any tàpies
El que no ens ensenyaven de Tàpies
Quan Antoni Tàpies (1923-2012) va morir, el filòsof Arnau Puig es dolia que al museu de l’artista s’hagués esborrat tot rastre de la seva catalanitat. Puig, vell amic de Tàpies des dels temps de Dau al Set i fins al final, especulava si aquest no era el preu que havia hagut de pagar perquè la seva obra tingués més ressò internacional, sobretot a Madrid. Un bon exercici per fer obrir els ulls a determinades persones que han tutelat el seu llegat seria fer-los comptar les senyeres, els missatges, els gests i les complicitats amb la Catalunya que va quedar estabornida després de quaranta anys de dictadura que hi ha a l’exposició Tàpies. Art i activisme, al Museu d’Història de Catalunya (fins al 2 de febrer). És clar que potser els agafarà mal de ventre.
I del Tàpies que es va involucrar amb el PSUC, per què no han aflorat fins ara, en aquesta mateixa exposició al Palau de Mar, tantes obres i tants aspectes inèdits? L’historiador de l’art Albert Mercadé n’és el comissari i tot d’una ja verbalitza la paraula que domina el projecte: “desacomplexat”. També, i això ho podran llegir en el seu text del catàleg, per furgar en les zones, si no fosques, grises de la biografia política de Tàpies. Provoca una mena de calfred pensar que als anys cinquanta s’hi va posar bé per representar Espanya en els grans esdeveniments artístics internacionals. “Tàpies va ser instrumentalitzat pel règim franquista per donar una imatge de modernitat a l’exterior, però ell també se’n va aprofitar per projectar-se”, sosté Mercadé. L’artista, explica el comissari, es va negar a continuar participant en aquella pantomima quan en una biennal de Venècia va veure que les caixes que transportaven les seves pintures duien escrit “material de propaganda”.
La consciència combativa de Tàpies es despertarà definitivament durant la Caputxinada, en què va prendre part entre el 9 i l’11 de març del 1966 i per la qual va ser detingut i sancionat. A l’exposició del Museu d’Història hi ha una fotografia impagable: s’hi veu el cotxe de Tàpies aparcat davant el convent de Sarrià, un Mercedes blanc que en aquell moment estaven escodrinyant els policies.
El cas és que al cap de poques setmanes l’artista va començar a escriure les seves memòries. En una de les pàgines, anota: “Desitjo ser més vostre. Aquí em teniu.” I el van tenir, oh, i tant! A la tancada de Montserrat (on també va arribar amb el seu Mercedes blanc). L’Assemblea de Catalunya, per a la qual va crear una edició de gravats (la rèplica de la pintura 7 de novembre, actualment al Parlament) per recaptar diners per poder pagar les multes. Com ja hem dit, el PSUC, del qual no en va tenir mai carnet però en va ser membre de la seva comissió de cultura i va gestar peces rellevants com un homenatge a Gramsci o una pintura sobre paper pel 40è aniversari del partit.
A partir d’aquí, es va solidaritzar d’una manera clara i rotunda amb nombroses causes de defensa dels ideals de la democràcia i de denúncia de les injustícies de tot signe. Dictadures, guerres, amenaces contra el benestar ecològic del planeta, la fam, el racisme... L’artista va fer costat als més vulnerables i va plantar cara a l’statu quo. “Difícilment trobarem un artista tan compromès políticament i social”, subratlla Mercadé.
Hi ha parets de l’exposició davant les quals és impossible no sentir emoció. Davant les que estan folrades amb els cartells que va dissenyar per promocionar les seves exposicions a la galeria Maeght, per exemple. A París tothom va veure als carrers un pòster amb la paraula “assassins” quan els franquistes van executar Salvador Puig Antich. Durant aquell trist final d’època de l’Espanya de Franco es va fer la gran exposició de Miró al Grand Palais. Els artistes i intel·lectuals catalans van homenatjar Miró en un sopar al Moulin de la Galette. Tàpies va aportar a l’àpat un llençol presidit per les quatre barres i ple de dedicatòries. La de Joan Fuster diu, referint-se a Miró: “El que més els emprenya de tot és que es diu Joan, no Juan.” El dit llençol es va exposar fa pocs anys a la Fundació (ara Museu) Tàpies, ajagut. Ara al Museu d’Història llueix tal com estava al restaurant de París, ben dret. Cadascú que ho interpreti com vulgui. Però quanta raó que tenia Arnau Puig.