Quedem un dimarts a la tarda, que no té cap festa major a l’agenda. Tot just asseure’s, Eliseu Quintana (Salt, 1966), director de l’orquestra Selvatana, deixa clar que defensarà amb dents i ungles el llegat de les festes majors i les orquestres que hi marquen el ritme. La qualitat dels músics, el patrimoni que representen per a la cultura catalana i la singularitat d’unes orquestres centenàries que són una rara avis a Europa.
Com veu el futur de les festes majors el director d’una orquestra centenària?
El públic que aglutinem les orquestres, amb 120 actuacions a l’any davant de 2.000 o 3.000 persones, supera el de qualsevol grup que passa pels festivals d’estiu, però en canvi la difusió de les orquestres és zero, el suport és zero. Se’ns considera cultura de segona.
I per què no veiem cap cobla orquestra en un festival?
Jo també m’ho pregunto, això. Podrien programar orquestres catalanes, i les entrades es vendrien en 15 minuts. Però no saben que existim. Durant els meus 31 anys a la Selvatana, he estat una única vegada al Festival de Peralada. Se’ns considera de segona i, en canvi, som els que mantenim la cançó popular catalana, la sardana tradicional cantada... Això només ho oferim les orquestres. A la Selvatana, ja fa tres o quatre anys que tot el nostre concert està traduït al català. Tot! Fem Love story i els musicals de Broadway en català! I el departament de política lingüística no sap ni que existim.
Sou l’essència de les festes majors, però sou invisibles?
Penso que una de les raons és que les orquestres tradicionals som gironines. Si fóssim de Barcelona, com ho era la Plateria i La Salseta del Poble-sec, seria diferent.
El problema de ser de comarques, doncs.
Sí, en tots els àmbits. A Catalunya, de les quatre cobles orquestra més antigues, tres són centenàries. La Selvatana, fundada el 1913; La Principal de la Bisbal, el 1888; la més antiga, l’Orquestra Montgrins, el 1884, i la Maravella, que té 73 anys. Totes ara vivim, sobretot, del concert de festa major, més que del ball.
Us han relegat del ball?
No diria això, però és cert que ara la majoria de gent no sap ballar, em refereixo a balls de saló. Sempre queda algú, una mica més gran, que encara en sap. I gent més jove que fa balls de saló i ens segueix. Però el ball en sentit ampli és una cosa molt atàvica, molt primitiva, quan sona la música la gent sent el ritme. Una altra cosa és saber ballar un pasdoble, un tango o un vals. El sentit de les festes majors és compartir la música i el ball. Però des de fa uns 25 anys, el plat fort de les orquestres és el concert.
Ja ho cantava La Trinca: “Alegria, que és festa major!”
De fet La Trinca és qui ha fet més per les orquestres en tots aquests anys que fa que m’hi dedico. Van fer L’envelat a TV3, un programa setmanal l’estiu del 1997 per on passaven les orquestres de ball i se’ns donava visibilitat.
Sobre el fet que les orquestres es concentrin a les comarques gironines, en teniu cap explicació?
És que no hi ha hagut pràcticament mai cap orquestra de fora de les comarques gironines que hagi funcionat. Parlo del que entenem per orquestres tradicionals, amb un mínim d’entre quinze i divuit components. Els casos han estat comptats, per exemple, l’orquestra Sensació del Vendrell, d’on per cert va sortir Sergio Dalma. I a Barcelona hi havia hagut la Marabú (1939), que actuava sobretot a les sales de ball. La concentració a les comarques gironines ve donada pel món de la cobla, per la sardana. Totes ens mantenim i som com som gràcies a la sardana. La Selvatana va néixer com a cobla, i una cobla t’obliga a tenir un mínim d’onze o dotze músics. Més tard s’hi va afegir un cantant professional, i per la Selvatana han passat grans veus. Després s’hi van afegir les noies...
Quan comença aquesta evolució d’anar introduint cantants?
Estem parlant dels anys seixanta, fins que als vuitanta les orquestres van perdre una mica el nord i hi van afegir fins a dues parelles de cantants. Però el substrat de tot això és que tens dotze músics, entre els quals hi ha dues tenores, dos tibles, dues trompetes, un trombó, dos fiscorns i un contrabaix, que són inamovibles. I les orquestres de Girona continuem sent fidels a aquest tipus de formació perquè venim de la sardana. Per sort hem mantingut el model, que és únic, jo diria que a tot Europa. I el que en principi pot semblar una contrarietat, perquè requereix més músics, ha resultat l’essència de les nostres orquestres.
Les nostres festes majors mantenen, doncs, encara les arrels?
Sardanes, concert i ball. La diferència és que, a partir del 2020, amb la pandèmia, hi ha hagut un canvi d’horaris. Hi havia una directiva que aleshores només ens permetia fer els balls amb la gent asseguda fins a la una de la nit. I molts ajuntaments van descobrir aleshores que un ball d’onze a una de la nit era un èxit. Que hi havia més gent que a les tres de la matinada, perquè a aquella hora el nostre públic ja dorm.
