Cinema

Maria Rodríguez Soto

Actriu

“He tingut un cop de sort meravellós i l’he d’aprofitar”

L’estrena aquesta setmana de ‘Llobàs’ i els èxits de ‘Casa en flames’ i ‘Mamífera’ li fan viure el millor moment de la seva carrera

A les tres pel·lícules interpreta “dones que evolucionen cap a un altre lloc, que intenten trobar els límits i sobrepassar-los”

Trencar les estructures per tornar-les a construir i fer una societat més lliure és un procés complicat i lent
Som una generació que, a l’hora d’interpretar, aboquem una veracitat, una naturalitat molt fortes
Va ser al·lucinant la rebuda i el premi per ‘Mamífera’ a Austin, en un festival tan important d’Amèrica

Maria Rodríguez Soto (Bar­ce­lona, 1986), Pol López i Leon Martínez for­men un sin­gu­lar trio de nòmades a Llobàs : un ado­les­cent amb ins­tints d’home llop (Leon), el germà gran i la seva pare­lla. Viuen als mar­ges de la soci­e­tat, sem­pre fugint, en una història diri­gida per Pau Calpe que s’acaba d’estre­nar als cine­mes. És la ter­cera apa­rició de l’actriu a les nos­tres pan­ta­lles de cinema en tres mesos, després de Mamífera , que li va valer el premi a la millor actriu al cone­gut fes­ti­val de cinema d’Aus­tin (Texas) South by Southwest, i de Casa en fla­mes , on inter­preta la filla d’Emma Vila­ra­sau, que va pel camí de con­ver­tir-se en la ter­cera pel·lícula en català més vista de la dar­rera dècada. Els tres títols són en versió ori­gi­nal cata­lana, un canvi molt sig­ni­fi­ca­tiu en el nos­tre cinema res­pecte a uns anys enrere. L’actriu viu a Ciu­tat Vella i l’entre­vis­tem en un bar a prop de casa on la conei­xen bé. “Ara és hor­ri­ble”, diu, en referència al turisme que ho enva­eix tot, però reco­neix que en aquesta zona on viu “se salva bas­tant”.

