La innocència insolent de Maria Sanmartí

Per un fugaç efecte òptic, a l’entrada de l’exposició de Maria Sanmartí (Barcelona, 1886-París, 1959) a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, llegeixo erròniament en el títol “la insolència del traç”, en lloc de “la innocència”, però el fet és que, mentre recorro les sales, penso més en el caràcter subversiu que té la taca sucosa per dir la subtilesa d’un món tancat, en l’arabesc del decorativisme burgès transformat en un deliri somiós o en la llibertat rabiosa de confrontar el gerro de flors i la finestra de l’interior domèstic en una gàbia de lloros esclatants, on fins i tot es passegen senyores vestides amb faldilles versallesques, que no pas en el món suposadament petit d’una artista autodidacta que hauria combatut la soledat i la paràlisi del cos amb un entreteniment innocu i per pura imitació del talent del fill, Antoni Clavé. El traç de Maria Sanmartí em sembla realment més insolent que innocent, en el sentit de fer present la joia enmig del dolor i guiada pel seu propi instint. No hi ha res en la seva obra, de fet, que insinuï la més petita influència de les solucions plàstiques de Clavé, tan important per a ella, tan decisiu en tots els passos de la seva vida, excepte pels ànims que li transmetia, pel suport que va donar-li sempre perquè també creixés com a pintora, gravadora i ceramista fins a dibuixar una de les relacions maternofilials més estretes i humanament més commovedores de la història de l’art català.

És gairebé insòlit que un vincle tan preciós com el seu hagi tardat tant a sortir a la llum, i és d’agrair que Aitor Quiney, que s’ha esmerçat a fons per fer-lo visible en aquesta exposició, no cometi ni un moment la indelicadesa de reduir-lo a una trama sentimental: mare i fill tenen cada un el seu paper assignat, que no és de submissió de l’una a l’altre, per més que Maria Sanmartí comencés a pintar quan ja tenia seixanta anys i signant els seus quadres, per amor pur, com “mare d’en Clavé”, sinó de vida compartida i creativitat independent. Perquè el fet és que aquella dona que havia deixat la salut treballant per tirar endavant tota sola una criatura (i estem parlant dels foscos anys quaranta) va arribar a produir una obra apreciada per col·leccionistes de tot Europa i elogiada pel mateix Picasso. És veritat que Clavé era ja llavors, a l’hora del reconeixement públic de la mare, un dels artistes més rellevants i respectats de la colònia exiliada a París, i que molts dels seus amics devien acostar-se a Maria Sanmartí per deferència al fill, però hi ha una tal sinceritat en el tracte afectuós que la majoria d’aquestes amistats van professar a aquella dona tenaç, sobretot Emili Grau Sala, Josep Palau i Fabre, Ferran Canyameres i Óscar Domínguez –Sanmartí va ser l’única persona de qui va anar a acomiadar-se, amb un ram de flors, abans de suïcidar-se–, que és més apropiat parlar del feliç parentiu que els va permetre entrar en contacte amb una artista excepcional que, en altres circumstàncies, potser haurien tingut la desgràcia de no conèixer mai.

A l’exposició de la Fundació Palau, que poques vegades es deu haver vestit de colors tan brillants i joiosos, hi ha només una obra que expressi obertament el dolor que va haver de travessar Maria Sanmartí. És un petit guaix de 1947 que presenta una escena d’interior que podria passar per una maternitat domèstica, si no fos que tot hi apareix remogut, dislocat, a punt de caure. Hi ha una dona abatuda sobre una taula presidida per un santcrist i, a l’altre extrem de l’habitació, un bressol amb un nadó a dins. La banda que ocupa ella és tota hermètica, amb la porta tancada rere seu i el paviment enfonsat, però al costat del bressol hi entra la llum de la finestra, amb les seves cortinetes delicades i l’enrajolat del terra que sembla remuntar. “Ella lloró noche y día la verguenza y el desprecio”, hi va escriure l’artista en un angle, entre la porta i el santcrist, just allà on devia quedar fixat el seu sentiment de culpa en veure com l’abandonava el marit, un viatjant de comerç tan insignificant (adjectiu que li escau més que no pas “enigmàtic”), que no deixaria rere seu més que el cognom: Clavé. Maria Sanmartí, que sempre més va explicar que aquell dia havia enviudat, va tardar prop de trenta anys a poder pintar en aquest petit guaix un oprobi que, religiosa com era, va pesar-li tota la vida.

De família molt humil, Maria Sanmartí havia treballat des dels nou o deu anys pentinant clientes a domicili, i amb aquest sou escàs van mantenir-se ella i nen fins que se li van manifestar els primers símptomes de la paràlisi. Primer, al braç dret; després, a la meitat del cos. Al final, amb prou feines podia caminar. I així i tot, estalviant els diners que hauria hagut de destinar a anar al metge per atenuar la seva malaltia, va pagar al fill els estudis de belles arts, fins que ja no va poder més. Sembla el conte de la Ventafocs, però era la realitat de les mares vídues de l’època. Clavé, que només se’n va separar els primers anys de l’exili, abans no va aconseguir fer-la sortir de l’Espanya franquista i reunir-s’hi el 1942 a París, diria més endavant que mai no la va veure plorar. Al contrari, era una persona alegre, coratjosa, franca, tal com la va descriure també l’escriptor Ferran Canyameres en l’única biografia de la pintora existent fins ara. Tot això és en els guaixos i aquarel·les que Aitor Quiney ha rescatat dels fons Clavé de París, com també a les ceràmiques que va començar a treballar als anys cinquanta animada pel fill i els seus amics.

És una carrera continguda en tan sols tretze anys, entre el 1947, quan Sanmartí va fer els primers dibuixos, “posseïda pel dimoni del color”, mentre jugava amb el seu net Jacques, i el 1959, però que s’havia anat gestant molt abans, en la contemplació de l’obra de Clavé, en les amistats del món de l’art que compartien, en les exposicions que visitaven plegats. Era l’obra d’una dona autodidacta, sense estudis i a sobre impedida, però Aitor Quiney adverteix que l’aspecte naïf no ha d’entelar la complexitat de les composicions, personalíssimes, delirants però sense turment, i la llibertat insòlita amb què van ser creades, lluny de la melancolia escapista que se sol associar a l’exili. Arran de la seva primera exposició, el 1949 a la galeria Mirador de Just Cabot a París, Palau i Fabre ja ho va dir: “El resultat és aquesta mena de poesia en colors que té tota la gràcia i el candor del dibuix infantil, però carregat amb l’espera de tota una vida.” Asseguda a la mateixa taula del menjador on Clavé l’havia pintada el 1943 menjant un plat de sopa amb la mà bona, Sanmartí va descobrir una via explosiva per expressar el món que tenia guardat a dins. Amb dificultats per caminar, aquell era sobretot un món recordat o imaginat, de gats elèctrics, cavallets de fantasia, bodegons que rebenten de color, interiors domèstics amb senyores de dos segles enrere, escenes de circ amb perspectives igual d’acrobàtiques, músics, pescadors i balladores de flamenc sense ni una gota de tipisme, que a Barcelona no van descobrir fins al 1954, a la Sala Gaspar, gràcies a les gestions de Canyameres i el pintor Santí Surós, Per la via de la innocència, havia arribat allà on eren Bonnard i Matisse, potser fins i tot on volia arribar Picasso. Quan va morir, un dels nombrosos artistes que havien assistit al funeral al cementiri de Montparnasse, va escriure a Surós: “Clavé estava inconsolable.”