Hi ha relleu per a aquest públic de les orquestres?
Estic convençut que sí. Els que aviat en farem 60 estem cada vegada més bé de salut, i és un públic que està descobrint, any rere any, el concert de festa major. El dia de la festa major del teu poble, o fent una excursió a pobles de prop de casa, tens una oferta cultural gratuïta de primer nivell.
Recordo els anys dels envelats i els abonaments...
I aquest canvi, que ara sigui gratuït, potser serà el que posarà fi a les orquestres.
Té una teoria?
Ara els ajuntaments assumeixen el cost de la festa i els recursos públics són limitats. A allò que es té de franc no s’hi dona gaire valor. Si vas a un festival i pagues 200 euros per un espectacle, el prestigi no és el mateix que si vas a una plaça, agafes una cadira i t’hi asseus per sentir un concert.
La família de la Selvatana viu exclusivament de la música o és una feina estacional?
Vivim d’això, i a més la feina no et permet fer res més. Si treballem 130 dies l’any, a banda dels assajos, amb quina feina pots combinar-ho? A tot estirar, algunes classes, però la feina de l’orquestra mana. A la Selvatana som 23 persones en plantilla, setze a l’escenari i set tècnics. Imagina’t llogar un dissabte a la nit 23 lampistes que et vinguin a reparar alguna cosa a casa teva durant set hores! La factura serà bestial, no? Nosaltres cobrem una cinquena part del que cobren molts dels artistes i grups que actuen en els festivals.
A l’orquestra Selvatana, què la fa singular?
Amb la boca ben grossa puc dir que som capdavanters en la part artística i a redefinir què és una orquestra de festa major. Durant els meus primers anys a la Selvatana, com en totes les orquestres, en el repertori hi havia sarsueles, una mica de cançó, sardanes cantades i també un vals jota, això sí, el vals jota no hi podia faltar. El concert era l’aperitiu i el plat fort era el ball. Això ha canviat, ha guanyat protagonisme el concert. I fa uns quinze o setze anys vam pensar que podíem traslladar els musicals a les festes majors.
La música connecta d’una manera extraordinària amb els records i és l’edat del públic el que entenc que us fa decantar per un repertori o un altre.
El repertori és l’èxit de qualsevol orquestra. Si el repertori està equivocat, ja hi pots portar bons cantants, bons músics, pantalles i llums... Si la gent no coneix les cançons, hauràs fracassat abans de fer la primera nota. La música són emocions i la gent vol sentir la música que coneix. El repertori és fonamental, l’element clau.
I canvien les sarsueles pels musicals...
La majoria del públic des de fa uns anys no té les sarsueles com a referent musical. El meu avi, sí, i jo, també, perquè em vaig passar 22 mesos a la mili tocant sarsueles, a banda de l’himne nacional. Però no és el que vol sentir la gent. I vam provar els musicals. Ara estem fent Aladín, diria que pràcticament amb la mateixa qualitat que s’està oferint a Madrid, però de poble en poble.
Quina edat té el vostre públic?
La mitjana d’edat... Són uns 65 anys, jubilats. N’hi ha de 90, però també de 50 i escaig. I el repertori s’ha d’ajustar als seus gustos musicals. I què coneixen? Música de pel·lícules de quan eren joves, algun musical, algun bolero, música tradicional catalana... D’aquí a uns anys ens tocarà tornar a canviar el repertori. Tu no pots inventar els records del públic. Ara són Cantant sota la puja, Estranys a la nit, Love story...
I la cançó estrella?
La cançó emblema de la Selvatana ha estat Girona m’enamora. Vam ser els primers a gravar aquesta sardana perquè el nostre tenorista era alumne de Ricard Viladesau, el compositor. Diria que fa 30 anys que la interpretem en cada concert. No falla mai, és el primer bis.
No hi sentirem l’última novetat que fa furor, suposo.
Depèn. Toquem també The Tyets. Però és cert que no anem als balls a tocar-hi l’última. Quan fem ball, el que més ens aplaudeixen és Glenn Miller, perquè som setze músics tocant i sona d’una manera espectacular. Igual que si cantem Mocedades, que per cert aquest any fem l’Eres tu en català: Així ets tu, una aposta arriscada, és cert. Així ets tu / Com el foc d’una foguera... [canta].
La feina es concentra sobretot a l’estiu?
Sí, però amb matisos. L’agenda del juliol respecte a la que vam tenir al maig no és gaire diferent. Vivim d’això i fem actuacions tot l’any: patrons, festes majors petites, etc. Al gener hi ha la Setmana dels Barbuts... Només per Setmana Santa ens aturem i fem vacances. No som una orquestra de temporada.