CRÍTICA
La comèdia més fantasiosa de Shakespeare
A la colla de Jan Lauwers li agrada molt més la fantasia onírica de Shakespeare que les seves tragèdies. Al Grec 2021 van estrenar la coproducció Billy’s violence al TNC i ara han presentat junts el díptic, amb el vessant de les comèdies de William Shakespeare, al Teatre Lliure. En realitat, l’adaptació del fill de Lauwers és molt més lliure en la fantasia que no pas en les tragèdies. La Needcompany és molt més intuïtiva que el teatre intens de Toneelgroep Amsterdam, que també havia formulat una maratoniana sessió ajuntant les tragèdies inspirades en Roma de Shakespeare. Va ser el debut d’Ivo van Hove a Barcelona (Tragèdies romanes, Grec, 2013).
Al bosc entre follets, ases i els set nans de la Blancaneu, es pot escriure sense tenir en compte els marges. El límit, en tot cas, és el seu cos i la resistència a una coreografia, per moments, lisèrgica.
En el muntatge, que manté la base rítmica del compositor Maarten Seghers (Com a Billy’s violence) i el mateix repartiment, es deixen entreveure les orelles punxegudes de The deer house (2009). I, sobretot, es rescata la clown de The blind poet: la mateixa caracterització i vestuari. Espigolant rèpliques de les comèdies (L’amansiment de l’harpia, La comèdia dels errors, Les alegres comares de Windsor, i sobretot, Somni d’una nit d’estiu), s’atreveixen a traslladar la ingenuïtat de Romeu i Julieta, de colar-hi en Joan de l’Os (Juan Navarro), de penjar Nao Albet com una bola de discoteca per fer de mirall d’armari i escoltar les confidències de tres amigues. I de cuinar verdures a la planxa. Oberon (Gonzalo Cunill), en el paper de iogui en un Palau veu com la poesia posseeix un fill que no vol corona ni ceptres.
El fil que ho arrossega tot plegat és prim, per no dir invisible. Imaginen que apareixen en les nits d’alcohol i esbarjo entre Christopher Marlowe i Shakespeare. La sensació és que viuen el gaudi d’actuar, d’agradar-se, de jugar sense que la pesantor dels dolors de la peça anterior els faci tirans, venjatius, egoistes.
Jan Lauwers va presentar-se al Lliure el 2005 amb Isabella’s room. Rigola els va presentar com a companyia de dansa i Lauwers es va mig ofendre perquè alternava el moviment amb la paraula, la música i, fins i tot, una col·lecció de patrimoni arqueològic que havia heretat del seu pare.Nao Albet, això és un acord unànime, s’erigeix en un intèrpret versàtil, que agafa el relleu de Navarro i Cunill a l’escena internacional. Ho és tant que acaba de guanyar un Max a l’espectacle per Falsestuff (compartit amb el seu amic de l’ànima Marcel Borràs, produït al Centro Dramático Nacional, que parteix de l’estrenat el 2018, al TNC) i que estrena un text introspectiu d’Aina Tur (Sis hectàrees d’oliveres) al Heartbreak hotel. Lauwers fabula sobre les nits de divertida borratxera de Billy.