Música

Núria Ballester

Directora del Museu Pau Casals del Vendrell

“Pau Casals no es creuria el retrocés actual com a societat”

Ballester creu que si veiés com està el món avui, el músic “estaria indignat”, protestaria i es posaria al costat de la democràcia

Des del museu del Vendrell volen trencar els tòpics sobre el violoncel·lista i fer-lo conèixer “d’una manera més polièdrica”

Jo voldria transmetre a tots els alumnes de Catalunya els seus valors, perquè crec que fan molta falta avui dia
Ell era profundament català, i deia que Catalunya és la terra on va néixer i que l’estimava com una mare
El museu no només ha d’explicar la seva vida sinó reflexionar sobre què estem fent com a societat Casals deia que el músic ha de sortir de la seva torre d’ivori i no pot quedar al marge del que està passant al seu voltant

Per moltes cabòries que tingui al cap, quan Núria Ballester, una reusenca que dirigeix des de fa 14 anys el Museu Pau Casals del Vendrell, arriba al seu lloc de treball un raig de calma li travessa cos i ànima. És el sentiment que plana en un espai impressionant com és la Vil·la Casals, la casa just a tocar del mar que va fer construir el violoncel·lista a la seva població natal, i que és la seu del museu.

Quin privilegi dirigir la Vil·la Casals, amb la càrrega emocional i històrica que té.
Sí, tot i que hi ha dies en què ni tan sols veig el mar, que està just a tocar. Però realment és un lloc impressionant, és com un oasi de pau. Molta gent quan entra a visitar-lo té la sensació que està en un lloc diferent. És com un oasi enmig del batibull.
El mateix Pau Casals explicava el vincle amb aquesta casa: “És l’expressió i síntesi de la meva vida de català i d’artista.”
Exacte. Crec que això es nota per l’espai i per l’esperit de la casa. Molta gent ens felicita per la visita però a més ens diuen: ‘Quin plaer, quin luxe, quin espai’... Diuen que els transmet molta pau. També hi té a veure que la poden visitar tranquil·lament sense aglomeracions, i la qualitat de l’experiència és molt important. A Barcelona pateixen aglomeracions de turistes, i amb prou feines tenen espai vital per passejar i visitar. Aquest no és el nostre model. Prefereixo tenir menys visitants.
Quants en reben a l’any?
Uns 30.000 visitants. Cada dia tenim molta gent, però intentem que sigui una visita de qualitat, espaiant els grups amb marge de temps perquè no entrin tots alhora i perquè puguin gaudir de l’espai, de les obres d’art i de la col·lecció amb tranquil·litat.
Abans de ser directora del museu va anar a Washington a estudiar el fons amb la vídua del músic, Marta Casals. Com recorda aquella experiència?
A partir de 1997, després de vuit mesos que vaig estar a la Vil·la Casals fent l’inventari del fons patrimonial, vaig passar dos anys a l’Arxiu Nacional de Catalunya fent inventari del fons documental (l’arxiu personal de Casals el tenim dipositat a l’Arxiu Nacional). I el tercer any, per temes personals, em va sortir la possibilitat d’anar-me’n un any als Estats Units, i per sort vaig anar a Washington, la mateixa ciutat on vivia la viuda de Casals. I, sense premeditar-ho ni planificar-ho, vaig poder fer l’inventari de tot el fons de Casals corresponent als anys que va passar a Puerto Rico des de l’any 57 fins que va morir. Va ser una oportunitat vital i personal molt enriquidora. Molts dies treballàvem de forma conjunta amb la Marta Casals.
Què li explicava sobre la personalitat de Pau Casals?
Que era molt exigent en l’aspecte musical però molt afable i natural. Era una persona molt humil i planera. Ella sempre deia que tothom s’enamorava d’ell. Quan li han preguntat algun cop per què es va casar amb Casals, diu que no podia ser d’una altra manera, perquè ell transmetia una sensació d’home savi.
Tinc la sensació que de Pau Casals ens quedem amb els tòpics del “«I’m a catalan»” i d’El cant dels ocells però no l’acabem de conèixer prou. Hi està d’acord?
