Pretenders, dignitat rockera a Pedralbes

Les Nits de Bar­ce­lona, en la seva pri­mera set­mana, ens hau­ran por­tat fins als jar­dins de Pedral­bes dues artis­tes que van con­tri­buir com ben poques al fet que la sim­bo­lo­gia del rock no fos exclu­si­va­ment cosa dels homes. Una, Patti Smith, força habi­tual els dar­rers anys als nos­tres esce­na­ris, hi actuarà diven­dres. L’altra, Chris­sie Hynde, que, mal­grat haver visi­tat fa alguns anys Cap Roig, no can­tava a Bar­ce­lona des del 2003, va fer-ho dilluns al cap­da­vant d’una versió inci­siva i molt ben endreçada dels Pre­ten­ders, amb el gui­tar­rista James Wal­bourne (nas­cut al mateix barri de Lon­dres que els Kinks pocs dies després que el debut dels Pre­ten­ders, a finals del 1979, veiés la llum) repro­duint ele­gant­ment i vir­tu­osa tot el ven­tall d’irre­sis­ti­bles sono­ri­tats new wave carac­terísti­ques dels començaments del grup.

Sense afany de cop­sar gaire més pro­ta­go­nisme que els seus com­panys (Kris Sonne a la bate­ria i Dave Page al baix, a més de Wal­bourne), Hynde –amb un look marca de la casa: botes, texans i pen­ti­nada com un Rolling Stone– va pro­me­tre tot just començar un reper­tori de “nous i vells” temes. I això és el que va fer durant un con­cert sobri i sense bai­xa­des de ritme que va començar amb Losing My Sense of Taste –una cançó de Relent­less (2023) en què con­fessa que no li importa el rock & roll i lamenta que tots els seus artis­tes favo­rits sem­blin “vells i can­sats”– i va aca­bar una hora i mitja més tard amb Mys­tery Achi­e­ve­ment i un cert des­con­trol a les pri­me­res files, amb tipus, fins i tot, que havien vist tot el con­cert des del galli­ner plan­tant-se en qüestió de segons a un pam de la can­tant, que en aquell moment tocava l’harmònica com si, més que a Pedral­bes, estigués en un petit club de Lon­dres tot just havent ater­rat d’Ohio.

Entre­mig, tres altres cita­ci­ons (Kid, Pri­vate Life, Up the Neck) al men­ci­o­nat debut, amb home­natge inclòs al gui­tar­rista dels Pre­ten­ders en aquells temps, James Honey­man-Scott (1956-1982); èxits com Don’t Get Me Wrong (que va fer aixe­car tot­hom de les buta­ques quan no havíem arri­bat encara a mig con­cert); alguna atu­rada als Pre­ten­ders més pro­clius a la ràdio fórmula (I’ll Stand By You, després de la qual Hynde, poca ave­sada als popu­lis­mes, es va mig excu­sar per no haver con­vi­dat ober­ta­ment el públic a moure els braços com aquest va aca­bar fent), i cançons dels dar­rers dos dis­cos que s’entre­ve­uen deter­mi­nants per aquest rejo­ve­ni­ment del grup.

Un bon exem­ple, doncs, de dig­ni­tat rockera amb una Chris­sie Hynde de cap manera "vella i can­sada", sinó can­tant, a punt de com­plir 73 anys, de mera­ve­lla i fent sonar l’ampli catàleg dels Pre­ten­ders de manera relle­vant i encara ben vigent.