Doloroses ales tallades

Diuen que als corbs de la Torre de Lon­dres els han tallat les ales perquè roman­guin en aquell indret. Si des­a­pa­re­gues­sin, diu la lle­genda, cau­ria la corona britànica. Mouawad juga amb la metàfora dels ocells que no poden volar lliu­re­ment per culpa del pes de les ven­jan­ces cen­tenàries entre les reli­gi­ons jueva, àrab i cris­ti­ana. Ara, Gaza n’és el dar­rer capítol. Si els per­so­nat­ges de Cels, de Mouawad, com­ba­tien com veri­ta­bles ter­ro­ris­tes con­tra la gene­ració dels pares (la que té el poder), ara inten­ten fugir-ne, però també hi tro­ben massa resistència.

Oriol Broggi, amb una apa­rent sen­zi­llesa, tras­llada, amb molt bona mesura, aquesta road movie de tres hores de durada. Amb tres tau­les que sem­blen haver sor­tit del pis de dalt, el públic, a qua­tre ban­des, con­tem­pla una història d’amor impos­si­ble. Broggi retrans­met en una pan­ta­lla el ros­tre del que dona l’esquena a cada grada. Les pan­ta­lles juguen amb l’ele­ment del sobretítol, també molt sig­ni­fi­ca­tiu: Mouawad, quan va posar a escena aquest text, va fer que els seus actors par­les­sin en ale­many, àrab, hebreu, anglès i francès. Broggi, honest, ha optat per fer tota la peça en català (excepte una llu­mi­nosa excepció) i ense­nyar en què par­len a través de la gra­fia dels subtítols. Manté el cri­teri de Mouawad, en què, en rea­li­tat, els moments de màxima inten­si­tat se sal­ten el codi de la llen­gua social i pas­sen a l’ori­gi­nal (francès, per a Mouawad; sense sobretítols, per a Broggi) en les esce­nes clau de con­fes­si­ons.

L’obra és exces­siva. Els de La Perla ho saben. És la seva manera d’enten­dre el tea­tre, quasi cre­pus­cu­lar; mal­grat tot, el públic ho cele­bra, gràcies a un tre­ball acto­ral immens. A la nòmina habi­tual de La Perla (Clara Segura, Màrcia Cis­teró, Xavier Ruano, Gui­llem Balart, Marissa Josa, Xavier Boada), s’hi afe­geix un sòlid Joan Car­re­ras i la des­co­berta de Míriam Moukh­les, que ena­mora per la seva inten­si­tat, equi­li­bri i gene­ro­si­tat. Com tota la resta, són per­so­nat­ges ferits, que pro­ven de defen­sar-se, que expo­sen el tall només molt pun­tu­al­ment i que miren de seguir amb coherència la seva manera de pen­sar amb la dig­ni­tat més gran pos­si­ble.

Les tragèdies de Mouawad sem­pre acla­pa­ren, i, alhora, mos­tren una llum intensa que encega els ulls (l’amor impos­si­ble dels dos pro­ta­go­nis­tes) i algu­nes excen­tri­ci­tats que pro­vo­quen una raresa quasi diver­tida, fins que s’ente­nen les raons d’aquests com­por­ta­ments. Tots els per­so­nat­ges car­re­guen la seva con­tra­dicció i pro­ven de con­viure-hi, però, sense unes cames for­tes que els per­me­tin enlai­rar-se, veuen inútil dis­po­sar d’ales. De fet, el seu pes els impe­deix recu­pe­rar el cel. La seva cul­tura els talla les ales en néixer.