La innocència insolent de Maria Sanmartí

Per un fugaç efecte òptic, a l’entrada de l’expo­sició de Maria San­martí (Bar­ce­lona, 1886-París, 1959) a la Fun­dació Palau de Cal­des d’Estrac, lle­geixo errònia­ment en el títol “la insolència del traç”, en lloc de “la innocència”, però el fet és que, men­tre recorro les sales, penso més en el caràcter sub­ver­siu que té la taca sucosa per dir la sub­ti­lesa d’un món tan­cat, en l’ara­besc del deco­ra­ti­visme burgès trans­for­mat en un deliri somiós o en la lli­ber­tat rabi­osa de con­fron­tar el gerro de flors i la fines­tra de l’inte­rior domèstic en una gàbia de llo­ros escla­tants, on fins i tot es pas­se­gen senyo­res ves­ti­des amb fal­di­lles ver­sa­lles­ques, que no pas en el món supo­sa­da­ment petit d’una artista auto­di­dacta que hau­ria com­ba­tut la sole­dat i la paràlisi del cos amb un entre­te­ni­ment innocu i per pura imi­tació del talent del fill, Antoni Clavé. El traç de Maria San­martí em sem­bla real­ment més inso­lent que inno­cent, en el sen­tit de fer pre­sent la joia enmig del dolor i guiada pel seu propi ins­tint. No hi ha res en la seva obra, de fet, que insinuï la més petita influència de les solu­ci­ons plàsti­ques de Clavé, tan impor­tant per a ella, tan deci­siu en tots els pas­sos de la seva vida, excepte pels ànims que li trans­me­tia, pel suport que va donar-li sem­pre perquè també creixés com a pin­tora, gra­va­dora i cera­mista fins a dibui­xar una de les rela­ci­ons mater­no­fi­li­als més estre­tes i huma­na­ment més com­mo­ve­do­res de la història de l’art català.

És gai­rebé insòlit que un vin­cle tan preciós com el seu hagi tar­dat tant a sor­tir a la llum, i és d’agrair que Aitor Qui­ney, que s’ha esmerçat a fons per fer-lo visi­ble en aquesta expo­sició, no cometi ni un moment la inde­li­ca­desa de reduir-lo a una trama sen­ti­men­tal: mare i fill tenen cada un el seu paper assig­nat, que no és de sub­missió de l’una a l’altre, per més que Maria San­martí comencés a pin­tar quan ja tenia sei­xanta anys i sig­nant els seus qua­dres, per amor pur, com “mare d’en Clavé”, sinó de vida com­par­tida i cre­a­ti­vi­tat inde­pen­dent. Perquè el fet és que aque­lla dona que havia dei­xat la salut tre­ba­llant per tirar enda­vant tota sola una cri­a­tura (i estem par­lant dels fos­cos anys qua­ranta) va arri­bar a pro­duir una obra apre­ci­ada per col·lec­ci­o­nis­tes de tot Europa i elo­gi­ada pel mateix Picasso. És veri­tat que Clavé era ja lla­vors, a l’hora del reco­nei­xe­ment públic de la mare, un dels artis­tes més relle­vants i res­pec­tats de la colònia exi­li­ada a París, i que molts dels seus amics devien acos­tar-se a Maria San­martí per deferència al fill, però hi ha una tal sin­ce­ri­tat en el tracte afectuós que la majo­ria d’aques­tes amis­tats van pro­fes­sar a aque­lla dona tenaç, sobre­tot Emili Grau Sala, Josep Palau i Fabre, Fer­ran Canya­me­res i Óscar Domínguez –San­martí va ser l’única per­sona de qui va anar a aco­mi­a­dar-se, amb un ram de flors, abans de suïcidar-se–, que és més apro­piat par­lar del feliç paren­tiu que els va per­me­tre entrar en con­tacte amb una artista excep­ci­o­nal que, en altres cir­cumstàncies, pot­ser hau­rien tin­gut la desgràcia de no conèixer mai.

A l’expo­sició de la Fun­dació Palau, que poques vega­des es deu haver ves­tit de colors tan bri­llants i joio­sos, hi ha només una obra que expressi ober­ta­ment el dolor que va haver de tra­ves­sar Maria San­martí. És un petit guaix de 1947 que pre­senta una escena d’inte­rior que podria pas­sar per una mater­ni­tat domèstica, si no fos que tot hi apa­reix remo­gut, dis­lo­cat, a punt de caure. Hi ha una dona aba­tuda sobre una taula pre­si­dida per un sant­crist i, a l’altre extrem de l’habi­tació, un bres­sol amb un nadó a dins. La banda que ocupa ella és tota hermètica, amb la porta tan­cada rere seu i el pavi­ment enfon­sat, però al cos­tat del bres­sol hi entra la llum de la fines­tra, amb les seves cor­ti­ne­tes deli­ca­des i l’enra­jo­lat del terra que sem­bla remun­tar. “Ella lloró noche y día la ver­guenza y el des­pre­cio”, hi va escriure l’artista en un angle, entre la porta i el sant­crist, just allà on devia que­dar fixat el seu sen­ti­ment de culpa en veure com l’aban­do­nava el marit, un viat­jant de comerç tan insig­ni­fi­cant (adjec­tiu que li escau més que no pas “enigmàtic”), que no dei­xa­ria rere seu més que el cognom: Clavé. Maria San­martí, que sem­pre més va expli­car que aquell dia havia enviu­dat, va tar­dar prop de trenta anys a poder pin­tar en aquest petit guaix un oprobi que, reli­gi­osa com era, va pesar-li tota la vida.

