Circ i teatre perquè la imaginació voli

La com­pa­nyia Voël està con­vençuda que cal un circ de sala adreçat a tots els públics, en què els pares es puguin mera­ve­llar per les acrobàcies i per la poètica i que la cana­lla es quedi atra­pada pel relat, sense parau­les, embas­tat a par­tir de mira­des i d’uns exer­ci­cis acrobàtics que expres­sen l’emoció, el joc, el des­co­bri­ment. Per la seva banda, La ruta 40, debuta en el camp fami­liar amb la mani­pu­lació d’objec­tes i la paraula, i amb la direcció experta de Xavier Bobés i Pau Matas. El seu joc fan­tasiós trans­forma retalls de fusta en un poble i en tota una història, vista amb una certa nostàlgia.

Els paràmetres de Nanuq són empa­tit­zar amb la natura. Jugar amb la sor­presa. Insi­nuar un relat. La blan­cor de l’esce­nari té un preciós suport de música en directe, que va com­po­nent Joan Bra­mon per capes, amb els clàssics i sug­ges­tius bucles de pis­tes sono­res. A l’escena, cap mot, però mol­tes mira­des que nar­ren, que des­cri­uen un estadi d’una certa incer­tesa que cal anar des­vet­llant; manté un punt d’enigma, com a Boira, en què tot­hom pot ima­gi­nar el con­text. La dra­matúrgia de Voël pre­fe­reix donar molt d’aire a la ima­gi­nació, a dei­xar petits ras­tres dels per­so­nat­ges en què la cana­lla (i els pares) com­ple­ten el qua­dre: donant la capa­ci­tat de somiar als ossos, els huma­nit­zen. I alhora, hi empa­tit­zen i els fa més sen­si­bles al res­pecte per la natura. Al prin­cipi, ella mira fora de l’esce­nari i, amb la vista, inter­roga el seu com­pany sobre mirar d’aju­dar algú que demana atenció. L’apa­rició de la cria d’os, com per­duda enmig de la nit blanca de l’escena, genera una certa angoixa. On és la mare? La cria juga, inves­tiga la neu, tot escom­brant-la i rellisca espan­tada en les capes de gel. Voël tran­sita amb un mà a mà, fent equi­li­bris amb una pilota i, és clar, amb un espec­ta­cu­lar qua­drant rus. Sem­bla que la incer­tesa des­a­pa­re­gui amb els salts mor­tals, un cop s’ha superat el pai­satge de la mun­ta­nya inhòspita i queda des­co­berta l’estruc­tura del qua­drant. De sobte (gràcies a la regi­do­ria de Ber­nat Fer­rer), final­ment, la cri­a­tura es troba amb la mare ossa i, per fi, apa­reix la pos­si­bi­li­tat d’una nova becaina.

La Ruta 40, en canvi, opta per la paraula i el joc fan­tasiós dels infants. A Tum­ba­la­fusta hi ha la cons­trucció d’un poble quasi repre­sen­tat, la recu­pe­ració dels records de la infància tras­pas­sats al cos d’un adult. El mis­teri per les fus­tes de tronc rodó del bosc. El gaudi de les ones del mar i de l’estació del tren amb unes bigues ben fines i talla­des a mesura. En el moment ines­pe­rat apa­reix la ser­ra­dura que, com si fos pol­sim màgic, aixeca la sor­presa. Sergi i Alberto són dos amics de la infància que han aban­do­nat el seu poble. Revi­uen amb la mateixa ingenuïtat dels de Pont flo­tant de Com a pedres. La Ruta 40 ja havia tre­ba­llat la cons­trucció de l’esce­no­gra­fia en directe a Rei­seführer, i ara ho fa amb sobrants de fusta. El duet d’actors con­fir­men que s’han fet grans, amb un joc d’infant. Saben que la madu­resa es revela quan es dona l’opor­tu­ni­tat a jugar a un ter­cer, com passa durant l’espec­ta­cle. No els calen més estímuls. La cana­lla no perd pas­sada. Jugar amb res­tes de fusta són ras­tres d’un temps que es pot pro­duir de manera orgànica i molt salu­da­ble. Un exer­cici de sin­ce­ri­tats i inti­mi­tats (que, ni que fos­sin fictícies) con­nec­ten al cor d’infant, tin­gui l’edat que tin­gui el seu espec­ta­dor.