Les 77.000 ànimes de les nits del Cruïlla

Dissabte va ser el dia fort del Cruïlla 2024. Hi van actuar des de bandes de gran projecció com Pet Shop Boys i The Smashing Pumpkins fins a herois de la història del pop com Johnny Marr, exmembre i compositor dels Smiths –no es parla amb el seu antic soci Morrisey–, i Peter Fox i Calexico. Per no parlar de la representació catalana, amb The Tyets, Oques Grasses, Roba Estesa i Xarim Aresté, amb un disc nou que és una bogeria.

On mirar? On anar? La graella entre els sis escenaris era una teranyina de propostes, una de les jornades més bigarrades de la història del festival. Molta cosa i poc espai. Condensarem. Era un trip veure a les vuit del vespre l’esplanada de l’escenari principal amb The Tyets, una banda a tenir en compte amb el seu toc sardanístic i la seva alegria de viure.

Amb bon aspecte i al capdavant d’un quartet al més pur estil britpop, Marr va alternar temes dels Smiths com Panic i la mítica This charming man –que acaba de fer 40 anys i va estar inspirada en una frase del magistral film La huella de Joseph Mankiewicz, amb duel entre Lauren Olivier i Michael Caine– amb d’altres de personals com ara Generate! Generate!, Somewhere i Spirit, power and soul. Concert magnífic en una temperatura primaveral malgrat l’acumulació de públic, sobretot en la cinquantena tirant a xerraires. Cabells blancs i ganes de ballar. Amb un final apoteòsic, There is a light that never goes out, que sonava rara, però bé, sense Morrisey.

Sense descans –Marr acabava cap a les onze–, vaig emigrar una estona per veure el començament de Peter Fox, a un quart d’onze. Feia tard. Fox és un músic de hip-hop i reggae alemany, contestatari, de 52 anys, amb molta mili. Mentre em desplaço cap a l’escenari Vueling, em creuo amb una nena amb bandera estelada, supervivent del concert de The Tyets. Malgrat l’última sobreactuació, els indepes, sobretot els de carrer, els més honestos i militants, fan cara de pilota punxada. Sempre endavant! Per la seva part, Fox té coses a dir i reforça el caràcter eclèctic del Cruïlla, fins i tot amb la molt bona selecció de músics en català, cosa que pot resultar una obvietat, però amb un festival a cada cantonada sembla mentida que als nostres grups els costi tant guanyar-se la vida. No es perdin l’últim disc de Xarim Aresté, per no dir els tres o quatre últims. El de Flix s’ha marcat el tema Un idioma nou, que sona de meravella, un més a la seva col·lecció. Amb la banda de mallorquins i el seu vell company Richard Sohn als teclats, amb un aire jazzístic, el grup és de primera divisió. Res a envejar a les estrelles d’enguany. Excel·lent la jam improvisada que es van marcar amb la banda. Per no parlar dels seus solos a l’estil de Hendrix. Una gran decisió dels programadors del Cruïlla incorporar-los en el cartell. El millor concert dels tres dies que hi vaig assistir.

A les onze, les grans estrelles d’aquest Cruïlla, els Pet Shop Boys. No els cal evolucionar, perquè la seva fórmula i els èxits són de domini públic. El duet de Londres ha envellit amb el seu públic, però l’espectacle continua intacte. Els he vist un munt de vegades, però no m’importaria veure’ls cada setmana. Amb un barret clar i una mena d’abric plastificat, el vocalista Neil Tennant va mostrar que als 70 anys es manté en plena forma, amb la seva veu de tenor. També van destacar uns Smashing Pumpkins revolucionats. Els de Billy Corgan són un al·licient des del 1988. El més important, però, l’assistència: 77.000 persones. Insuperable!