Entre clàssics gals i transgressors kenyans

Segona jor­nada del Sónar, ahir a Fira Montjuïc i, ja de nit, a Fira l’Hos­pi­ta­let, amb els fran­ce­sos Air inten­tant defen­sar l’atem­po­ra­li­tat del seu disc Moon safari 25 anys després d’haver estat publi­cat, entre altres pro­pos­tes pre­vis­tes, com cada any, fins ben bé les set del matí.

Durant les acti­vi­tats diürnes, però, el Sónar ja va exhi­bir múscul amb visi­tes com la del francès Lau­rent Gar­nier, un discjòquei que ja va pun­xar en la llu­nyana pri­mera edició del fes­ti­val, l’any 1994, i que figura entre els prin­ci­pals res­pon­sa­bles d’haver encès la metxa del tecno euro­peu. Tot i haver decla­rat recent­ment que la seva reti­rada era qüestió de mesos (“con­ver­tir-se en un vell i pol­segós juke­box mai no ha estat una opció”, reco­nei­xia), ahir, durant tres hores a l’esce­nari del Sónar Village, el músic de Bou­logne-Billan­court va con­que­rir una vegada més el públic del fes­ti­val, que, almenys en les ses­si­ons diürnes, no és par­ti­cu­lar­ment jove sinó que, en alguns casos, s’acosta a l’edat del mateix Gar­nier: 58 anys.

Sovint s’oblida, o direc­ta­ment es menysté, l’apor­tació d’Àfrica en la música electrònica (o en qual­se­vol altre tipus de música, de fet), però d’això no se’n pot cul­pa­bi­lit­zar de cap manera el Sónar, que, en el seu ves­sant de dia, ja fa molts anys que mira aten­ta­ment el que passa al con­ti­nent negre. Dijous, l’ano­me­nat rap zulú de la rapera Toya Delazy es va eri­gir en una de les sor­pre­ses de la jor­nada i, ahir, els pres­crip­tors del fes­ti­val van pre­sen­tar dues des­co­ber­tes més: Coco Em, “la DJ més llui­ta­dora d’Àfrica”, segons se l’adjec­tiva, i Kabe­aushé. La pri­mera, també pro­duc­tora i cine­asta, i immersa en llui­tes com la que denun­cia les polítiques fron­te­re­res dis­cri­mi­natòries, ens va pre­sen­tar estils des­co­ne­guts per Occi­dent com el swa­hili trap i el gen­ge­ton (una mes­cla de reg­ga­e­ton i genge, hip-hop kenyà amb influències del dan­ce­hall). El segon, un devot, segons se l’ha pre­sen­tat també, de Prince, Grace Jones i la música de les pel·lícules de Bollywood, va remoure també el Sónar Village en una de les ses­si­ons més fes­ti­ves del dia.

En un regis­tre com­ple­ta­ment dife­rent, i amb el públic, aquesta vegada, ben aco­mo­dat a les cadi­res de l’esce­nari Sónar Com­plex, Verde Prato, alter ego de la basca Ana Arsu­aga, va pro­po­sar tota sola una interes­sant immersió en el folk­lore basc a través de la veu, els teclats i les pro­gra­ma­ci­ons, i va posar una vegada més en relleu que la inter­pre­tació que fa de la tra­dició tota una nova gene­ració d’artis­tes d’arreu de la península Ibèrica ja està dei­xant una empremta impor­tant.

Con­certs a banda, l’àrea de pro­jec­tes, amb 67 expo­si­tors, no dei­xava de rebre visi­tants, boca­ba­dats per idees com la de Fer­ran Lega Lladós, que pro­posa una ins­tal·lació sonora interac­tiva que tra­du­eix els senyals elèctrics d’un llit de plan­tes de fari­gola mit­jançant dues pla­ques que creen notes MIDI audi­bles, o la del Bar­ce­lona Super­com­pu­ting Cen­ter (BSC), que, a Impos­si­ble larynx, per exem­ple, intenta con­ce­bre, a par­tir de la intel·ligència arti­fi­cial, com és la laringe de la can­tant bada­lo­nina Maria Arnal a par­tir de la seva veu. Reflex també de la cre­a­ti­vi­tat a Cata­lu­nya, a l’Espai Oníric, i en el marc d’una col·labo­ració amb la Gene­ra­li­tat, els estu­dis digi­tals més cap­da­van­ters del país expli­ca­ven el seu tre­ball.