Crítica
Doloroses ales tallades
Diuen que als corbs de la Torre de Londres els han tallat les ales perquè romanguin en aquell indret. Si desapareguessin, diu la llegenda, cauria la corona britànica. Mouawad juga amb la metàfora dels ocells que no poden volar lliurement per culpa del pes de les venjances centenàries entre les religions jueva, àrab i cristiana. Ara, Gaza n’és el darrer capítol. Si els personatges de Cels, de Mouawad, combatien com veritables terroristes contra la generació dels pares (la que té el poder), ara intenten fugir-ne, però també hi troben massa resistència.
Oriol Broggi, amb una aparent senzillesa, trasllada, amb molt bona mesura, aquesta road movie de tres hores de durada. Amb tres taules que semblen haver sortit del pis de dalt, el públic, a quatre bandes, contempla una història d’amor impossible. Broggi retransmet en una pantalla el rostre del que dona l’esquena a cada grada. Les pantalles juguen amb l’element del sobretítol, també molt significatiu: Mouawad, quan va posar a escena aquest text, va fer que els seus actors parlessin en alemany, àrab, hebreu, anglès i francès. Broggi, honest, ha optat per fer tota la peça en català (excepte una lluminosa excepció) i ensenyar en què parlen a través de la grafia dels subtítols. Manté el criteri de Mouawad, en què, en realitat, els moments de màxima intensitat se salten el codi de la llengua social i passen a l’original (francès, per a Mouawad; sense sobretítols, per a Broggi) en les escenes clau de confessions.
L’obra és excessiva. Els de La Perla ho saben. És la seva manera d’entendre el teatre, quasi crepuscular; malgrat tot, el públic ho celebra, gràcies a un treball actoral immens. A la nòmina habitual de La Perla (Clara Segura, Màrcia Cisteró, Xavier Ruano, Guillem Balart, Marissa Josa, Xavier Boada), s’hi afegeix un sòlid Joan Carreras i la descoberta de Míriam Moukhles, que enamora per la seva intensitat, equilibri i generositat. Com tota la resta, són personatges ferits, que proven de defensar-se, que exposen el tall només molt puntualment i que miren de seguir amb coherència la seva manera de pensar amb la dignitat més gran possible.
Les tragèdies de Mouawad sempre aclaparen, i, alhora, mostren una llum intensa que encega els ulls (l’amor impossible dels dos protagonistes) i algunes excentricitats que provoquen una raresa quasi divertida, fins que s’entenen les raons d’aquests comportaments. Tots els personatges carreguen la seva contradicció i proven de conviure-hi, però, sense unes cames fortes que els permetin enlairar-se, veuen inútil disposar d’ales. De fet, el seu pes els impedeix recuperar el cel. La seva cultura els talla les ales en néixer.