Cat Power ‘fent de Judes’ al Poble Espanyol

Cat Power, àlter ego de la nord-americana Chan Marshall, ens ha demostrat a Barcelona que és capaç tant de protagonitzar concerts absolutaments sublims (l’any 2006 a l’Auditori del Fòrum i com a part del Primavera Club, durant la gira de The Greatest) com actuacions directament per oblidar (l’any 2014 a L’Auditori, on va dedicar pràcticament més temps a endinyar discursos inconnexos que no pas a cantar). És per això que, al Poble Espanyol, dimarts, i malgrat el bon estat de forma mostrat per l’artista durant els últims anys, convenia anar-hi amb cautela, més quan l’argument d’aquesta nova visita a la ciutat no era altre que el de versionar fil per randa –poca broma!– el concert que Bob Dylan va oferir al Manchester Free Trade Hall l’any 1966 (conegut durant anys, per potineries de la pirateria, com el “concert del Royal Albert Hall” i famós, en bona part, pel crit de “judes!” que un espectador enfurismat de la vella guàrdia folk va engaltar, just abans de cloure l’heretgia amb Like a Rolling Stone, a un Dylan electrificat). “Toca-la refotudament forta...”, va demanar, però, l’entossudit futur Premi Nobel als músics de The Hawks, versió primigènia del que acabaria esdevenint The Band.

Una operació, la de Cat Power, per tant, d’evident alt risc en què la cantant tenia força números per estimbar-se (calia, d’entrada, saber allunyar-se prudentment de l’ombra de Dylan i, a partir d’aquí, sense perdre-li el respecte, proposar una nova mirada a un repertori sagrat que fins i tot el seu autor esquiva des de fa un munt d’anys) però que Marshall, capaç de posar el seu segell, per via d’inflexions vocals marca de la casa i tempos alentits, a tòtems com Visions of Johanna o Desolation Row, va resoldre amb un notable alt. Chapeau.

Sense permisos per als fotògrafs i amb prou feines il·luminada (com volent insistir que, aquí, el que havia de prevaldre, més que l’artista, eren les cançons), Cat Power va irrompre primer a escena amb dos altres músics i va començar a abordar el que, en aquella gira britànica del 1966, un dels punts d’inflexió més determinants de la història cultural del Segle XX, Dylan va fer tot sol amb guitarra acústica i harmònica: set cançons que, dimarts, cinquanta-vuit anys després, Cat Power va interpretar amb un punt important, també, de gestualitat i desplegant tots els seus recursos quant a interpretació vocal. Que, en finalitzar temes com, per exemple, It’s All Over Now, Baby Blue, Marshall es posés a aplaudir tal com estava fent el públic donava alguna pista de fins a quin punt estava aconseguint infiltrar-se en el cor de les cançons...

Per a la segona part, l’elèctrica, aquella que, des de l’any 1965 al Festival de Newport, a Dylan li estava provocant més d’un maldecap, Cat Power va fer pujar a l’escenari a quatre altres músics i va brillar en cançons com Tell Me, Momma, Just Like Tom Thumb’s Blues, Leopard-Skin Pill-Box Hat, Ballad of a Thin Man o, és clar, i ja amb el públic finalment dempeus Like a Rolling Stone. Que algú del públic, com era previsible –però inevitable– li cridés ”Judes!” va acabar d’arrodonir-ho tot.