“Un Festival Grec ha de pensar a teixir complicitats, fer xarxa”

Era una volta al món en 6-7 anys. El concurs en què em vaig presentar no acotava el període com ara. No et deien “presenta un projecte de 4 anys”. Va ser una decisió personal d’acotar-ho en el temps. O, més que en el temps, acotar-ho amb un relat. Jo vaig marcar unes intuïcions, però no és que tingués un contracte tancat en el temps, sinó que marcava un dibuix, un projecte, que al final l’he allargat, en part per la pandèmia. M’he anat inventant com no trencar el meu propi relat. Un cop vaig acabar fent aquesta volta al món teòrica, després vaig decidir que era prou interessant fer un díptic a Europa, a Barcelona, i al final aquest tres pics i repicó final [el nou concurs també es va endarrerir i l’ha acabat dirigint Casadesús en solitari, quan havia de ser compartit] m’he inventat la idea del viatge interior. Sentia que el Grec era molt dispers, aplegava el que passava a l’estiu a Barcelona: necessitava un relat que unifiqués això. Sentia que necessitava un relat que col·loqués en un lloc diferent el que és la ciutat i el que és la zona de Montjuïc. És un relat en el qual he entrat i n’he sortit quan els projectes ho han merescut, com tots bons relats i com tot bon conte.

Quan tens aquesta història interessant, hi pots aprofundir així. Per a mi, però, la coherència era important, sobretot perquè sentia que el Grec necessitava primer separar els dos compromisos del que serien els teatres de ciutat, però també per treballar en la fidelització i l’abonament del públic. Quan tu vens les entrades, és molt diferent. Tota l’estratègia de fidelització implicava oferir al públic abonaments sota un preu en el festival de Montjuïc. Hi havia una doble estratègia: una de coherència al festival, i l’altra, de fidelització de públics, sense que ningú se’n sentís fora.

Avui les sales han madurat i han vist que, si es venien com a sales de 100, era molt diferent que si es venien com a 10 sales de 100 que fan 500 o fan 1.000. Anar juntes els dona més presència, més visibilitat i fins i tot més potència per fer projectes a la ciutat de Barcelona. Van veure que aquí hi havia un potencial de marca, com al seu moment hi havia hagut la xarxa de sales alternatives. Té molt a veure amb la gent que està al capdavant d’unes quantes d’aquestes sales, és gent que realment té aquest concepte de treball en xarxa. El Grec ha estat un facilitador. Perquè, és clar, tu et trobes com al festival públic que molta gent ve a demanar ajuda per la seva producció. No puc ajudar quinze sales a fer quinze produccions. La meva proposta és: a tots aquests projectes que podem fer conjuntament, els donarem suport des del festival. Això va començar l’any de la pandèmia, després van crear l’associació On el Teatre Batega. Després va començar amb la idea de quins projectes podem fer junts. Ells van decidir treure la convocatòria de textos. I jo vaig dir, dels textos seleccionats, el Grec donarà suport a alguns d’aquests textos. El Grec selecciona, d’entre els seus premiats, els que complementen millor el dibuix del festival. Al final, han acabat sent molt autoria catalana i jove, coses que el festival no tenia. Hem donat suport a tres o quatre projectes cada any en producció, més el cicle de lectures, de manera que a totes les sales, qui no tenia una producció tenia una lectura, i tothom se sentia pràcticament del festival. Llavors, d’aquí van treure l’abonament conjunt i han començat a fer altres accions. Més tard va venir el projecte amb Buenos Aires. Si fem un projecte conjunt, jo hi dono suport. Llavors, en lloc de fer produccions més petites, van dir que aquest any en volien fer una de grossa. En lloc de donar suport a quatre produccions, podem tots els diners en una, i va néixer aquest projecte a Buenos Aires, que ja era encàrrec de textos, a un autor de l’Argentina, i un autor d’aquí, a quatre mans, i llavors va sortir la trilogia. I, a més, amb aquest suport, la Generalitat s’hi va afegir i es va poder fer el pont a Buenos Aires. De manera que, ara, a Buenos Aires també es fa això de Donde el Teatro Late; s’ha fet l’associació, i ara, al Festival de Buenos Aires, van les produccions que s’havien fet a Barcelona l’any passat. Ells estan contents, i jo, com a festival, també, perquè en lloc de quinze interlocutors anem al projecte amb un de sol. I no hem perdut la riquesa que tenen aquestes sales. Tot i així sempre hi ha alguna sala que en queda fora, sempre hi ha alguna sala descontenta, sempre hi ha alguna sala que podria, igualment, fer un off. Aquesta és una altra discussió. Però hi ha un projecte. No estan deixades. Hi ha alguna cosa i les estem escoltant. Estan fent el mateix. Fem tres produccions en el cicle de lectures, i la meva idea és que del cicle de lectures puguin sortir unes produccions de l’any que ve. Ara serà la nova direcció qui decidirà què vol fer el curs vinent.

És una passada. El Riiiing està impulsat per Toni Vinyals, que em va trucar un dia per plantejar-me una idea sobre musicals. Ell sabia que m’agradaven. Jo tinc una història: he estat treballant amb el Somni de Mozart i la gent, d’El musical més petit. De la primera idea, en va sorgir el Riiing i s’hi van afegir més tard El Terrat (va portar la producció executiva), i el Mercat de Música Viva, que també va donar un premi a la partitura.

Ho vam estar discutint.Si volíem que es consolidés, aquest any havíem de trobar producció per als guanyadors de l’any passat. Dels premiats, se n’estrenaran quatre: Batec, de la companyia Calajo, s’ha vist al Maldà; el Grec presenta Artemis i Em dic Josep, i el TNC fa Ànima. Crec que està molt bé. Ara es tracta de veure si es torna a convocar el concurs. Seria ideal que s’hi afegissin el TNC i el Grec. Això no dependrà de mi, però ja estic content d’haver aixecat quatre projectes dels finalistes del Riiing. Agraeixo a Carme Portaceli (TNC) que s’afegeixi al canvi de rumb del musical en català. Va entendre que li tocava i s’hi ha posat. Sense el TNC, Ànima era una producció impossible.

Sí, n’havia tingut. Ara hem de veure si funciona. Si el públic hi va, crec que serà molt difícil que el TNC es faci enrere. Després no sé quina pot ser la fórmula: si és el TNC que tria el projecte en solitari o s’incorporen al Riiing. Perquè produccions tan fetes com aquesta no n’hi ha tantes. Espero que es vegi com una porta d’entrada de públic i que s’animin a fer propostes de producció. Evidentment també el Nacional pot veure si li va bé i pot impulsar-les pel seu compte, però em sembla bo que hi hagi musical al TNC.

Artemis, estarà al Condal. És una proposta molt senzilla s’una noia que surt del teatre musical. Només hi està tres dies. Si va bé, el Condal l’agafarà per la temporada vinent.

Vaig parlar amb la Portaceli. Havíem plantejat fer un díptic conjunt, però són dues obres de gran producció i, al final, es podran veure a Barcelona dins del mateix any. Ara, un cop estrenat potser sí que es podran veure arreu d’Europa els espectacles com a díptic. Primer, deixa’m veure com és la de Bergman perquè són obres de difícil producció. Cal fer càstings, veure quina és la seva demanda de material… Caldria molta musculatura de producció. Podria ser molt bonic per al públic, però per separat serà molt més raonable a efectes de producció. També serà sonada la visita de l’International Theater Amsterdam (The hours) al juliol del 2025, també dins del TNC. És una producció que hi anava al darrere fa tres anys. La Michael Cunningham és la substituta d’Ivo van Hove. Pel fet de ser una dona, l’interessava molt a la Carme Portaceli. Li vaig aconseguir les dates. És una de les poques obres que deixo lligades del Grec 2025 a la Leticia Martín.

He deixat a la Leticia [Martín] una graella oberta de propostes a les quals pot dir que sí. Amb les internacionals, haurà de respondre més de pressa. És cert que ja comença a cremar però ara mateix no he hipotecat més coses. He volgut ser molt net. Ella ara està deixant la feina actual i també vol visitar algun festival d’estiu. No pateixo per l’any que ve. Crec que té prou elements sobre la taula per fer un bon Grec. Si vol, però, hi ha de donar la seva personalitat.

Conec el projecte, sense haver format part del jurat, perquè he estat ajudant a tothom i me l’explicaven, però li correspon a ella explicar-lo.

La paraula acceptació no reflexa la complexitat de les converses amb els gestors del Grec Ciutat. Fa uns anys era més distant, però crec que ara hi ha més relat conjunt i hi ha casos en què fins i tot penso que són espectacles que haurien d’estar al Grec Festival, però queden al Grec Ciutat. Busquem que tingui un sentit compartit. Amb la venda d’entrades al Grec Ciutat em permet jugar amb la taquilla (cosa que si ho faig jo sol no puc; això em permet augmentar el pressupost del festival en alguns casos. En el cas del Romea, si jo hagués de fer-ho jo posar les entrades a venda, pagar el teatre pagar els tècnics, pagar el catxet necessitaria un pressupost molt més elevat). Això fa pujar la qualitat, la implicació del sector i també augmenti el pressupost del festival. Ara, hi ha casos diversos a Grec Ciutat: hi ha les sales de proximitat (un projecte conjunt amb una selecció de textos seva amb una tria per part meva per a algunes produccions); n’hi ha que diuen “tinc sala disponible” on presentar produccions del Grec com el CCCB o la Brossa, i hi ha sales en què la producció és a mitges, com amb La Perla29 o amb el Romea. Això no vol dir que ells et facin només propostes, sinó que és un projecte que té una confiança que s’adiu al relat.

El problema és que els costos pugen, com ara la barbaritat dels preus dels hotels. Convidar una companyia internacional ha augmentat un 40% pels preus dels hotels i viatges, per exemple. Per compensar-ho, he jugat amb la taquilla, hi he posat molta creativitat.

Ha anat canviant al llarg del temps. En certs moments podia jugar amb taquilla garantida: jo només havia de pagar la diferència entre el que no feia de taquilla i el que cobrava l’artista: si valia 50 i feia 40 de taquilla, no em costava 50 sinó que em costava 10. He jugat amb fórmules perquè la taquilla pogués beneficiar la part del festival que no sigui només el pressupost sinó que tinguis maneres d’augmentar-lo amb els ingressos propis que genera el festival.

El gran augment de la taquilla és la fórmula de coproducció. Aquí la gran tasca ha estat coproduir amb altres festivals, centres públics o privats, o organitzar les gires en l’àmbit d’Europa, de manera que els costos dels viatges quedessin repartits. Per exemple, l’Aliança Avinyó d’aquest any fa que els costos siguin molt diferents perquè la gran despesa de la cultura internacional no només hi ha els viatges, sinó també els hotels. Quan ho coordines, els costos baixen un terç. I coproduir amb el Teatre Clásico, el CDN, el TNC, o el Lliure fa que les obres tinguin més vida, que tornin després però també fa que pugui fer produccions més ambicioses amb els mateixos recursos.

Vinc del Teatre Municipal. Vaig estar molts anys a l’Atlàntida de Vic. Em conec molt bé el territori. He fet distribució d’espectacles pel territori. Hem fet el Dansa Metropolitana. Ara, per a mi, és molt fàcil trucar a Viladecans i col·laborar-hi. Totes les complicitats han augmentat. A més hi ha una renovació de les direccions tècniques municipals, una nova generació, amb persones com l’Amaranta Gibert, que és una canyera i va per tot arreu, que té un projecte pel seu teatre. Aquests nous tècnics són, majoritàriament, dones, que tenen molt clar què vol dir treballar en xarxa. I jo crec que un festival de la ciutat de Barcelona ha de pensar en aquesta idea de xarxa a Barcelona, a Catalunya i a Espanya també si mires les coproduccions n’hi ha moltes amb Sevilla, Madrid... És la meva filosofia de treball. Jo només sé treballar així.

Seria diferent. La regulació no és la mateixa. La regulació que et demana l’Ajuntament per a un espectacle és la mateixa que per a unes obres o una rotonda.

Ha anat cridant l’atenció. Ho va començar Ramon Simón fent trobades de programadors. He intentat posicionar el festival com un lloc on descobrir la creació contemporània espanyola. Que els espectacles que passen per aquí siguin vistos com “ah aquest ha passat pel Grec, doncs m’hi fixo”, amb noms de vinculats a la creació contemporània espanyola. També he procurat que es compti amb el Grec per programar internacionalment. Que les companyies que triem tinguin sempre una ambició un punt internacional. El Grec ha de ser una part de promoció internacional i de suport a la creació diria en àmbit espanyol. Evidentment, prioritzant les companyies que tenen un peu a Barcelona o Catalunya. A escala internacional de programacions de companyies, he intentat ser molt selectiu per una qüestió econòmica de portar el millor, que pugui en el sentit d’espectacles que puguin ser referents sempre tindré d’acord amb el nostre pressupost, amb noms com Warlikowski. Ser selectiu amb noms que són referents internacionals.

Sí, l’he d’encertar molt més. No puc jugar en la lliga dels coproductors internacionals, per raons econòmiques, no puc fer-ho tot. La tria ha estat per coproduccions nacionals o locals.