Totalment! Ens hi trobem en el dia a dia aquí, al museu. Precisament m’agrada la meva feina en aquest museu perquè expliquem d’una forma molt més complexa, i molt polièdrica, qui va ser Pau Casals. Cal sortir dels tòpics que tothom coneix i aprofundir en un músic que va ser extraordinari, però no només com a intèrpret, un dels millors del segle XX, que és com se’l coneix més; també com un gran director d’orquestra, i un gran mestre, un gran compositor. Molts grans músics i directors, com Wilhelm Furtwängler, Yehudi Menuhin o Eugene Ormandy admiraven Casals. I també s’ha de destacar el seu compromís històric. Va tenir una vida llarga, molt plena i compromesa, i la gent només en coneix una petita part.
Ell va guanyar molts diners, però també en va donar molts, per exemple, ajudant els exiliats.
Exacte. Des del seu debut internacional a París el 1899, i fins al 1914, la carrera d’aquells primers anys va ser extraordinària, amb més de 250 concerts a l’any. Va fer una fortuna i quan va marxar a l’exili tenia una capacitat econòmica important. I el que sorprèn de Casals és el compromís que va tenir amb els exiliats. Creia que en aquell moment hi havia coses més importants que la música, i que per això no podia oferir concerts públics com si no estigués passant res; que s’havia de centrar a ajudar els exiliats.
Com reaccionaria davant del món d’avui amb l’augment, per exemple, de la ultradreta?
Estaria desesperat, com ja ho va estar. Estaria indignat i, evidentment, crec que prendria part i protestaria i es posaria al costat de la llibertat i de la democràcia i a favor de la pau, com va fer al llarg de la seva vida. Hi ha pocs artistes com ell tan compromesos i que en un moment determinat no han anat a tocar a la Rússia soviètica, ni a l’Alemanya nazi, ni a l’Espanya de Franco i no han anat a tocar als països aliats després de la Segona Guerra Mundial. Recordem que quan es va acabar la Segona Guerra Mundial el van convidar a tocar a Anglaterra. L’esperaven amb els braços oberts, i quan ell va veure l’actitud que tenien els països aliats envers el règim de Franco, va dir que no podia anar-hi a tocar com si res estigués passant. Crec que ara mateix també tindria aquesta actitud. Ell sempre deia una frase que m’agrada molt, que és que “el músic ha de sortir de la seva torre d’Ivori”, en el sentit que el músic, l’artista en general, no pot quedar a part del que està passant al seu voltant. I el poder que li dona la música o l’art s’ha de fer servir per protestar. Això és el que va fer durant tota la seva vida, i ara mateix també ho faria. N’estic convençudíssima.
I, tot i que és aventurat de dir, com hauria viscut el procés català dels darrers anys?
És difícil respondre, però puc dir que Casals era profundament català, s’estimava Catalunya i sempre deia que Catalunya és la terra on va néixer i l’estimava com una mare. Crec que no podem anar més enllà i dir si estaria a favor d’uns o dels altres. Casals estava a favor de la convivència, de la llibertat i de la democràcia, i això és el que va defensar tota la vida.
El museu ha estat nominat enguany al premi Museu Europeu de l’Any. No ha pogut ser, però arribar-hi ja és una victòria?
Sí, per a nosaltres és molt important. A més, érem l’únic museu de Catalunya i d’Espanya nominat. Ens vam poder presentar perquè ara fa dos anys vam inaugurar tota una nova museografia. Estem molt contents perquè només el fet d’anar a la final ens dona una visibilitat que d’altra manera no tindríem.
Malgrat això, el museu sí que està considerat un dels millors d’Europa dedicats a un músic.
Sí, ja fa molts anys que vam fer un estudi de diferents museus europeus dedicats a personatges musicals i podem dir que és un dels millors, sobretot després d’aquesta remodelació i posada al dia de la museografia. A part de ser una casa museu, intenta donar també molta informació actualitzada amb audiovisuals immersius, productes interactius, la música... Sempre busca l’equilibri de la casa amb la tecnologia. Perquè encara vius i respires l’espai i la tecnologia no es menja l’espai.
En la remodelació de fa dos anys van abandonar el discurs merament cronològic per un relat més conceptual. Per què?
