CRÒNICA
Glen Hansard, contra les massificacions
Després de la nit elegant i contundent que va protagonitzar Sheryl Crow en la inauguració del Festival Alma d’enguany, l’aposta pel versàtil cantautor irlandès Glen Hansard era arriscada, sobretot perquè el públic del rock menja sempre productes ultradigerits. Amb un currículum esplendorós, al capdavant de diferents bandes, però en especial de The Frames, els seus àlbums han estat ben col·locats a les llistes del seu país, però a la resta del món el coneixerem per la seva aparició en el film The Commitments (1991) i per haver protagonitzat el drama musical irlandès Once (2007), que el va omplir de premis amb la coronació de l’Oscar de l’Acadèmia de Hollywood per a la millor cançó original, Falling slowly, que dimarts va tocar en l’últim tram del concert del Poble Espanyol. Molts dels espectadors, una bona entrada, el van acompanyar cantant dins una vetllada intensa i de qualitat, en què els seus temes van sonar perfectes, sublims.
Amb un to pausat i poètic, en la línia de Leonard Cohen, però impulsat per una formació que pot elevar-lo al paradís, Hansard va convèncer el públic que valora la seva exposició culta, elegant, delicada, molt a l’estil de l’Alma, ple de detalls, malgrat que vam haver de fer tota la volta al Poble per entrar. No es pot entrar per on sortim i no haver de coronar la muntanya com si fóssim a la Volta Ciclista?
Músic de gran talent i facultats, Hansard no ha tingut els grans èxits de, per exemple, un Nick Cave, però està molt bé poder escoltar artistes de qualitat amb els temes no rebentats pels mitjans, que poden recordar el Rod Stewart iniciàtic o l’esmentat patriarca Cohen, per no dir Cat Stevens. Així, la vetllada va tenir un punt de solera, entre les balades elèctriques d’aquest brillant irlandès i la seva potent banda. Com molts músics que no pertanyen a la generació dels dinosaures del rock, Hansard té dosis de diferents estils i molta música estudiada. Pot recordar Van Morrison, però en la dimensió indie el porta més enllà de l’abisme, allà on els temes es tenyeixen d’una visió esfereïdora, pulcrament tràgica. Tant amb els Frames com en solitari, Hansard és ple d’influències, de Dylan a Antoni Tàpies, que ahir va reivindicar, per no dir Lorca, que també va ser evocat. Mentre feia una cervesa, va convidar un espectador a tocar un dels temes. Increïble! Hansard ha tocat al carrer, ha participat en concursos de televisió, ha triomfat en el cinema amb Alan Parker i John Carney –també va participar, entre d’altres, en Els jocs de la fam–, ha estat seguidor de Krishna, que també va seduir George Harrison, i va ser teloner de Bob Dylan i ha construït una sòlida carrera professional. I tot això llueix mentre els seus versos ens omplen de dolor, i de satisfacció per la seva bellesa: “No et conec, però et desitjo. Les paraules em travessen, però sobretot m’estupiditzen i no puc participar en jocs que mai van significar res més del que eren.” Entre balades i peces heretades dels seus duos i del grup esmentat, Hansard va oferir un concert brillant, dels millors de la temporada. La malenconia s’imposa en les petites ferides dels versos en un concert en què et podies moure, com passava abans de les massificacions.