“La IA és previsible; nosaltres, no”

Doncs els atzars de la vida. Jo mai m’havia plantejat fer divulgació científica, però durant l’època en què vaig començar a treballar a Oxford gràcies a una beca, com que no arribava a final de mes, em vaig dedicar a traduir llibres científics de l’anglès al castellà. Amb tot allò que havia après, em vaig preguntar per què no explicar-ho en català, ja que no hi havia llibres així en la nostra llengua. Va coincidir amb la publicació del primer esborrany del genoma humà i allò va funcionar molt bé. A partir d’aquí, Joaquim Elcacho, de l’Avui, em va demanar si volia col·laborar mensualment amb un article de divulgació i allò em va obrir un camí.

Segur que s’hi adaptarà, perquè és l’òrgan més adaptable del nostre cos. Una altra cosa és quins efectes pot tenir això a mitjà i llarg termini. Sempre ens hem adaptat a grans canvis, fos la revolució industrial o aparells electrònics per al que sigui. És cert que en aquest moment hi ha una mena de selecció natural que afavoreix les persones que saben gestionar millor l’estrès i perjudica les altres, perquè el nivell d’estrès ha anat augmentant.

[riu] No de ben jove. D’infant sempre deia que de gran volia ser científic, fer recerca. La biologia no la vaig descobrir fins ben entrada l’adolescència. El que m’apassionava era la física, però l’abstracció de les matemàtiques em grinyolava una mica. I de la gran amplitud de coneixement que oferia la biologia em vaig passar a la genètica i després a la neurociència.

Bé, sempre m’havia interessat la genètica com la neurociència, la meva tesi era sobre generació de cervell en uns cucs, i a partir d’aquí sempre m’he dedicat a temes de neurogenètica.

Tota la identificació de gens i variants gèniques implicades en trastorns, des de l’Alzheimer i el Parkinson, que son els més coneguts, fins a altres gens responsables dels peus inquiets, d’aquesta gent que no pot parar de moure els peus, que es veu que és genètic; diferencies visuals i auditives; de comportaments més violents; més reflexives... Tot depèn d’un aprenentatge ambiental, però tot té un rerefons genètic també.

I tant, segur, perquè el nostre cervell està canviant cada dia. Tot el que aprenem, les experiències que vivim i recordem, les recordem perquè generen connexions noves amb les nostres neurones. Cada dia el nostre cervell té un patró de connectivitat lleugerament diferent del dia anterior. Cada dia aprenem coses noves o vivim coses noves; per tant, el nostre cervell canvia. La diferència és deixar que l’ambient ens el faci canviar o ser conscients d’això i dir: “L’ambient és el que és, però el que jo penso també afecta la manera com es construeix el meu cervell.” Si jo em llevo un dia més pessimista i dic “Hosti, avui no anem pas bé” i soc capaç d’esbiaixar-me i derivar cap a l’optimisme, això està configurant el meu cervell de manera diferent de si em deixo portar per aquest abatiment i pessimisme. Per tant, l’endemà colliré els fruits per a una connectivitat diferent.

Seria això. Sabem que és plàstic, que lògicament els atzars de la vida el condicionen, però hi ha molts altres aspectes que depenen de nosaltres mateixos: quan triem els nostres amics, si sortim tota la nit i l’endemà estem destrossats i no podem fer el que havíem planejat, si escollim un tipus d’aficions o unes altres...

Funciona diferent. La intel·ligència humana integra tot el que som i el nostre entorn de manera constant i l’artificial és parcel·lada i segmentada. Per exemple, una calculadora només calcula, no acumula textos. La intel·ligència del ChatGPT és generativa: permet fer alguns càlculs, però si són massa complexos ja no és la seva feina. El cervell ho fa tot alhora. A més, som conscients que tenim consciència. La IA, de moment, no.

Simulen emocions. Hi ha algoritmes que li permeten estar contenta o enfadada segons com li escrius tu. És una simulació. La IA és previsible perquè és un algoritme matemàtic; nosaltres, no.

Sí, perquè les emocions són patrons de conducta, de reacció, que es posen en marxa de manera preconscient davant d’una situació que requereixi urgència, i això vol dir que ens hi pot anar la supervivència. Qualsevol aprenentatge que fem que tingui emocions associades, el cervell interpreta que això és molt important. Les emocions fan guanyar eficiència. No és el mateix aprendre amb por que fer-ho amb curiositat. Amb por, aprens, però és com un llast. I la curiositat estimula a continuar avançant i continuar aprenent.

És fonamental, perquè és el que ens dona equilibri, el que ens permet gestionar l’estrès i l’ansietat, i d’això en tenim quasi cada dia. S’aprèn des de la primera infantesa, bàsicament, no estalviant als infants moments d’estrès –que no vol dir provocar-los estrès!–: si hi ha un pic d’estrès, deixant que ho gestionin i mantenint-nos a prop seu perquè no estiguin sols.

Aquesta plasticitat que ens permet fer connexions noves va disminuint amb l’edat. És màxima quan som infants i adolescents i va disminuint, tot i que ho dissimulem molt bé. Qualsevol coneixement nou hibrida amb els anteriors; en canvi, un infant té pocs coneixements previs, per això no acaba de connectar els nous amb d’altres. Això fa que aprengui molt, però de manera no tan eficient. A mesura que ens fem grans, tenim molts més coneixements; ens costa més aprendre, però ho integrem molt més ràpidament i eficient, perquè tenim aquesta base.

