Sansa, qui t’ha mort?

Carles Porta ho ha tornat a petar. La docusèrie Tor va emetre l’últim dels vuit capítols dilluns passat i ja aleshores va registrar xifres de rècord, tant a la televisió com a l’entorn digital, amb gairebé 3 milions d’espectadors a TV3 i més de 3 milions de reproduccions a la plataforma 3Cat. La quota de fidelitat estàndard d’una sèrie és del 50% i, en canvi, Tor aconsegueix una fidelitat de fins al 70%. Això i, més enllà de les xifres, el gran fenomen fan que ha sabut crear al seu voltant.

La història de Tor és la història de cent anys de picabaralles, contraban, vividors, cases cremades, jueus desapareguts i assassinats. I en mans de Carles Porta, el treball periodístic de la seva vida des que es va tancar, ara farà quasi tres dècades –aviat és dit–, durant tres mesos en aquest poble pirinenc per elaborar un reportatge al 30 minuts i escriure un llibre.

Vint-i-set anys per acabar regalant-nos també un pòdcast i ara un true crime exemplar i irrepetible a casa nostra. Qui o què tindrà prou elements com els que ha tingut i s’han treballat, amb personatges “impossibles d’inventar” –en paraules de Porta–, circumstàncies, trames i un entorn tan únic.

Amb la premissa de Qui va matar Sansa?, el periodista lleidatà (i des de fa un temps ja plenament gironí) ha construït vuit episodis temàtics que vertebren un Fargo a la catalana pensat com un joc amb els espectadors, un Cluedo obert perquè cadascú exerceixi de jurat popular d’un cas en què mai, si no hi ha cap confessió amb proves, se sabrà la veritat del tot. Sí que la tesi final situa el contrabandista Coié com un dels sospitosos principals de l’assassinat d’un dels dos capitostos del poble (l’arxienemic de Palanca; quin altre!), però poc importa qui va ser si tampoc serà mai jutjat (ja ha prescrit). El que ens queda de Tor és el retrat de personatges i del paisatge antropològic de la Catalunya profunda, on encara hi ha arrelada gent feréstega dels marges fronterers d’aquest Pirineu català que res té a envejar als westerns nord-americans. De fet, té molts elements que l’emparenten amb la ficció Yellowstone (màfies, violència, pressió immobiliària, paisatge...) i amb un neowestern rural ambientat a la Galícia rural com és As bestas. Amb el seu microcosmos propi, personatges que ja passen a formar part de la nostra pròpia mitologia: Sansa, Palanca, la Cisqueta, els hippies, en Lázaro, el Ruben, la Marli i en Josep Mont. Que grans, tots ells!

I aquí s’acaba. O no. Perquè no sabem com s’ho faran els hereus (una vintena) dels 13 copropietaris de Tor, una muntanya privada que llinda territorialment amb un parc nacional que veu com la seva fama ha desfermat la curiositat i el turisme morbós, col·lapsant tots els caps de setmana la carretera que arriba al poble. O es posen d’acord o una altra zitzània tenim pel tros. També perquè als títols de crèdit finals i a l’entrevista realitzada per Albert Om posteriorment Porta va explicar a què treu cap mostrar un mòbil amb l’entrada d’una trucada perduda d’un desconegut. Es veu que el seu telèfon crema i no para d’obtenir noves pistes i possibles testimonis que s’hauran de contrastar. Quina feinada, noi. Ves a saber si en breu o en un futur proper tindrem un Tor 2. “Tor és infinit”, ha declarat el periodista. Doncs, fins aviat, Carles!