De família molt humil, Maria San­martí havia tre­ba­llat des dels nou o deu anys pen­ti­nant cli­en­tes a domi­cili, i amb aquest sou escàs van man­te­nir-se ella i nen fins que se li van mani­fes­tar els pri­mers símpto­mes de la paràlisi. Pri­mer, al braç dret; després, a la mei­tat del cos. Al final, amb prou fei­nes podia cami­nar. I així i tot, estal­vi­ant els diners que hau­ria hagut de des­ti­nar a anar al metge per ate­nuar la seva malal­tia, va pagar al fill els estu­dis de belles arts, fins que ja no va poder més. Sem­bla el conte de la Ven­ta­focs, però era la rea­li­tat de les mares vídues de l’època. Clavé, que només se’n va sepa­rar els pri­mers anys de l’exili, abans no va acon­se­guir fer-la sor­tir de l’Espa­nya fran­quista i reu­nir-s’hi el 1942 a París, diria més enda­vant que mai no la va veure plo­rar. Al con­trari, era una per­sona ale­gre, corat­josa, franca, tal com la va des­criure també l’escrip­tor Fer­ran Canya­me­res en l’única bio­gra­fia de la pin­tora exis­tent fins ara. Tot això és en els guai­xos i aqua­rel·les que Aitor Qui­ney ha res­ca­tat dels fons Clavé de París, com també a les ceràmiques que va començar a tre­ba­llar als anys cin­quanta ani­mada pel fill i els seus amics.

És una car­rera con­tin­guda en tan sols tretze anys, entre el 1947, quan San­martí va fer els pri­mers dibui­xos, “posseïda pel dimoni del color”, men­tre jugava amb el seu net Jac­ques, i el 1959, però que s’havia anat ges­tant molt abans, en la con­tem­plació de l’obra de Clavé, en les amis­tats del món de l’art que com­par­tien, en les expo­si­ci­ons que visi­ta­ven ple­gats. Era l’obra d’una dona auto­di­dacta, sense estu­dis i a sobre impe­dida, però Aitor Qui­ney adver­teix que l’aspecte naïf no ha d’ente­lar la com­ple­xi­tat de les com­po­si­ci­ons, per­so­nalíssi­mes, deli­rants però sense tur­ment, i la lli­ber­tat insòlita amb què van ser cre­a­des, lluny de la melan­co­lia esca­pista que se sol asso­ciar a l’exili. Arran de la seva pri­mera expo­sició, el 1949 a la gale­ria Mira­dor de Just Cabot a París, Palau i Fabre ja ho va dir: “El resul­tat és aquesta mena de poe­sia en colors que té tota la gràcia i el can­dor del dibuix infan­til, però car­re­gat amb l’espera de tota una vida.” Asse­guda a la mateixa taula del men­ja­dor on Clavé l’havia pin­tada el 1943 men­jant un plat de sopa amb la mà bona, San­martí va des­co­brir una via explo­siva per expres­sar el món que tenia guar­dat a dins. Amb difi­cul­tats per cami­nar, aquell era sobre­tot un món recor­dat o ima­gi­nat, de gats elèctrics, cava­llets de fan­ta­sia, bode­gons que reben­ten de color, inte­ri­ors domèstics amb senyo­res de dos segles enrere, esce­nes de circ amb pers­pec­ti­ves igual d’acrobàtiques, músics, pes­ca­dors i balla­do­res de fla­menc sense ni una gota de tipisme, que a Bar­ce­lona no van des­co­brir fins al 1954, a la Sala Gas­par, gràcies a les ges­ti­ons de Canya­me­res i el pin­tor Santí Surós, Per la via de la innocència, havia arri­bat allà on eren Bon­nard i Matisse, pot­ser fins i tot on volia arri­bar Picasso. Quan va morir, un dels nom­bro­sos artis­tes que havien assis­tit al fune­ral al cemen­tiri de Mont­par­nasse, va escriure a Surós: “Clavé estava incon­so­la­ble.”