Crítica
Com desplegar un origami
La proposta insòlita, que arriba de Mallorca, té un cert joc de doblegar un paper. Si es fa per les línies marcades acaba apareixent un objecte particular. És un origami que prendrà un cert aire d’efecte papallona de la teoria del caos que tan bé funciona per ser un generador de creació artística. La dramaturga Marta Barceló (Zona inundable, Abans que arribi l’alemany, Tocar mare...) ha descrit mitja dotzena de petites veus anònimes, aparentment inconnexes. El director Tolo Ferrà (que comparteix dramatúrgia amb Vera González) fa que la dotzena de trajectes (una per a cada espectador) completi una postal molt ben armada íntima, fràgil, sensible, preciosa.
El mèrit de la proposta és que s’explica a cau d’orella des d’unes estacions quasi immersives, una mena de diorames que varien el format, cada vegada. La proposta juga a forçar coneixences per parelles: fins al punt de convocar-les en una mena d’aplicació Real friends que fa una enquesta inversemblant per trobar coincidències entre els participants.
La calidesa augura que hi ha un fil vermell, una mena de connexió astral en què el conductor de camió que viatja a Manchester coincideix amb l’àvia que té por quan se’n va la llum de l’escala; o amb les amigues, que, ja àvies, decideixen anar a viure juntes. Hi ha un amic invisible que els convoca des de l’armari del rebost. I la mare ho segueix a distància. En el viatge als objectes d’antiquaris, o dels Vells Encants, o de la calaixera de l’àvia (com el Passatge d’Albert Coma, programat al Sismògraf de fa uns mesos) hi ha un reguerot de vida, de nostàlgia que convida a abraçar i conversar amb els visitants de la sessió. La calidesa interessarà a molts festivals per la seva forma.
El joc dels auriculars i les accions delimitades en cada espai recorda el dispositiu de Cases, de Xesca Salvà. Ara no hi ha la intervenció directa (com també es produïa en aquell lúdic Micro-Shakespeare de Toti Toronell), però sí la manera d’observar (sempre pel forat del pany) aquells petits relats, a vegades dialogats. A La calidesa l’acció va molt més orientada, com si fos una sèrie de televisió que cadascú comença a veure per un capítol diferent. L’espectador somriu per la tendresa que respira aquest submon tan íntim i tan universal alhora: ressona, per xemple, a l’univers de Delicades, de T de Teatre, aquesta vegada en clau de diorames des de la intimitat compartint la trama amb un grapat de persones desconegudes.