“La nostàlgia i l’arqueologia m’interessen molt poquet”

Molt content d’haver-m’ho passat tan bé, de la feina feta i de tancar un altre capítol a la meva vida professional.

Jo crec que no, però era molt conscient i sempre he tingut molt clar que el cinema cada quinze anys pateix canvis molt radicals i que qui no entengui això és millor que es dediqui a una altra cosa. Només industrialment, hi va haver el pas de curtmetratges a llargmetratges narratius, del blanc i negre al color, del mut al sonor, de la pel·lícula analògica a la banda magnètica, després la digital... I això en el món de les filmoteques també afecta.

En aquests catorze anys hem tingut de tot: pandèmies que han canviat completament els paràmetres del consum cultural, la consolidació del digital que ens ha obligat a repensar d’una manera molt profunda i incerta, i molt clara, la preservació digital, el tema de l’exhibició, els nous cànons, etc. I per tant això ho has de tenir en compte sobre la marxa, introduint, assumint, assimilant, gestionant aquests canvis. I això és el que hem anat fent.

Sempre he concebut la Filmoteca com una mirada retrospectiva per projectar-la cap al futur. La nostàlgia i l’arqueologia m’interessen molt poquet si no és amb una mirada cap endavant. Jo sempre he sigut de l’escola, i no tothom pensa igual, que el sentit de conservar és per projectar i per difondre. La primera cosa que vaig fer, en disposar de les noves seus, va ser ampliar, obrir, els fons documentals, transformar-los en exposicions, fer de la biblioteca Delmiro de Caralt un espai permanent, els cineastes que han anat passant per aquí, després una exposició permanent amb les fotos que els vam fer i un llibre, aquesta idea d’obrir i de projectar, crear uns serveis educatius que no existien per introduir el cinema per a nens en edat escolar. I el mateix passa amb els criteris de preservació, és a dir, el 2010 la preservació digital era una gran incògnita. De mica en mica, totes les filmoteques ens hem anat situant i ningú ens ha preguntat si ens agradava o no, ens hi hem hagut de posar. En aquests moments s’està parlant de molècules d’ADN com a futur de la preservació d’informacions digitals. No és ciència-ficció, és real. És caríssim, és inassumible, però tot això anirà canviant. I les filmoteques estem aquí.

És un Tour que l’hem dissenyat bastant nosaltres també, en el sentit que hem buscat aquests pics: la mateixa inauguració de les seus i el Congrés de la Federació Internacional d’Arxius Fílmics (FIAF), el 2013, que va servir per posar aquestes noves seus a disposició i coneixement de tota la comunitat internacional que va venir massivament a Barcelona. Jo vaig estar sis anys al comitè executiu de la FIAF i això em va permetre tenir una relació molt estreta amb una sèrie de filmoteques. El 2015, Barcelona va ser una dels capitals mundials amb el centenari d’Orson Welles i vam fer una sèrie d’activitats que van tenir molta repercussió a nivell internacional. Els 150 anys del naixement de Segundo de Chomón va ser la primera i única vegada que el govern de Catalunya ha inclòs un cineasta dintre de les seves commemoracions oficials; vam impulsar la candidatura durant tres o quatre anys de Costa-Gavras com a Premi Internacional Catalunya i és l’únic cineasta reconegut amb aquest premi de la Generalitat. Aquest any estem commemorant els cent anys del cinema amateur a Catalunya.... Hi ha hagut una sèrie de fites que hem anat dosificant. Hi ha hagut molts moments de molta adrenalina buscats, amb un sentit no només de l’esdeveniment sinó de la transcendència, perquè això ens ha permès endreçar moltes coses. Hem fet restauracions i projeccions internacionals a tot el món, a la Berlinale, el Festival de Sant Sebastià, al Marroc... Que et convidin a programar una retrospectiva de cinema català al MOMA és un gran reconeixement, també hem fet coses importants a la UCLA i a la Cinemateca de Mèxic. Aquestes coses han provocat grans moments a nivell de la institució, a nivell del públic que les ha compartit, a nivell de l’equip que s’ha sentit implicat i també a nivell personal, indubtablement.

Nosaltres no ens comparem mai amb el cinema comercial, perquè són lligues diferents. Abans de la pandèmia estàvem a 100-110 espectadors de mitjana per sessió. Amb la pandèmia va caure un 25% i l’any passat, en vam recuperar un 17%. Això vol dir que no estem encara al mateix nivell, però que ens hi apropem. I la sensació periòdicament de veure la sala plena per veure i sentir a Béla Tarr, Annie Ernaux o Naomi Kawase reforça aquesta idea que la Filmoteca té un sentit i que ofereix un espectacle diferent del que es veu a les sales comercials.

No ho sento, ho heu viscut personalment per aquesta implicació. Jo em vaig tenir molt clar des del principi que ens havíem d’integrar a la FIAF, estar 6 anys al comitè executiu de tenir aquesta relació tan propera amb col·legues de tot el món derivades d’amistats personals molt intenses... Això era important. Després de la feina del dia a dia, si demanes una còpia a la Cinemateca Sueca o als xinesos i te l’envien sense cap mena de problema és una gran satisfacció, vol dir que estem dins del circuit.

A mi m’hauria agradat sincerament marxar amb l’aprovació de la llei, i així estava planificat. Aprovar la llei és consolidar la Filmoteca com a equipament nacional, i això és marcar un abans i un després, i un punt de no retorn. I per mi això era molt important i jo crec que aquest creixement que ha viscut la Filmoteca en aquests 14 anys es mereixia aquest reconeixement. Estem des de l’any 2017 perseguint-ho. Recordo que en el discurs de la celebració dels cinc anys al senyor conseller Santi Vila li vaig posar sobre la taula el tema de la llei i es va quedar molt sorprès. Després van venir el procés i la pandèmia, les coses s’allarguen. Aquesta vegada hem estat a punt de tocar el cel amb la punta dels dits, perquè l’avantprojecte estava aprovat, s’havia superat la moció a la totalitat que va posar Vox, es va aconseguir una cosa extraordinària, que és que tots els altres grups del Parlament es posessin d’acord a favor de la llei i en contra de Vox. I vam començar les compareixences parlamentàries, les esmenes parcials, les entrevistes amb els grups parlamentaris... I en aquell moment es van convocara les eleccionsper aquest mes de maig passat. Això obliga a tornar a començar com al joc de l’oca, des de la casella de sortida. Amb tant consens, molt paradoxal seria que no s’aprovés, però pot passar un any més tranquil·lament.

En tinc una de clavada fonda, que és no haver aconseguit salvar l’únic laboratori analògic que quedava a tota Espanya, que estava aquí a Barcelona. Vam estar dos anys fent gestions. El model a seguir era el dels suecs, un model mixt entre públic i privat. No es va veure clar políticament i per tant no es va poder fer aquesta operació, va desaparèixer. En aquests moments estem enviant pel·lícules per a la seva preservació analògica a laboratoris estrangers, a Portugal, a Londres, a Bucarest...