El Temporada Alta té una llibertat que nosaltres, com a Ajuntament de Barcelona, no tenim: pot disposar d’una petita línia de coproducció gràcies als diners d’Europa. I Temporada Alta té una altra cosa que tampoc jo tinc: té una productora al darrere per tant pot portar un director internacional a treballar amb actors d’aquí a aixecar la producció. Jo no tinc equip de producció i no ho puc fer. Ells poden convidar Korsunovas o Guillermo Calderón a una producció amb actors catalans d’aquí. Això els permet jugar una mica més enllà la carta internacional. No ens fem nosa entre tots dos. Això ens complementa el panorama teatral del país i amb els de casa sí que ens posem d’acord: sobre les produccions d’aquí, quedem i ens preguntem “Qui cal ajudar aquest any?”

Ens posem d’acord amb els projectes que hi ha més sòlids. Intentem no competir a qui estrena sinó buscar de les produccions d’aquí quines són les que entre els dos podem ajudar.

És cert, l’any passat va haver bastant circ i Aquest any és molt més selectiu. Ara les propostes de circ són coproduccions.

La programació d’autor implicar buscar en una línia i, a vegades, s’esgota. Vaig pensar en companyies com ara Baró d’Evel, Alba Sarraute, la Corcoles, el Manel Rosés... Per a mi era molt fàcil portar una companyia de gran públic internacional, però vaig optar per portar el mestre Johann Le Guillerm. Em pensava que no triomfaríem i hem esgotat les entrades. Estic super content. I el Baró d’Evel, en el fons, també té el relat de companyia internacional però que neix d’un recolzament durant els anys. Em semblava més maco fer això.

Me’n vaig anar a veure a Nova York un projecte al Lincoln Center. Era un projecte comunitari de Cors. La producció no ha pogut ser: m’ho vaig jugar tot a una carta i no ha funcionat. Al final, ho farà el Liceu. El Palau sí que té un concert amb Ola Gueilo, per exemple. El concepte dels cors no l’he abandonat.

No podem repetir amb la restauració de barri d’altres anys. Aquest any, el convertim en un Espai Tàrrega i mantenim la programació familiar. Fira Tàrrega és qui en sap més: Aquest any, acollirem tres projectes de suport a la creació i m’he permès alguna altra llicència com la de Sol Picó, que proposa una proposta com molt gamberra, pels seu 30 aniversari, que no té res a veure amb el que presentarà al TNC la temporada vinent. Amb els bars i restaurants tinc molt bon rotllo però hi ha complicacions amb el districte. El que estem intentant és fer un bon servei de restauració, perquè la Xirgu funciona molt bé com a espai de trobada. Aquest any, s’afegirà el bar del Lliure. La terrassa del Lliure estarà oberta tots els dies encara que no hi hagi espectacle. Ocuparan tota la terrassa d’a dalt. I també hi haurà la Soleá i hi equiparem food trucks per completar l’oferta. Ramon Simó va provar de posar-hi una carpa, també per trobar-se, com la mítica del final de la Rambla, molt cabaretera de molts anys enrere. No li va funcionar. Tots els directors aprenem dels anteriors. També he volgut donar vida a la Xirgu. Però no és fàcil, perquè sempre hi ha uns fluxos irregulars de públic. He après que havia de ser molt més a mida. Pensar a l’engròs t’obliga gastar massa. He descobert que la gent se’m desmaia de calor en una carpa de circ al juliol, tot i l’aire condicionat. No vull que es torni a repetir. He preferit fer una zona de bars xula i deixar la plaça pels veïns pels nens, pels gossos, pels jugadors de criquet. Per a mi, és una plaça inacabada. Algun dia la ciutat n’haurà de fer una planificació.

No m’ho diguis, ho he viscut. Et passes 3 anys fent el projecte i quan marxa l’Ajuntament el següent torna a començar. Algú hauria d’abordar definitivament una reforma de la zona Palau d’Esports, plaça Xirgu, carrer Lleida... Allò està mal acabat. Espero que amb l’excusa del centenari de l’Exposició Universal del 1929 algú s’hi posi en ferm. Mentrestant, anem fent el que podem.

