Tàpies Barba a l’edat de les paraules

Amb només disset anys, Antoni Tàpies Barba inaugurava amb Siboc la seva obra, que ha passat per llargs períodes de silenci perquè Tàpies ha estat un essencialista i no s’ha acabat mai d’imposar un estil o, fins i tot, un gènere. Siboc formava part dels primers títols de Llibres del Mall i estava envoltat d’avantguardistes irredempts, com el seu mateix pare. Cinquanta anys després, que es diu aviat, Tàpies ens presenta una antologia de la seva obra poètica a La llum deshabitada (Pagès editors), amb un interessant pròleg divulgatiu de Jordi Llavina en què s’apunten alguns dels eixos de la seva poètica, com l’arrel simbòlica, la reflexió sobre el pas del temps i les influències principals, ja fossin Vinyoli, Maragall, Ungaretti i els clàssics.

Com a poètica, però, el poema que inicia el recull, extret del llibre esmentat del 1973: “La poesia és un fruit com la pruna / sucosa. / Atenció les dents! / No oblideu / que a dins hi ha un pinyol bru.” Des d’aquesta primera incursió, tota la seva obra ha estat una reflexió diríem existencialista. Mentre que el seu pare va optar per una via més purista, budista, ascètica, Tàpies Barba ha optat per submergir-se en els límits del llenguatge per explorar-lo, com quan ens diu en prosa poètica: “Vius a l’edat de les paraules. Veus la llum obrint-se pas, com una fina clivella porpra després de la nit primera. Hi ha la foscor primigènia de l’ésser que s’allunya a través de les praderies verdejants, enllà de l’horitzó. Sents el silenci fred i terrible de l’absència, que alimenta les tendres quimeres de l’escrivent.” La bellesa de la descripció ens deriva cap a un estat anímic determinant, sempre marcat per una estètica, que no deixa pas a sentiments més fugissers, com l’amor o l’odi, posem per pas.

Vist en perspectiva, el volum La llum deshabitada és un encert per posar de nou a l’abast l’obra d’aquest artista singular. És cert que l’últim llibre es va publicar el 2022, però els anteriors són pràcticament introbables. Si la generació jove tingués un mínim interès en el passat recent de la nostra literatura, es trobaria sorpreses com aquest bard solitari, que ens incita amb la seva cançó d’un lirisme perfumat, d’una intensa tranquil·litat en la seva meditació sobre la condició fràgil de la vida, la por que el corglaça, els secrets de les fulles dels boscos, la foscor o l’estiu que l’acaba “tremolant com l’aigua sota la llum dels dies que han quedat abandonats als marges del camí”.

Deia E.E. Cummings, al final d’una de les seves inconferències, que agraïa a les ànimes que l’havien ajudat perquè “els misteris fan que la carn de cada home produeixi un espai; i que la seva ment germini el temps”. Som davant d’un nou miracle contra l’hostilitat del temps.