Comunicació

Josep M. Roig Rosich

Historiador

“La ‘Revista de Catalunya’ sempre ha estat fidel als seus principis”

Ha coordinat un llibre en què es resseguiran els cent anys d’història de la ‘Revista de Catalunya’

Destaca la tenacitat per mantenir la publicació en circumstàncies ben adverses, com ara la Guerra Civil i el franquisme

No han estat cent anys ininterromputs, sinó viscuts amb alts i baixos inherents a la història del país
L’accidentada història del segle XX català ha repercutit directament en la publicació de la revista
La ‘Revista de Cata­lu­nya’ neix el 1924 en un esce­nari molt com­plex, en plena dic­ta­dura del gene­ral Miguel Primo de Rivera, molt repres­siva cap a la llen­gua i el cata­la­nisme. Com s’explica que neixi en aquell moment?
En prin­cipi sorprèn que sota una dic­ta­dura explícita­ment anti­ca­ta­lana sor­geixi una revista cul­tu­ral en català i en defensa d’uns ide­als polítics clara­ment naci­o­na­lis­tes. Això va ser pos­si­ble en el con­text de la dic­ta­dura de Primo de Rivera per diver­ses raons: perquè no es va plan­te­jar ella mateixa com ple­na­ment des­pi­e­tada o bru­tal, per la feblesa del seu ori­gen res­pecte a Cata­lu­nya, pel menys­preu que el dic­ta­dor sen­tia per qual­se­vol mani­fes­tació intel·lec­tual perquè la con­si­de­rava eli­tista i poc peri­llosa, per la rela­tiva tolerància que apli­cava als lli­bres (i la Revista de Cata­lu­nya ho sem­blava pel for­mat, peri­o­di­ci­tat, etc.) i, final­ment, perquè va sor­gir com una ini­ci­a­tiva pri­vada envers la qual la dic­ta­dura ini­ci­al­ment es va man­te­nir dis­tant. També cal dir que va aparèixer en un moment ade­quat: supri­mida la Man­co­mu­ni­tat, calia con­ti­nuar amb un impuls pri­vat res­pecte a la seva línia de cul­tu­ra­lit­zació i sen­si­bi­lit­zació cata­la­nista que havia ende­gat. Rovira i Vir­gili va saber cop­sar molt bé aquest buit pro­po­sant una revista oberta a diver­ses temàtiques, amb bons col·labo­ra­dors i el crèdit de què gau­dia ell mateix com a direc­tor. En defi­ni­tiva, dins del pano­rama cul­tu­ral català es va veure com una eina eficaç de resistència a la dic­ta­dura, per això va tenir una molt bona aco­llida.
I com s’explica que una revista en català acon­se­gueixi arri­bar als cent anys?
Això és una altra anor­ma­li­tat. S’hi ha arri­bat pel pres­tigi que va acon­se­guir i perquè ser­via uns ide­als que con­nec­ta­ven amb la soci­e­tat. De tota manera, cal remar­car que no han estat cent anys inin­ter­rom­puts, sinó vis­cuts amb alts i bai­xos inhe­rents a la mateixa història de Cata­lu­nya. Una mos­tra d’aquest pres­tigi asso­lit és que fins i tot en les cir­cumstàncies més adver­ses es va pro­cu­rar la seva recu­pe­ració, com van ser els anys de la guerra o, sota el fran­quisme, inten­tant la seva rea­pa­rició a l’exili. És així que hi haurà números publi­cats a París (1940 i 1947), Mèxic (1943 i 1967) i São Paulo (1956), fins a la seva recu­pe­ració el 1986 a Bar­ce­lona nova­ment. De fet és una revista que s’ha vist sem­pre com un ele­ment de resistència, d’opo­sició a les dic­ta­du­res, de defensa d’una cata­la­ni­tat cul­tu­ral i política inde­cli­na­bles i d’un nivell intel·lec­tual molt indis­cu­ti­ble.
Tot i això, ara ho comen­tava: hi ha hagut alguns anys en què no s’ha edi­tat. Quins han estat els prin­ci­pals parènte­sis i per quins motius?
Un dels motius impor­tants ha estat l’econòmic, inhe­rent a tota publi­cació cul­tu­ral, però també el polític. L’acci­den­tada història del segle XX català reper­cu­teix direc­ta­ment en la publi­cació de la revista. Deixa de publi­car-se el 1931 per qüesti­ons finan­ce­res i perquè l’interès gene­ral es des­plaça de la cul­tura a la política; el 1934, pels esde­ve­ni­ments del 6 d’octu­bre d’aquell any i, a par­tir del 1936, per la victòria d’una dic­ta­dura radi­cal­ment i pro­fun­da­ment anti­ca­ta­lana. Tot i això, com comen­tava abans, des de l’exili es per­se­vera en la volun­tat de man­te­nir la publi­cació de la Revista de Cata­lu­nya, una mos­tra del pres­tigi que tenia.
El prin­ci­pal parèntesi és del 1967 al 1986.
Cro­nològica­ment, sí; és el més llarg. De fet, des que es va haver de publi­car a l’exili, la irre­gu­la­ri­tat va ser cons­tant i expli­ca­ble. Calia una ins­ti­tució sòlida i esta­ble per garan­tir-ne la publi­cació i això no va exis­tir de manera per­ma­nent i segura. Ho va inten­tar la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes, la Fun­dació Ramon Llull i fins i tot el mece­natge par­ti­cu­lar de Dal­mau Costa, però les difi­cul­tats de tot tipus eren immen­ses i res va ser sufi­ci­ent per garan­tir-ne la con­tinuïtat. La nor­ma­lit­zació no serà pos­si­ble fins que Max Cah­ner la recu­pera el 1986 com una més de les estruc­tu­res d’estat que ell va impul­sar, entre les quals cal des­ta­car l’Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya, la Fil­mo­teca, el Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya i l’Audi­tori.
Mal­grat els ava­tars que s’han produït, en aquests cent anys d’existència hi ha algun fil con­duc­tor que uneixi les dife­rents eta­pes que hi ha hagut?
Jo diria que el prin­ci­pal fil con­duc­tor ha estat la fide­li­tat als seus prin­ci­pis, que, tal com els va defi­nir Antoni Rovira i Vir­gili, con­sis­tien a fer “una revista cata­lana d’idees, de divul­gació d’alta cul­tura”. És a dir, una cata­la­ni­tat insu­bor­na­ble i un rigor intel·lec­tual inqüesti­o­na­ble, amb volun­tat de difon­dre i demo­cra­tit­zar la cul­tura. Penso que aquest ha estat el prin­ci­pal fil con­duc­tor dels cent anys d’història de la revista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia