Art
Anna Maluquer
Directora de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac
“Si no apostem per la cultura, no ens en sortirem com a país”
“Josep Palau i Fabre té molt a dir encara. Va escriure per a les generacions futures, perquè va ser un incomprès en la seva època”
“Picasso estimava Catalunya i es va posar al costat dels catalans perquè ens van donar pel sac en la guerra”
El primer que va fer la poeta i rapsoda Anna Maluquer (1963) quan va ser nomenada directora de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac –l’abril del 2020, quan tots estàvem confinats– és instal·lar el seu despatx a l’habitatge de Josep Palau i Fabre. Amb aquest gest deixava clar el pla que tenia per a l’equipament: posar el llegat de Palau al centre de tot.
No m’imagino un moment més complicat per agafar el timó d’una institució cultural que en plena pandèmia...
La Maria Choya [l’anterior directora] va marxar al Museu Picasso i m’ho van proposar perquè, de fet, jo ja treballava aquí, a l’arxiu, i sobretot pel meu coneixement de Palau. Som una fundació amb dues cares i jo vinc més del món de la poesia i la literatura, no tant del món de l’art. Vaig estar dubtant, però ho vaig veure com un repte. És clar que va ser un moment estrany, i no només per la pandèmia. Estic contenta, tot i les dificultats. El món de la cultura sempre ha d’estar batallant. Som un sector precari.
Una poeta a la casa d’un poeta.
Vaig començar a treballar amb la fundació a partir del 2004, quan em van encarregar fer una ruta poètica per Caldetes, amb Palau i Fabre, però també amb Verdaguer, Maragall i Apel·les Mestres, que eren altres poetes que havien estat aquí. Conec bé la casa des de l’origen.
Vas conèixer un Palau ja crepuscular. Explica’ns alguna vivència o conversa que t’hagi quedat de record d’aquest darrer moment seu.
Els ulls encara li brillaven segons el que veia, segons el que sentia... Palau va obrir la fundació amb 85 anys. I tot just en va gaudir durant cinc. Quan es va morir, al cap d’uns mesos ens van demanar una col·laboració a gent que l’havíem conegut i jo vaig remarcar el Palau polit. Mai hi ha res sobrer, sempre utilitza la paraula precisa, la descripció precisa. En tot el que feia era meticulós. És de les coses que més admiro d’ell.
El 2023, la fundació va complir vint anys. Com has dit, Palau només va veure els primers cinc anys. Creus que és realment la fundació que volia? Vull dir, s’ha fet el que esperava?
Hi ha hagut etapes de més i de menys. El sentit de la fundació era, sobretot, que es donés a conèixer Palau i Fabre i que es publiqués la seva obra. M’han explicat que va tenir alguna decepció... A vegades s’ha tendit massa a fer aquesta cosa més expansiva o a agafar exposicions de fora. Palau havia anat quedant una miqueta a l’ombra. I això sí que m’ho he posat al cap, que ha de ser present constantment en tot el que fem, també en les exposicions. En el cicle Els dijous a la Palau, parlem de filosofia però partim dels Quaderns de l’alquimista, del que ell pensava. Palau és un personatge que té molt a dir encara. Va escriure precisament per a les generacions futures, perquè va ser un incomprès en la seva època.
Per on vas començar a llegir-lo?
Pels Quaderns de l’alquimista, amb vint i pocs anys. Era un llibre que tenies ganes de menjar-te’l perquè podies tenir una perspectiva general sobre la nostra cultura, del teatre, del pensament, de Picasso, de les avantguardes... I tot d’una també vaig començar a llegir la seva poesia, amb la qual em sento prou identificada.
I als joves d’avui, amb quins llibres de Palau els recomanaries que s’hi iniciessin?
La seva poesia és potent i prou entenedora. Palau és un revoltat. Ho deia Julià Guillamon: Palau va ser un adolescent tota la vida. I amb aquelles ganes de canviar el món. Té mèrit escriure un poema com La sabata, que va ser una bufetada, i que li va provocar els seus problemes. La poesia és un mitjà que avui hauria d’estar més al dia que mai, perquè és la síntesi, és dir el màxim amb menys. Un altre llibre preciós és Vides de Picasso, que té moltes lectures, hi pots anar aprofundint, però si més no la primera ja t’atrapa.
Palau és un far d’allò que el món cultural català no es cansa de dir: que a aquest país l’únic que el salvarà és la cultura.