Ha ence­tat una etapa d’èxit a la seva car­rera o creu que està a dalt del ‘car­ru­sel’ i ve bai­xada?
Ja porto bas­tants anys en aquesta pro­fessió. És veri­tat que mai he arri­bat a aquest punt pro­fes­si­o­nal, ho noto molt, per exem­ple, en el fet que mai he fet tan­tes entre­vis­tes, o que aquesta pri­ma­vera i estiu he estre­nat tres pel·lícules, però són les que he fet en els últims dos anys. Sem­bla que no pari de tre­ba­llar i ha estat molt repar­tit, però tot acaba coin­ci­dint. Estic en un punt on no he estat mai, però això tam­poc vol dir que em quedi aquí, perquè és impos­si­ble man­te­nir aquesta inten­si­tat de tre­ball. Crec que en algun moment això bai­xarà una mica, no sé si fins al punt que no tin­gui feina i hagi de tor­nar a tre­ba­llar de cam­brera o en una lli­bre­ria, com hem fet totes les actrius durant la nos­tra car­rera. Espero que es pugui man­te­nir, si puc pagar el llo­guer i viure tran­quil·la ja en tinc prou. El premi és man­te­nir-se, i més en una pro­fessió en què el 95% de les per­so­nes no poden viure d’això.
‘Llobàs’ és una pel·lícula que, a través de la mito­lo­gia de l’home llop, parla de mar­gi­na­li­tat?
Sí, és una bona defi­nició. Llobàs és una pel·lícula molt espe­cial amb un guió que a mi em va cap­ti­var. Em costa molt situar-la en un gènere, perquè hi ha vega­des que té alguna cosa de pel·lícula de por, d’altres vega­des toca el cinema social, per la mar­gi­na­li­tat de què parla, i hi ha alguna cosa de road trip [viatge de car­re­tera], també. Lla­vors, em va sem­blar una pel·lícula fas­ci­nant, en aquest sen­tit, perquè podíem abas­tar mol­tes coses. És una pel·lícula feta sense pre­ten­si­ons, aus­te­ra­ment, tot­hom es va arre­man­gar d’una manera mera­ve­llosa, i a mi m’agrada molt tre­ba­llar així.
Tona només pensa en els altres, com el per­so­natge d’Emma Vila­ra­sau de ‘Casa en fla­mes’, on també fa un paper...
Exacte, són aques­tes dones que es dona per supo­sat que seran unes mares boníssi­mes i que renun­ci­a­ran a la seva vida per tenir fills, que és el que ens han fet fer durant molt de temps. Però ara ha arri­bat un punt en què et sem­bla abso­lu­ta­ment sur­re­a­lista donar la teva vida per l’evo­lució de l’espècie humana. Si pas­ses pel món, si tens la sort d’estar en aquesta vida, has de gau­dir-la des dels petits tre­sors que vas tro­bant a mesura que vas evo­lu­ci­o­nant i crei­xent.
El tema de la mater­ni­tat con­necta també amb la Lola de ‘Mamífera’, que a finals d’agost anirà a pla­ta­for­mes.
Sí, exac­ta­ment. Jo estic fent una espècie d’expo­sició sobre la mater­ni­tat i sobre el conei­xe­ment femení que em sem­bla fas­ci­nant, n’estic apre­nent molt i em sento molt afor­tu­nada de poder apro­fun­dir-hi. Són per­so­nat­ges molt dis­pars, però les pel·lícules apro­fun­dei­xen molt en la seva psi­co­lo­gia i les rela­ci­ons envers els altres.
Ha pre­gun­tat als direc­tors o direc­tors de càsting per què van a bus­car Maria Rodríguez Soto per fer aquests papers?
No, jo vaig dient que sí, no pre­gunto gaire per si de cas, no sigui que l’espifiï [riu]. Soc una per­sona bas­tant empàtica, m’agrada molt tre­ba­llar en equip, i això, vul­guis o no, sem­pre va a favor d’una pro­ducció. Però com jo n’hi ha moltíssi­mes. He tin­gut un cop de sort mera­vellós i l’he d’apro­fi­tar.
En tea­tre també viu un moment espec­ta­cu­lar...
Sí, en tea­tre he rees­tre­nat L’illa deserta, que va ser un feno­men molt bonic l’any pas­sat, lla­vors amb Miki Esparbé. Ara amb Isak Férriz també ha anat molt bé, hem estat cinc set­ma­nes amb La Villar­roel plena. És un moment per mi molt bonic, perquè no sem­pre pots viure de la teva pro­fessió amb un agraïment del públic així. Veure com el públic està agraïdíssim, emo­ci­o­nat i con­tent és un regal, de les millors coses que li poden pas­sar a una actriu o a un actor.
Tot i que no hi va poder anar, la van pre­miar a Aus­tin, a Texas, per ‘Mamífera’.