És clau, quan es forgen les parts més importants de la personalitat. Després tot continua modulant-se. L’adolescència també és una etapa clau, però la primera infantesa és quan es forja la capacitat de confiar en tu mateix i en els altres. Si a un infant de dos o tres anys li dius “No facis això, no toquis allò, no pugis aquí...”, li estàs perjudicant la seva confiança. A un infant que s’enfila per un lloc és millor dir-li “alerta” que no pas “baixa”, i ser a prop per aguantar-lo a temps si caigués. La percepció és molt diferent: assumeixo riscos, els valoro i confio en mi mateix i en les meves capacitats; també compto amb un suport.

L’escurcem nosaltres. Quan amb tres anys diem que l’anglès i la informàtica són importantíssims i han d’estudiar-ho. Això ja arribarà. El que importa és jugar! És taral·larejar, xipollejar quan plou, apilar cubs i resoldre trencaclosques.

Sí, complexa, perquè el cervell canvia. Deixen de ser infants i no són adults. Això genera moltes inseguretats, perquè ja no els serveix allò que feien d’infants, però encara no saben què han de fer com a adults. Sobretot perquè des de l’entorn no sabem entendre exactament què és l’adolescència, perquè no recordem la nostra o ho fem de manera esbiaixada. Recordo el que vull recordar, no les mil i una ximpleries que vaig fer. Si ho penso gaire, em ruboritzo i tot [riu]. És una edat en què necessiten molt contacte amb els altres adolescents. Els sobresaturem també perquè sembla que tot ho han d’aprendre en aquesta edat. Has de fer esport, has de perfeccionar l’anglès, has de... On queda fer el tomb pel barri amb els teus col·legues?, que és el que el cervell més busca en l’adolescència. El seu cervell necessita moments per a ells, i això no vol dir xatejar des de l’habitació, perquè el cervell no percep que estàs amb altres col·legues, sinó que estàs tu sol a l’habitació i no pas en un entorn amb iguals.

No, no [riu].

L’adolescència comença amb la pubertat: una sèrie d’hormones que es produïen en molt baixa quantitat de sobte es produeixen en molta quantitat. Ni el cos sap com ha d’interpretar-ho i, quan comença a interpretar-ho metabòlicament o molecularment, el cervell és el que no sap què n’ha de fer, d’aquelles emocions disparades, de situacions en què no s’ha trobat mai, i no sap com ha de gestionar-ho.

No, és la cara i la creu de la mateixa moneda. El caos reflecteix aquest caos intern, perquè ja no són infants però tampoc adults; els hem de respectar una mica aquest desordre. Bé, sempre que sanitàriament no sigui tòxic! Però hi ha adolescents que instintivament i conscient s’adonen d’aquest caos i intenten portar ordre cap a l’interior generant ordre a l’exterior, però no ho solen aconseguir, encara que ho intenten. En el cas de l’ordre, tampoc calen extrems, amb un adolescent que fins i tot corregeix la col·locació d’una goma perquè sempre ha d’estar en un lloc concret, això fins i tot pot ser una situació maníaca preocupant.

Aquest és un tema que fa anys que m’interessa i al qual continuo donant voltes, des de la biologia. Vivim en un entorn dinàmic, que és canviant i que és incert, i una de les funcions que té el nostre cervell és intentar anticipar-se a les incerteses. Si és una amenaça, per protegir-nos a temps; si és una oportunitat, per aprofitar-la quan arribi. A vegades, quan hi ha tantes incerteses, no podem copsar-les totes. És incert fins i tot el que dinarem avui, però ho deleguem a veure què tenim a la nevera. En situacions d’estrès, la part del cervell que ens remet a gestionar les incerteses, que és l’escorça prefrontal, perd eficiència. Una de les estratègies típiques de la política, especialment de l’extrema dreta –i, en altres països, de l’extrema esquerra–, és generar sensació d’amenaça constant per tal de generar aquest estrès i, així, no poder fer tan bé aquest procés d’anticipar incerteses i, alhora, fer que ens tornem autoritaris. L’autoritarisme el que fa és donar unes pautes de comportament, uns dogmes, i si et mantens aquí tot rutlla. Com que no em puc gestionar tota la incertesa, m’estimo més quedar en un camí més restringit, encara que això signifiqui que no puc pensar per mi mateix i sí fer cas cegament del que em diguin.

En el moment en què et diuen que tens un país que és relativament lluny que està envaint el seu veí però que realment et vol envair a tu també; que tens una sèrie de persones que venen de fora i que et treuen la feina o no sé què..., per molt que estadísticament no s’aguanti, no importa; es tracta d’incrementar la sensació de por i esbiaixar-nos cap a l’extrema dreta. És per això que hi ha aquesta tendència a Europa. No dic que hi hagi una conspiració, però sí penso que s’estan aprofitant d’aquesta sensació.

Hi ha un component genètic i depèn de l’educació que hagis rebut. Si tu has viscut en un sistema educatiu en què se t’estimulava la crítica, la reflexió i el respecte pels altres, ho tindràs més fàcil per acceptar els canvis; els analitzaràs, reflexionaràs sobre el que pensa l’altre i potser incorporaràs alguna cosa seva. Però si t’han educat en un sistema en què una cosa és així i només així... Ho exemplifico amb els exàmens: si has de contestar exactament el mateix que t’ha dit el professor a l’aula, no t’està ajudant a acceptar els canvis, perquè t’està dient: “No, no has d’acceptar els canvis a la teva vida perquè això és dolent i et suspendré.” Parlo com a educador. En canvi, si el que faig és proposar-te una situació nova que tu has d’interpretar amb els teus coneixements i donar-hi una solució, el que t’està fent és obrir-te la ment.