Som país perquè som cultura. I això tot sovint s’oblida. Si perdem de vista que és la cultura la que ens defineix, malament. Tota la resta és fum. La cultura és arrel, és tradició... no la podem perdre. I amb això jo soc bastant com Palau, també. Recordem el que va passar al PEN Club el 1978, quan es va oposar a l’oficialitat del castellà. No pot ser, va defensar Palau, perquè no han fet res en tots aquests anys per ser a dins del PEN. Nosaltres, que ja tenim una trajectòria i que venim d’un franquisme que ens ha anorreat, no ho podem consentir. Va quedar sol.
Ara que parlaves de Julià Guillamon, suposo que has devorat la biografia que ha escrit de Palau. Amb què et quedes?
No és una biografia usual. Partint de Palau, t’explica tota una època, i això és molt interessant. Però em va colpir el que diu del seu pare, Josep Palau Oller, i li ho vaig comentar. Fa algunes afirmacions que em van semblar gratuïtes. No crec que el pare de Palau fos un home frustrat que aspirava a ser un Picasso. Pintava, tenia amics pintors, però va tenir diverses dedicacions a la vida. Era un home més aviat dispers en el sentit artístic.
En tot cas, convé recordar que aquesta fundació, per voluntat de Palau i Fabre, es diu Palau, en recordança també del seu pare.
Molta gent l’anomena equivocadament Fundació Palau i Fabre, sí. Palau i Fabre va tenir conflictes amb el seu pare després de la guerra i entenc que ho va fer com una mena de reconciliació.
Quan en vas assumir la direcció, et vaig llegir en alguna entrevista que estaves preocupada per la situació econòmica de la fundació. Hi continues estant?
Sí. De fet, ja he plantejat al patronat que no crec que puguem seguir el ritme de fer dues grans exposicions a l’any. A partir del nostre fons documental, i també de la col·lecció, m’agradaria anar presentant petites mostres. L’any passat va ser l’Any Picasso i vaig dir al patronat que o ens mullàvem o passaríem per la celebració sense pena ni glòria. Al final, i ens va costar, vam aconseguir que la nostra exposició fos oficial. La qüestió és que la Diputació, que és la que ens dona la subvenció ordinària cada any, des que es va morir Palau la va anar disminuint i ara està a menys de la meitat del que ens donava en vida seva. A més, ens ajudava en la gestió. M’apunto a totes les subvencions, però, és clar, les subvencions també marquen unes línies, i sap greu, perquè el món de l’art hauria de ser lliure.
La falta de recursos humans i econòmics no és un problema exclusiu de la Fundació Palau. Hi ha tot un teixit d’equipaments petits i mitjans arreu del país que estan patint per poder desplegar les seves missions.
Hi torno: som cultura. Per tant, si no apostem clarament per la cultura, no ens en sortirem com a país. I més pel món de l’art, que és un llenguatge universal. Tot va dirigit a l’oferta digital, però els museus hem de mantenir aquesta finestra oberta.
No ens acabem de creure el que ens fa singulars?
Sempre tenim aquesta cosa de sentir-nos petits i ens autocensurem. En el cas dels museus, es gasten els diners a fer l’obra, però després no es preocupen del manteniment i del personal. També hi ha hagut un retrocés en el mecenatge. Quan penso en Salvat-Papasseit i en la revista Mar Vella, que la pagava un sastre de la Barceloneta…! Necessitem que els diners realment estiguin a favor de la cultura, perquè la cultura ens enriqueix, ens fa persones i ens fa poble. Ara les grans fortunes estan en mans, potser, de gent molt materialista.
Palau és a l’agenda dels estudiosos?
Sí. Sobretot perquè toca tantes tecles... És assagista, narrador, poeta, dramaturg, biògraf de Picasso... Interessa des de molts punts de vista. I també perquè parla de coses que d’altres han ignorat. Hi ha molts estudiants universitaris que fan treballs a partir de la revista Poesia. I a Palau continuen musicant-lo. Enrique Morente tenia un projecte per cantar els seus poemes, però es va morir i ara des de l’Esmuc m’han demanat reprendre-ho. Espero que ho puguem presentar l’any que ve al festival Poesia i +. Palau té això tan sincer que el fa enormement atractiu. Palau és tal qual. Per què escriu una biografia que es diu El monstre? Doncs perquè ell pensa que la gent el concep com un monstre. T’adones de l’isolament que va patir. Em fa feliç veure que avui el seu llegat es belluga.
Encara hi ha material inèdit seu?
Força. De teatre; també una novel·la, que ell no va voler publicar mai en vida i per tant s’hauria de revisar; escrits que podrien ser un altre volum dels Quaderns de l’alquimista... Hem iniciat la nova col·lecció La Sirena amb Homenatge a Picasso, que no s’havia publicat sol de manera íntegra perquè el van censurar, i amb Vides de Picasso, perquè estava esgotat. Aquest any farem l’epistolari entre Palau i Perucho. I tinc ganes de recollir en un sol volum què diu Palau sobre Verdaguer, o sobre Maragall, o sobre Llull o sobre les avantguardes, ja publicat o inèdit, perquè no t’hagis de comprar tots els Quaderns.
Recuperant el que comentaves dels complexos, a Picasso també ha costat reivindicar-lo com a català. La celebració del cinquantenari de la seva mort hauria estat una ocasió magnífica per fer la gran exposició de Picasso i Catalunya. Tampoc s’entén que s’estigui demorant tant la tan anunciada xarxa de centres picassians catalans.
Picasso arriba a Barcelona d’adolescent i es troba una Barcelona també en l’adolescència. És a dir, creixen junts. Quan Palau el visita i li parla de Catalunya, Picasso s’esvera. Picasso estimava Catalunya i es va posar al costat dels catalans perquè ens van donar pel sac en la guerra. Em va sobtar que la Generalitat no apostés per celebrar l’Any Picasso. No va obrir cap línia de subvencions. A mi em sembla que una exposició com la que vam fer nosaltres, Picasso i els artistes catalans que el van retratar, es mereixia el suport del govern. Vaig fer un pin de Picasso amb barretina. Aquí ens ho creiem. Pel que fa a la xarxa, la gestió és en mans del Museu Picasso de Barcelona. Espero que també comptin amb Ceret.
La Fundació Palau és un dels equipaments culturals més rellevants del Maresme. Turísticament, es promociona prou bé la potent oferta cultural del litoral català?
Costa. Si, com sembla, s’està apostant per un país turístic, s’hauria de posar en relleu la cultura, que és el que ens diferencia i ens fa particulars. Ara, justament arran de l’Any Picasso, han descobert que aquí a la Fundació Palau hi ha Picasso. Hi ha gent que no s’ho creu i quan ve queda meravellada. Vint-i-un anys després. Però el problema no és només el turisme estranger. Jo soc de Cabrera de Mar, que és a 20 minuts d’aquí, i la majoria no saben ni que existeix, la Fundació Palau. També ens hem d’enxarxar més amb el nostre entorn, començant per Caldetes, perquè se sentin seva la fundació. Hi ha una feina a fer important encara. Però falten els mitjans.
Trobes temps per dedicar-te a la teva obra poètica?
No. Per escriure necessites badar, i això és el que em falta ara. El que sí que intento és no deixar de recitar, que al cap i a la fi és la feina que he fet durant vint anys.
Poesia i +
El festival del vers que s’arrisca
Del 3 al 14 de juliol, la poesia en múltiples formats irradiarà la seva potència en sis poblacions del Maresme, en la que serà la dinovena edició del festival Poesia i +, organitzat per la Fundació Palau de Caldes. Serà l’última programació dissenyada per Eduard Escoffet. A partir de l’any que ve, hi haurà canvis de forma i de fons. Anna Maluquer lamenta que enguany hagin caigut alguns pobles, però celebra la capacitat del festival de generar hibridacions tan suggestives com la de Mishima amb Martí Sales, Maria Sevilla i Marina Garcés (el 3 de juliol a les 21 h al parc de Can Muntanyà de Caldes). Recomana les propostes del poeta valencià Eduard Marco –“del millor que estic llegint últimament”–, fent tàndem amb Òscar Briz, i del Remei de Ca la Fresca en complicitat amb Núria Martínez Vernis (les dues sessions tindran lloc en un nou escenari, la masia de Ca l’Antiga de Teià, el 5 de juliol a les 20 h i a les 21 h, respectivament). A Arenys, la performer Neus Masdeu homenatjarà la cultura marinera del seu poble natal, amb degustació de seitons inclosa (el 6 de juliol a les 12 h a la Llotja del port). A les rutes pel parc de Can Muntanyà, els assistents podran escoltar una sèrie de peces sonores mentre caminen, creades per la poeta Anna Pantinat, el poeta i pastor andorrà Arnau Orobitg i el percussionista Arnau Obiols (doble sessió: el 12 de juliol de dia, a les 18.15 h, i el 13 de juliol de nit, a les 22 h). I en col·laboració amb el festival Posidònia de Mataró, la trompetista i cantant de jazz Alba Careta i el cantautor i productor Henrio actuaran a la Nau Gaudí fora del calendari del Poesia i + (el 28 d’agost a les 20 h). Tota la programació, a www.fundaciopalau.cat/poesia-i-2/ .
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.