Comèdia contra la impunitat dels ‘resorts’

Fa anys que la veu contra un turisme que esclafa la ciutadania va pujant de volum a la capital, que encara no sumi manifestacions massives a Barcelona. Jaume Viñas l’ha apuntalat com a base per a la seva adaptació de Molt soroll per res, que es programa fins al 28 de juliol a les 7 de la tarda al parc de l’Estació de Nord, a l’ombra de l’espiral dels til·lers (no es fan funcions ni dimarts ni dimecres). Cada any, Parking Shakespeare (i ja en van 15!) encarrega l’adaptació d’una comèdia de Shakespeare (amb traducció de Salvador Oliva) a un dramaturg diferent, que també n’assumeix la direcció. Sense pretendre-ho, aquestes obres revelen quines són les finestres d’oportunitat política per contemporanitzar un text escrit fa 400 anys. És un treball necessari, sobretot, després que hagin donat per adaptades totes les comèdies i ja comencen a repetir-se. Algun exemple? Carla Torres advertia que la maldat de Ricard III (2023) era, en part, fruit del bullying que va patir durant la infància a les classe d’esports per culpa de la seva deformitat. Abans, el 2022, Marta Aran feia tot un cant al dragkings a Nit de reis, king’s night o el que vulgueu. O Carla Rovira se centrava en la criminalització que es fa de l’ús de la ràbia per part de les dones, especialment quan aquestes mostren la seva fúria feminista a L’amansi(pa)ment de la fúria, el 2009. Agafava un text volgudament masclista (considerar una noia intel·ligent com una fera a ser domada) per advertir que ja n’estaven tipes! Doncs ara, Viñas ha canviat l’ambient de la cort i les disputes entre cortesans amb la impunitat dels accionistes d’un resort a Sicília que aspiren a heretar (o tenir una cartera majoritària) per acaparar més poder. Ara, la peça no perd la mordacitat, carregada amb un repertori musical que faria les delícies dels fans dels concerts multitudinaris de música romàntica de la platja de la Costa del Sol.

Velocitat de vendaval perquè la comèdia rodi pendent avall. Viñas ha volgut fer una puntada al turisme de targeta de crèdit. Israel Solà va ser el primer a fer una versió en què el principal repte era que la peça sonés fresca i que atrapés amb els seus gags el públic espontani. Per Viñas, el que mana és la sensació de vacances, de treballadors que procuren treure profit dels embolics de palau (en aquest cas una baralla entre els accionistes d’un resort de Sicília). Tot agafa el to dels hits d’altres dècades (We no speak americano; Hey, mambo italiano; Piccolissima serenata...), que entrarien en la playlist de Prat i Coll. Aquest director va fer una adaptació d’Els Jocs Florals de Canprosa (TNC, 2018) construint una primera part a partir de l’hemeroteca de Santiago Rusiñol i ensenyant l’evolució dels balls d’envelat als qüestionables concerts de festa major, amb un repertori estival, en què el català cada cop hi sovinteja menys.

Al càsting obert per completar el repartiment de Parking Shakespeare hi ha dominat el coneixement musical. I per això apareixen guitarra, saxos, gralles (divertidament desafinades), acordió o violí. En realitat, Parking Shakespeare té una fórmula que el seu públic entra al joc. Han comptat unes 2.500 persones des de començament de temporada. L’accés és gratuït, però es demanen aportacions per garantir un espetacle l’any següent. I en aquest plus de festa, ball i aplaudiments per mantenir el ritme, tothom ho celebra. Al costat de Shakespeare, lletres com Qué la detengan... tenen tot el sentit. Viñas, que ja va fer una adaptació per a Joan Pera amb una entranyable i còmica adaptació de Scrooge (Tot l’any pot ser Nadal, Romea 2024), sap posar-se la peripècia de cara amb unes interpretacions de clowns excèntrics. A aquest Molt soroll per res ningú té l’enteniment, ningú posa el sentit comú. I tot es resol com si la fortuna posés tots els elements en òrbita d’un divertit i participatiu happy end. Ara, el turisme de sol i platja que es posi en remull...