Sí, va ser al·luci­nant la rebuda i el premi a Aus­tin, en un fes­ti­val tan impor­tant d’Amèrica. Ens va engan­xar a totes en cal­ces, mai més ben dit, perquè va ser una cosa extra­or­dinària, que ens aga­fes­sin al South By Southwest. I a més a més, que poguéssim estre­nar una pel·lícula com Mamífera el Dia de la Dona, jo crec que era un acte polític del fes­ti­val en un estat com Texas on l’avor­ta­ment no està permès, i que després el premi del jurat a la millor inter­pre­tació fos per a mi, això ja va ser la cire­reta del pastís. Cul­mina el procés d’una pel·lícula que jo m’estimo i on he tre­ba­llat d’una manera pre­ci­osa i única, perquè és la pri­mera vegada que m’he tro­bat que tots els caps de depar­ta­ment són dones. Hi he tre­ba­llat des d’un altre lloc i he vist que és pos­si­ble fer-ho des d’una empa­tia, des d’una pro­fes­si­o­na­li­tat i des d’un relax. Així com el tea­tre és un ambi­ent més rela­xat, el cinema és un lloc molt jeràrquic, hi ha molta diferència entre un actor i un assis­tent de vídeo, o de so. No entenc per què.
Em pot dir tres o qua­tre obres que hagi fet i l’han mar­cat, pro­fes­si­o­nal­ment i per­so­nal­ment?
Els dies que vin­dran, evi­dent­ment. Jo havia tre­ba­llat amb Car­los Mar­ques-Mar­cet fent la TV movie 13 dies d’octu­bre. Amb ell vaig apren­dre a estar davant d’una càmera, vaig apren­dre que hi ha codis abso­lu­ta­ment dife­rents, i la importància de la ment al cinema i del cos al tea­tre. Em vaig ado­nar que quan no faig res és quan fun­ci­ona, la càmera capta el que pen­ses. El motor del cinema és la ment i el del tea­tre és el cos. La càmera pot cap­tar el que pen­ses, però si estàs al Tea­tre Grec o a la Sala Gran del Tea­tre Naci­o­nal, la senyora que seu a la fila 15 no entendrà res del que pen­ses. El teu cos ha de trans­me­tre el teu pen­sa­ment fins allà dalt. Aquesta és la gran diferència. Jo estava molt acos­tu­mada al tea­tre, i al cinema, al prin­cipi, tot em que­dava sobre­ac­tuat. Vaig haver de fer la feina aquesta de treure i d’enten­dre els codis, que són dife­rents.
Què més l’ha mar­cat?
Vides pri­va­des, de Noël Coward, que és la pri­mera obra de tea­tre que vaig fer. Em va mar­car molt, em vaig sen­tir molt afor­tu­nada, perquè vaig conèixer un gran direc­tor de tea­tre, el Jordi Prat i Coll, i un equip d’actors mera­ve­llo­sos que em va donar suport i em va cui­dar molt. Vaig enten­dre el tea­tre com un tre­ball en equip, i això m’agrada molt. Una altra obra impor­tant per a mi va ser Una gossa en un des­cam­pat, de Clàudia Cedó, que va diri­gir Sergi Bel­bel. Mamífera també és una de les pel·lícules que m’han mar­cat, he vist una nova manera de tre­ba­llar que crec que és molt més pro­fi­tosa, té alguna cosa de fer-ho de manera sen­zi­lla que va a favor de tot l’equip.
Forma part de la gran gene­ració d’actrius nas­cu­des als anys 80: Laia Costa, Bruna Cusí, Nau­si­caa Bonnín, Aina Clo­tet... Hi ha soro­ri­tat o es bara­llen pels papers?
Com a gene­ració, hi ha bas­tant de soro­ri­tat, cada cop n’hi ha més. Jo, per exem­ple, soc molt amiga de la Vicky Luengo i de Bruna Cusí, amb qui vaig fer El llarg dinar de Nadal. Va ser el moment que a ella li va sor­tir el paper d’Estiu 1993; em vaig ale­grar tantíssim per ella! La com­pe­ti­ti­vi­tat no ens porta enlloc, però ens han fet creure que sí durant molt de temps. Mai depèn de nosal­tres que ens donin un paper o no. Lla­vors, és absurd com­pe­tir.
Tenen coses en comú?
Som una gene­ració que, a l’hora d’inter­pre­tar, abo­quem una vera­ci­tat, una natu­ra­li­tat molt for­tes. Hem tin­gut refe­rents molt potents en l’àmbit tea­tral i en el cine­ma­togràfic, com Emma Vila­ra­sau, evi­dent­ment, o Rosa Maria Sardà. Abans el llen­guatge era dife­rent, la inter­pre­tació també evo­lu­ci­ona. Crec que el que hem de seguir aga­fant de la inter­pre­tació d’abans és aque­lla dicció mera­ve­llosa. En un tea­tre t’has de fer enten­dre, que la gent ha pagat una entrada. És el mínim que se’t demana, com a actor o com a actriu. Però també la gràcia és poder tenir aquesta dicció i fer-ho tot des d’una natu­ra­li­tat o des d’una ver­sem­blança que ara per mi té més valor que la cosa estra­feta. També depèn molt de l’estil amb el qual tu vul­guis tre­ba­llar. Poder tenir les dife­rents opci­ons està molt bé, és anar sumant coses.
Bus­cant alguna cosa en comú entre ‘Llobàs’, ‘Casa en fla­mes’ i ‘Mamífera’, diria que inter­preta tres per­so­nat­ges atra­pats.
Sí, estan atra­pats sobre­tot en el nivell que no encai­xen dins el món, espe­ci­al­ment la Tona, de Llobàs. No encaixa dins del món que ell ha deci­dit viure, en una cara­vana. La Júlia, de Casa en fla­mes, tam­poc encaixa amb la família que ella ha triat cons­truir. I la Lola, de Mamífera, no encaixa amb el que la soci­e­tat diu que ha de fer una dona per sen­tir-se plena. Lla­vors, en aquest sen­tit, crec que són dones interes­sants perquè tenen una con­tra­dicció envers el que la soci­e­tat capi­ta­lista i patri­ar­cal ens ha incul­cat. Són dins d’aquest món com xais que tiren tots cap al mateix lloc, però són per­so­nes que es plan­te­gen les coses i per això no encai­xen, són dones que evo­lu­ci­o­nen cap a un altre lloc, que inten­ten tro­bar els límits i sobre­pas­sar-los.
Mal­grat tot el que denun­cien a ‘Mamífera’, evo­lu­ci­o­nem cap a una soci­e­tat més lliure?
Jo vull pen­sar que sí. Encara queda molt. Tren­car les estruc­tu­res per tor­nar-les a cons­truir i fer una soci­e­tat més lliure és un procés molt com­pli­cat i lent. Jo crec que ara encara estem tren­cant aquesta estruc­tura, i hem començat a cons­truir i això passa per edu­car molt bé les nos­tres filles, però sobre­tot els nos­tres fills. I aquest és el gran canvi que veig, hi ha una evo­lució dife­rent, com, per exem­ple, quan jo era petita, que clara­ment hi havia diferències molt mar­ca­des entre un nen i una nena. Ara en això, jo que tinc una filla de set anys veig que hi ha alguna cosa dife­rent. En la manera d’edu­car-la tu i la família, o el que poden veure en pan­ta­lla, que evi­dent­ment els pares hem de selec­ci­o­nar, però aques­tes ofer­tes abans no les teníem. Lla­vors hi ha aquest bri d’espe­rança.
‘Mamífera’ jus­ta­ment és un exem­ple que altres models de dona es comen­cen a repre­sen­tar al cinema...
Exacte. I això és mera­vellós, perquè, pri­mer de tot, vol dir que les dones, les direc­to­res, guio­nis­tes..., estan acce­dint a expli­car històries, i això és molt impor­tant. Si abans no s’han expli­cat aques­tes històries és perquè aques­tes dones segu­ra­ment no tenien l’opor­tu­ni­tat d’estar a pri­mera fila en el món audi­o­vi­sual. A més a més, és molt bo perquè ens podem apro­par a dones que pot­ser en algun moment s’han sen­tit així, i podem expli­car als homes com podem arri­bar-nos a sen­tir. Aquesta pel·lícula ha gene­rat molt debat, en els col·loquis que fèiem després, i hi havia dones que se sen­tien mares que no s’hi veien gaire reflec­ti­des, o que veien que el paper de la per­sona que vol ser mare estava com molt reduït a una cosa. Però el que volem és apro­par-nos-hi i ens volem donar les mans, és una estesa de mà cap a evo­lu­ci­o­nar jun­tes, perquè en el fons la comu­ni­tat és el que et fa més lliure i et fa el camí més tran­quil.
‘Casa en fla­mes’ va pel camí de con­ver­tir-se en la pel·lícula en català més taqui­llera dels últims deu anys, dar­rere d’‘Alcarràs’ i ‘Incerta glòria’.
Em sem­bla fortíssim. S’està con­ver­tint... No vull dir feno­men, perquè és una paraula molt forta, però hi ha alguna cosa que a mi no m’havia pas­sat mai, que una pel·lícula fun­ci­oni d’una manera tan bèstia, d’una manera tan inter­ge­ne­ra­ci­o­nal i en dife­rents clas­ses soci­als. La bur­ge­sia cata­lana s’hi sent molt iden­ti­fi­cada, però fins i tot sent de barri pots empa­tit­zar amb aquesta gent, perquè el con­flicte és, en el fons, molt per­so­nal: una mare molt entre­gada que demana una mica d’afecte als seus fills. La gràcia d’aquesta pel·lícula és, evi­dent­ment, el guió, perquè té uns girs mera­ve­llo­sos i bru­tals, que expli­quen molt bé els per­so­nat­ges, però també la línia entre l’humor i el drama que hem tro­bat, que és molt fina.
Els actors i actrius van impro­vi­sar?
Va ser una pel·lícula basada abso­lu­ta­ment en el guió, però en mol­tes pre­ses, quan el Dani de la Orden pen­sava que ja la tenia, ens deia que impro­viséssim. De vega­des sor­tien amb humor i d’altres al con­trari. Ha tin­gut molt mate­rial per poder crear el mun­tatge. Mun­tar és com tor­nar a fer una pel·lícula. Arriba un punt que tu també et sents amb tota la lli­ber­tat de fer el que sigui, perquè es va crear un vin­cle de con­fiança entre tots els actors i el mateix Dani con­fia molt en l’actor. Si té un dubte, te’l diu. És un direc­tor molt trans­pa­rent, i a mi, almenys, em tran­quil·litza molt com a actriu, et porta a cons­truir, a atre­vir-te a tirar-te cap amunt, perquè saps que mai cauràs. Això et fa arri­bar a punts on no arri­ba­ries.
Tots els per­so­nat­ges tenen defec­tes i vir­tuts, a ‘Casa en fla­mes’, ningú se salva.
Sí, abso­lu­ta­ment. El Dani ho ha dit mol­tes vega­des, és una pel·lícula de gent que no s’estima bé, però que s’estima. Hi ha una casa entre­mig, molts diners... Les rela­ci­ons huma­nes són de les coses més com­pli­ca­des de ges­ti­o­nar. Ahir vaig par­lar amb Edu­ard Sola, el guio­nista, i una dona li va expli­car que des que havia vist Casa en fla­mes, el seu fill li havia tru­cat cada dia. Només per això, ja valia la pena fer-la. Hi ha una reflexió dar­rere, i ens agrada fer-la per remoure consciències, no només és entre­te­ni­ment. És el que enganxa de la pel·lícula, pel ritme, per l’humor i perquè et fa con­nec­tar amb la família.
El seu per­so­natge a ‘Llobàs’ m’ha sem­blat empàtic, bona per­sona, en con­trast amb l’Adrià, que actua per ins­tints...
Crec que la Tona encaixa una mica més dins dels paràmetres del que diríem nor­mal a la soci­e­tat. No està fora dels mar­ges psi­cològica­ment, pot­ser. Sent molta empa­tia, però alhora també crec que és una empa­tia que fa que s’oblidi d’ella mateixa. Acom­pa­nya dues per­so­nes que no se sap fins a quin punt li tor­nen aquesta estima a ella, jo crec que no. És com el retrat femení de la dona d’abans que estava pen­dent dels altres i no bus­cava la seva pròpia feli­ci­tat o el seu propi camí. Però hi ha un moment que fa un clic i sí que pot començar a posar sobre la taula el que ella neces­sita, perquè també veu que si no s’aca­ba­ran per­dent tots tres. No se solu­ci­ona res fugint cons­tant­ment.

Trajectòria

El fort vincle del teatre

La triple estrena en tres mesos de Llobàs, Casa en flames i Mamífera no li fa perdre la perspectiva: Maria Rodríguez Soto ha estat, és, primer de tot, un animal teatral. “Hi ha alguna cosa d’artesanal, en el teatre, de vincle amb l’espectador, que m’enganxa, em fa sentir molt viva –confessa–. És on vaig començar, el teatre m’ha ensenyat tota aquesta professió, m’hi sento molt més còmoda i m’encanta.” Als 23 anys va debutar amb Vides privades, de Noël Coward, i tot i que ha tingut aturades, en què ha fet altres feines, “el teatre sempre m’ha donat segones oportunitats”. Va debutar al cinema amb Animals (2012), de Marçal Forés, i va aparèixer a sèries com Kubala, Moreno i Manchón, El ministerio del tiempo... “M’ha resultat més complicat entrar al cinema, l’audiovisual m’ha arribat més tard, sobretot a partir dels trenta anys, quan vaig parir la meva filla. Els dies que vindran va ser la primera pel·lícula important que vaig fer. A partir d’aquí hi he pogut posar la poteta.” Se sent afortunada: “És un privilegi absolut! Fa vuit anys no m’ho imaginava.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia