Hervás mou peça i guanya

L’actriu María Hervás mou i gua­nya. Com si fos una par­tida múlti­ple que el Kaspàrov de torn juga amb un cen­te­nar d’afi­ci­o­nats con­se­cu­ti­va­ment. Hervás és la pro­ta­go­nista de Second woman, un repte inter­pre­ta­tiu, però sobre­tot un tre­ball de soci­o­lo­gia de pare­lla d’estar per casa. Les peces del tau­ler es mouen sem­pre dife­rent en aquesta retro­bada en què el xicot es dis­culpa d’una tro­bada ante­rior amb la volun­tat d’una recon­ci­li­ació apa­rent, que es mos­trarà impos­si­ble. A la seva cam­bra, ella posa la beguda i els altres li por­ten l’àpat. Nomes vuit minuts sense el·lipsis. I pro­cu­rant ser tan pul­cra en la neteja de la cam­bra per a la següent sessió com en la recepció del seu amant, que no coneix i que des­co­breix amb el petó per l’esquena de ben­vin­guda.

En cert manera, hi ha un joc repe­tit amb modi­fi­ca­ci­ons aleatòries com en els exer­ci­cis de Sanc­his Sinis­terra. De fet, com que el text té pos­si­bi­li­tat de trans­for­mació, si ells pro­ven el joc en l’entrada (oberta a impro­vi­sació), ella troba la manera de tan­car la con­versa.

Hervás gua­nya per obser­vació. Actua per reacció. Seu seguint els paràmetres del seu antagònic. Que no són ene­mics, però sí rivals. Per poder res­pon­dre a cada pro­posta (o per acti­var-la si ell aguanta pal­plan­tat a la cadira) cal mos­trar-se molt dis­po­sada al joc, a sobre­po­sar-se al pri­vi­legi mas­culí. Ara, ella té les reg­nes. Si el text se’n va de mare, n’hi ha prou amb “on som?” perquè el públic rigui i l’actor de càsting torni a guió. O, si algú li canta l’amor lliure, ella li rebat: “Estic fins al cony de l’amor lliure.” Difícil man­te­nir el duel. Pot­ser el que li res­pon al “com estàs?” de guió amb un “estic can­sat; he dor­mit poc”, quan l’actriu ja fa 17 hores que està en una funció inin­ter­rom­puda.

El Grec, aquest cap de set­mana, ha estat d’exces­sos. Perquè men­tre Hervás enfi­lava les seves pri­me­res sis hores, La Vero­nal pre­sen­tava una Sonoma ben par­ti­cu­lar. Aquest cop, en l’espec­ta­cle –un més dels èxits de la com­pa­nyia, que s’ha pro­di­gat molt més inter­na­ci­o­nal­ment–inter­ve­nien totes les balla­ri­nes que, aquests 4 anys, s’han anat subs­ti­tuint. I encara s’hi va sumar la veu en directe de Maria Arnal i una ino­por­tuna tem­pesta (als trons de la pro­ducció s’havien avançat unes qua­tre gotes pun­tu­als), que es va sal­var amb mitja hora de xim-xim i paciència. I quan, cap al final, les gotes res­po­nien als trons de l’escena fan­tas­magòrica (posant els llums a l’alçada del pap per fer ombres espec­trals que tren­ques­sin la can­di­desa ante­rior de l’escena) i van pro­vo­car alguna cai­guda al linòleum, que van saber resol­dre ballant a les fus­tes del davant, encara prou seques. Els tam­bors van retru­nyir més que els trons, a Montjuïc. La veu de les dones empo­de­ra­des, alli­be­rar-se del jou de la creu, superar les con­ven­ci­ons soci­als i reli­gi­o­ses de totes les cul­tu­res, afer­rar-se a ser les mares de la civi­lit­zació. Èpiques.

La bom­beta a peu de la cam­bra ver­me­lla feia pam­pa­llu­gues al matí. Massa hores de vol. Així com ope­ra­do­res de càmera, regi­do­ria, ser­vei de xar­xes soci­als feien torns, ella no va aguan­tar la resistència d’Hervás. Sem­bla que tam­poc la cadira de l’acom­pa­nyant en un qua­dre, estre­nat a Austràlia abans de la pandèmia i que res­pira la llum difosa i un punt espec­tral de Hoo­per. De fet, l’obra fa referència a una anècdota d’Ope­ning night (1977) de John Cas­sa­ve­tes, i ja es veu que no és pas per casu­a­li­tat. Hervás aco­mi­ada l’amant donant-li un bit­llet de 20 euros. El diner és el dar­rer gest de poder que troba dife­rents sor­ti­des; molts l’accep­ten, alguns el llen­cen i també hi va haver qui va tren­car-lo davant dels seus nas­sos: no accep­tava que la tro­bada fos una par­tida de poder. Jugar sense per­de­dors.