Quan ens vam plantejar què volíem explicar, teníem molt clar que era com connectàvem el seu llegat amb l’actualitat. L’aspecte més biogràfic ja el pot trobar a la xarxa, per això vam fer un projecte més conceptual. A la primera part del museu expliquem el músic amb les seves quatre grans facetes: l’intèrpret, el director, el compositor i el mestre. I la segona part es dedica al músic compromès, la força del silenci. L’última part del museu és del llegat que ens ha deixat de pau, a favor de la democràcia i de la llibertat, i el seu lligam amb l’actualitat. S’hi barreja la música d’El cant dels ocells, que és el seu emblema de cant a la pau, amb imatges reals de conflictes, de guerres. El museu no només ha d’explicar la seva vida sinó que hi ha una reflexió sobre què estem fent com a societat. Tot el que va lluitar és contemporani. Desgraciadament hi ha conflictes sempre.
És el que dèiem abans, que si aixequés el cap...
Si ara veiés com està el món no s’ho creuria. No s’ho creuria perquè ja li va tocar viure un període de la història molt convuls: Guerra Civil, Primera i Segona Guerra Mundial... Per això el sentiment de pau que tenia era molt fort. Si veiés com estem i el retrocés que estem fent com a societat pel que fa a la defensa dels valors democràtics no s’ho creuria.
Ens faltarien uns quants Pau Casals, avui dia?
Sí. Crec que les figures que ens inspiren, com Casals, et donen energia per continuar vivint, no defallir i per creure que encara hi ha fe en la humanitat. Estic convençuda que al món n’hi ha, de persones com ell, perquè si no, estaríem molt pitjor.
Amb quina peça del museu es quedaria, si n’hagués de salvar una?
És difícil, però per a mi la més emblemàtica és la carabasseta, perquè és on va començar tot. La hi va regalar el seu pare quan ell era molt petit. És un instrument fet d’una carabassa buida i una corda. I per mi és un símbol, aquest element humil que neix de la terra. És com la figura de Casals, una persona que neix al Vendrell de finals del XIX, que ens podem imaginar com era, i acaba rebent la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. És que això és molt gran. I no és en va, que arriba aquí, sinó per l’actitud que va tenir al llarg de la seva vida.
Quin desig té per al museu per als propers anys?
M’agradaria que es convertís en un equipament de referència, però no només per explicar i per donar a conèixer la figura de Casals, sinó per transmetre el llegat democràtic, de valors i de pau. M’agradaria que el projecte educatiu es consolidés i que tots els alumnes de Catalunya ens poguessin visitar, però no per tenir molts visitants, sinó perquè aprenguessin i sabessin qui va ser aquest gran músic català, i per transmetre a aquests alumnes els seus valors, que crec que fan tanta falta avui dia. I com ell, que va posar la música al servei dels seus ideals, al museu hem de fer el mateix: hem de posar la música, que és el llenguatge universal, al servei de la transmissió de coneixement i valors que ens fan tanta falta. També m’agradaria comentar que tot el fons documental el tenim dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i que és un dels fons personals i històrics més importants que es conserven, amb un fons de més de 50.000 cartes.
Estan prou estudiades aquestes cartes?
El fons el tenim digitalitzat, catalogat i està obert als investigadors. És un fons extraordinari. Encara queden moltes coses amagades en aquesta correspondència i hi ha material per a anys d’investigació. Sobre el món de l’exili, català i espanyol; el món musical, el món polític, amb noms com Tarradellas, Kennedy o Truman, i d’intel·lectuals del moment. És quasi la història del segle XX.
El perfil

i ja no se’n va moure

Núria Ballester va arribar al Museu Pau Casals “casualment”. Va estudiar història de l’art, va fer un màster en gestió de museus i patrimoni, i en acabar agafava “qualsevol feina que sortia; era becària i autònoma...”. I el 1997, quan es va tancar el museu per fer-hi la primera gran reforma estructural, la Fundació Pau Casals buscava una persona de la zona perquè fes el primer inventari de tota la col·lecció del fons, a través del programa DAC (Documentació Assistida de Col·leccions), que havia creat el servei de museus de la Generalitat. “I aleshores vaig entrar a fer una feina de vuit mesos per fer l’inventari del fons patrimonial de la casa, perquè s’havia de treure per executar totes les obres. Aquí va ser la meva primera entrada i des d’aleshores ja no m’he mogut d’aquí”, explica Ballester, que també ha estat impulsora i primera presidenta de la plataforma Cases Icòniques de Catalunya, de la qual forma part la Vil·la Casals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia