El Museu Víctor Balaguer reobre amb el seu esperit del segle XIX

Els museus nascuts al segle XIX han d’afrontar un gran dilema. Mantenir el seu esperit primigeni, que és el que els fa singulars i autèntics, o modernitzar-se per no ser etiquetats d’anacrònics i, encara pitjor, de reaccionaris. A Catalunya n’hi ha poquíssims amb més de cent anys, i encara menys amb 140 com els que té la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, inaugurada el 1884 en un edifici construït ex professo. Una història sense interrupcions, exceptuant la immediata postguerra i quan s’han fet reformes d’envergadura: la penúltima, el 1996 i, l’última, ara. Després de dos anys i mig tancat, el centre reobre demà dissabte (18.30h), un regal d’aniversari al seu fundador, l’escriptor, historiador i polític Víctor Balaguer (Barcelona, 1824-Madrid, 1901), del qual enguany es commemoren els 200 anys del naixement.

Amb molts o pocs canvis? Això ho valoraran els ulls de cadascú. Tot d’una el més important és que el miler d’obres exposades (una cinquantena més que abans) estaran més ben conservades, i aquests, de canvis, són els més imperceptibles per als visitants. Recordem que el museu va haver de tancar perquè urgia millorar el sistema de climatització, del tot desfasat. A partir d’aquí, i amb una inversió de 900.000 euros, s’ha remogut tot o gairebé. Imaginin-se el que és despenjar una pintura de set per cinc metres, Dos de maig de Joaquín Sorolla, la més gran que atresora la institució. No s’havia tocat en tres dècades i, tatxan!, la bona notícia és que només calia netejar-la a fons. Torna a lluir a la sala de la Pinacoteca, la més emblemàtica de l’edifici junt amb la biblioteca històrica, en perfectes condicions, una il·luminació adient i més seguretat (que ningú oblida el pas del lladre Erick el Belga al museu el 1981). A la immensa tela li fan companyia les seves amigues de tota la vida; d’altres amb les quals haurà d’aprendre a conviure, com un Ferrer Miró donat recentment per la família Bultó, i velles conegudes que havia perdut de vista en fa d’anys, com dues composicions de flors de les úniques dones artistes que van cedir obra en vida de Balaguer, Visitació Ubach i Antonia Farreras. Les havien enterrat al magatzem i han reaparegut a l’àmbit de les natures mortes, al costat d’una altra novetat: un Gaspar Miró.

A contrapèl de la moda del menys és més, s’han penjat encara més quadres per respirar l’estètica d’horror vacui del museu original, aquell que Balaguer va concebre amb els pocs objectes artístics del seu fons personal, amb les significatives obres que va aconseguir que l’embrió del Prado li deixés en dipòsit (inclòs Dos de maig de Sorolla) i amb les moltes, moltíssimes, que li van regalar els artistes emergents de l’època, com un Anglada Camarasa que s’acabaria menjant el món de l’art. Balaguer fou hàbil: si vols figurar al costat dels grans mestres de la pintura espanyola, dona’m una obra. I va quedar colgat. El primer museu se li va quedar petit de seguida i el va anar ampliant.

Balaguer fou un personatge poderós. Ministre d’ultramar, va promoure l’Exposició General de Filipines el 1887 a Madrid en què, com en altres certàmens del mateix signe que es feien a tot Europa, les poblacions indígenes s’exhibien com a éssers salvatges i primitius. Al museu s’exposa l’esbós d’una pintura que representa la inauguració de la mostra, amb un grup de filipins agenollats davant la reina Maria Cristina. Balaguer apareix a la filera de les autoritats. Les seves col·leccions es van nodrir de la política colonial espanyola. I aquí és on l’equip del museu (petit i amb recursos econòmics escassos) ha hagut d’entomar el principal desafiament d’acord amb el debat actual de la descolonització de les institucions artístiques. Quines obres s’han de mostrar i quines no? I, tant o més rellevant, per què i com? És clar que a ningú amb dos dits de front se li acudiria presumir d’una peça de títol Hernán Cortés matant indis. Però, què en fem d’una altra de qualitat notable coneguda com La mestissa, creada per un artista filipí, Juan Luna, al qual Balaguer va ajudar a fer carrera?

Les incomoditats continuen a la sala egípcia, amb els tresors donats per l’arqueòleg i diplomàtic Eduard Toda, amic personal de Balaguer. Enviem a la reserva la mòmia del petit Nesi? El personal del museu ho ha posat tot a examen de consciència. I no ha fet l’exercici en solitari: ha comptat amb l’ajuda d’especialistes acreditats, com ara els del programa (Tr)african(t)s. Museus i col·leccions de Catalunya davant la colonialitat, impulsat pel Grup de Recerca sobre l’Exclusió i Control Socials (GRECS) de la Universitat de Barcelona i la Fundació Solidaritat UB. S’han treballat conjuntament els textos de les cartel·les. I els títols de les obres. La mestissa és ara Jove filipina. La mòmia ha passat a dir-se Infant momificat. A l’estança de l’Antic Egipte s’han enretirat dos cranis i una mà. També ha desaparegut de la presentació de les col·leccions etnogràfiques i arqueològiques precolombines, orientals i filipines material que s’ha descobert que ni tan sols era original.

“No és un procés tancat. El programa del bicentenari de Víctor Balaguer ens proporcionarà altres formes de revisar la part més controvertida dels nostres fons”, precisen Mireia Rosich, directora del centre; Mar Pérez, responsable de col·leccions, i Mònica Álvarez, tècnica de difusió. De les activitats a propòsit dels 200 anys del naixement del fundador, sorgiran idees per a la nova museografia de la sala de juntes. Mentrestant, d’aquesta habitació s’han desnonat els catorze retrats dels prohoms que s’asseien al cadiram des d’on es prenien les decisions del museu a finals del XIX. Alguns d’ells està documentat que estaven relacionats amb el tràfic de persones esclavitzades. A les parets ara buides (només s’hi han deixat els retrats del fundador, de la seva dona i del general Joan Prim) s’hi explicarà qui fou Víctor Balaguer.

Després d’ell el museu va continuar creixent. I amb caramboles tan curioses com va ser la del misteriós Llegat 1956, un conjunt de 170 peces que va ingressar aquell any, de procedència “anònima”. D’anònima res: era el patrimoni artístic que posseïa l’amant del totpoderós col·leccionista Lluís Plandiura, Victòria González. La parella va morir amb pocs mesos de diferència i el destí de les pertinences artístiques de González, que també era pintora, no estava gens clar per l’escàndol que hagués provocat si s’hagués fet pública la seva existència. L’alcalde franquista de Vilanova, Antoni Ferrer Pi, se les va emportar a la seva ciutat amb el compromís que no desvetllaria cap nom. Un altre hàbil. El museu ha mantingut el secret (si bé conegut per tots els estudiosos) fins ara.

Ferrer Pi també s’ho va fer venir bé per endur-se a la capital del Garraf, el 1969, el conjunt de 160 peces que va forjar el primer i fallit museu d’art contemporani de Barcelona. La sala on llueix una selecció d’aquesta col·lecció s’ha reforçat, també amb més obres i amb més presència de dones artistes, carn de reserva en tantíssims museus, del segle XIX, del XX i del XXI.