El principal problema són els efectes acústics. No és problema el Poble Espanyol. Des de l’any passat que hi ha l’Alma festival; ha anat bé; ens truquem. Vam acordar que col·locarien l’escenari de cara l’aeroport. A part tenim uns controladors de so, per vigilar si un dia que faci vent ens retorna el so cap a l’amfiteatre. Jo li explico la graella i ell fa més atenció els dies que tinc teatre de text perquè els dies que hi ha música o espectacles amplificats no cal patir per la contaminació acústica del Poble Espanyol. Amb aquestes precaucions no ens hem fet nosa. Sí que em faig nosa amb l’estadi olímpic, sí que em torno boig per quadrar la graella. He passat anys molt complicats. L’any passat, per exemple, amb La plaça del diamant perquè no coincidís. Jo els hi passo la graella cega i els dic el mateix “aquí tinc teatre no em col·loqueu un concert; però foten el que volen”. A vegades foten un macroconcert com el de fa dos anys amb Iron Maiden i vaig haver de fer filigranes. S’ha de vigilar perquè a aquestes actuacions de 100.000 espectadors de l’estadi olímpic són les que m’afecten. Cada any, en poden fer dos, tres, màxim. Aquest any he vist que estan ben posats. Només coincidim el segon dia d’Antonia Font, però que és música amplificada i no hi haurà cap pega. Ara, no és només per la música sinó també pel trànsit de públic que són importants.Diria que els concerts de l’Estadi Olímpic són la preocupació número 1 de les actuacions a l’amfiteatre.

Els canvis s’assumeixen de la manera més coherent possible. Hem de vendre entrades, però és un espectacle, cal una delicadesa, una qualitat. A mi m’apassiona la comunicació. M’agrada molt cuidar els espectacles. Evidentment, quan tens apostes personals artístiques, també vols que es difonguin bé. Tinc un equip molt professional quasi tots són molt més joves que jo una cosa també vol dir que tenen el cap col·locat a un altre lloc per ells no és una novetat treballar xarxes i el que sí que és xulo és que intentem fer una estratègia pel festival i intentem fer estratègies comunicatives diferents per cada tipus de públic al que ens adrecem. Tinc cada any un pla de públics de 50 pàgines i aquest any ens fixem en els públics prioritaris veiem quins espectacles encaixen en cada públic i setmanalment mirem com estan les vendes i decidim les accions a fer la setmana següent o quan decidim les accions que podem fer d’activitats paral·leles o el que sigui. També ho fem amb una estratègia de pensar en públics de futur. Compto amb un equip tant de casa com externs perquè el Grec no té un equip i la comunicació són gent que està fent programes de l’ICUB que ara fa Nadal, ara fa Festival de Poesia, i ara fa Grec. De vegades podem accedir als mecanismes de l’Ajuntament de Barcelona perquè saben com entrar en certs llocs però tenim un equip d’externs que m’ajuden amb el pla de públics i de les xarxes

No ha passat més. Té a veure amb molts concursos que has de fer com a Ajuntament de Barcelona. Si jo pogués agafar-hi un sistema d’entrada segur que seria tot molt més fàcil. La dificultat més gran és que s’han de fer processos administratius per a qualsevol factura que superi els 5.000 euros. Tota la part tècnica s’ha de contractar (l’equip de so, l’escenari…). És un procediment molt complicat que necessita una planificació exquisida i a llarg termini. És la part més difícil del festival.

És cert que la que la meva figura es va fer visible al Mercat de les Flors, que hi vaig estar molt temps. Però abans havia estat al MACBA, per tant tenia molta relació amb les arts visuals (espero que s’hagi notat amb programacions com Creació i museus, que he mirat de potenciar la relació amb les arts visuals dels museus). També havia treballat en teatres municipals com l’Atlàntida de Vic, també havia fet producció de musicals: jo vaig produir Chicago, per exemple. Tota aquesta experiència era menys visible. Aquesta associació amb la dansa m’agradava i em feia nosa al mateix temps també perquè no feia veure que jo havia passat per altres llocs també. Com que és un festival de ciutat que toca tots els pals i que més a més juga amb els espais de la ciutat he pogut desenvolupar aspectes de feines anteriors que eren menys visibles com el circ contemporani perquè jo havia estat amb Sèmola. També vaig treballar amb Iago Pericot, amb Zotal... Jo vinc d’aquesta època.

Un coneixement de la ciutat molt més gran. És un luxe poder dir aquest espectacle de l’Aurora Bauzà i el Pere Jou ho farem al Dipòsit del rei Martí. Hi ha coses que pots fer a Barcelona si coneixes la ciutat i els espais, que siguin joies. Aquesta cerca en la programació de l’amfiteatre, que és el més fàcil i, alhora, el més complicat, perquè ha de portar 2.000 persones. Un cop tens l’esquema, el repte és maco. Per mi és acompanyar la creació contemporània cap al seu creixement M’emporto un major coneixement de la ciutat i de la cultura jo crec que m’he enriquit molt personalment.

Volia que en el tancament del meu cicle, que es remunta al Mercat de les Flors, hi hagués La Veronal i Baró d’Evel, que m’han acompanyat durant uns quants anys. Però també hi incloc Monte Isla, Conde de Torrefiel, Cris Blanco, que formen part d’un recorregut artístic, de confiança teixida.