Albert Pla, una veu crua i necessària

Albert Pla porta ja trenta-cinc anys en les nostres vides –el seu memorable debut, Ho sento molt, quan li deia al pare que volia ser torero, va sortir el 1989– i el festival (a)phònica ha arribat a la vintena edició, així que aquestes dues llargues trajectòries estaven condemnades a creuar-se reiteradament, sobretot tenint en compte que el festival banyolí es declara abanderat de la veu i que Pla és una de les grans veus del país, no en un sentit virtuós, sinó com una espècie de consciència col·lectiva amb mala llet: una veu que evita que ens acomodem del tot i entreguem definitivament els nostres cors al capitalisme salvatge. El concert de divendres a l’escenari Estrella Damm Club Natació Banyoles era la tercera visita de Pla a l’(a)phònica, després de les actuacions del 2007 i el 2021. En aquesta ocasió, el cantant sabadellenc va venir acompanyat de The Surprise Band, que ja no és tan ‘sorpresa’, perquè porta uns quants mesos voltant pels escenaris per commemorar els 25 anys i escaig del cinquè disc de Pla, Veintegenarios en Alburquerque (BMG, 1997), el disc que va consolidar la seva projecció més enllà de Catalunya, després de l’impacte de No sólo de rumba vibe el hombre (BMG, 1992). De fet, les cançons d’aquests dos discos construeixen la columna vertebral del seu vertiginós i lisèrgic espectacle amb The Surprise Band, una formació que suma als dos col·laboradors més fidels de Pla, Judit Farrés (teclats i sorolls diversos) i Diego Cortés (guitarra espanyola), les tres cantants i ballarines del grup La Prenda Roja, Cristina López, Sara Sambola i Ana Brenes, tres autèntiques forces de la natura que amb les seves anticoreografies i les seves veus indomables acompanyen molt bé Pla en el seu viatge, amb aquella actitud de boig clarivident que explica, amb una veu gairebé infantil, contes apocalíptics.

Pla va sortir sol a l’escenari amb la guitarra elèctrica que el va acompanyar durant gairebé tot el concert –de la qual sap treure un bon profit sonor, més que estrictament musical–, per cantar Antònia Font, la cançó del seu Somiatruites (Boa, 2011) amb Comelade, aventura sexual mallorquina a la qual ara afegeix referències a Manel, Tyets i altres noms de l’escena catalana. “Jo sóc l’Albert i vinc a cantar cançons, però no vinc sol, teniu sort”, va dir Pla just abans que la resta de la banda sortís a escena per començar el sarau rumbero amb Marcelino Arroyo del Charco (“Sin previo aviso ni embarazo/ En vez de cagar/ Parió a un niño”) i continuar amb la corrosiva Qué más me da si da o no da –amb explícita animació porno com a teló de fons–, la psicodèlica Hongos i la pertinent o impertinent La sequia, que juntament amb El llegat del pastor –primer a cappella, després com una rave electrònica rural– van ser les úniques referències a Ho sento molt i a la seva primera etapa en general. “Anem a cagar-nos una estona en el rei?”, va dir, davant l’entusiasme del públic, per introduir Carta al rei Melchor, que va precedir una lírica revisió del Pepe Botika d’Extremoduro, amb la cua final presidiària del Puerto de... Santa Maria, que evoca el pare il·luminat interpretat per Pla a la sèrie La mesías. La incendiària La dejo o no la dejo (“Un policía muerto, un policía menos”) i l’adaptació aparentment innocent de Soy rebelde van ser l’avantsala del moment de glòria en solitari de Diego Cortés, enorme guitarrista.

Per a la recta final van quedar apostes segures com ara La dama de la guadaña, Veintegenarios, Joaquín el necio i El lado más bestia de la vida, una altra mostra de la facilitat d’Albert Pla per fer-se seves cançons alienes, com va tornar-ho a demostrar en els bisos amb Experiencia religiosa, d’Enrique Iglesias. Una llarga i tremenda Juerga catalana (“Bona nit, molt bona nit, me’n vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç”) va tancar la festa i un altre triomf d’Albert Pla a l’ (a)phònica .