­li­tat als seus prin­ci­pis, que, tal com els va defi­nir Antoni Rovira i Vir­gili, con­sis­tien a fer “una revista cata­lana d’idees, de divul­gació d’alta cul­tura”. És a dir, una cata­la­ni­tat insu­bor­na­ble i un rigor intel·lec­tual inqüesti­o­na­ble, amb volun­tat de difon­dre i demo­cra­tit­zar la cul­tura. Penso que aquest ha estat el prin­ci­pal fil con­duc­tor dels cent anys d’història de la revista.