la ciutat d’ideals
Cultura i civilitat
Una turba enfervorida de seguidors de Salvat-Papasseit va assaltar, diumenge a la matinada, les instal·lacions esportives que un ajuntament de la costa catalana tenia a la platja amb material de préstec i d’activitats per a tots aquells usuaris que desitgessin fer-ne ús. Sens dubte, els salvat-papasseitians, embriacs per l’emoció d’haver recitat i sentit els textos de l’insigne poeta –enguany se celebra el centenari de la seva mort–, no pogueren reprimir la seva alegria per l’esdeveniment i, poc després d’acabar l’acte poètic –qui sap si sota els efluvis de la cervesa artesana que havien pres per sopar–, es dirigiren cap a la platja i es llançaren a destruir les instal·lacions al crit de “jo soc salvat-papasseitià, papasseitià, papasseitià”. Poc abans, diuen les cròniques, havien pujat damunt dels cotxes policials dels Mossos d’Esquadra proferint crits de “Rosselló és Catalunya” i altres proclames patriòtiques, sense que ni Mossos, ni fiscals, ni policia local ni acusacions particulars creguessin oportú intervenir-hi, i sense que ningú hi veiés desordre públic ni sedició. Els principals mitjans de comunicació, seduïts per la poesia de Salvat-Papasseit i, sobretot, per la pèrdua d’ingressos publicitaris que suposaria adoptar una actitud crítica amb el comportament dels seguidors del poeta, van decidir minimitzar l’incident i no donar-hi la importància que mereixia. Tampoc van considerar intervenir-hi ni fer-se’n ressò quan alguns dels seguidors es dedicaren a insultar a les xarxes els usuaris que els recriminaven l’actitud incívica o, fins i tot, quan desitjaven presó per al president del país veí. “L’èxit de Salvat-Papasseit ho tapa tot”, afirmà un dels responsables del dispositiu.
En un celebrat esquetx televisiu de poc més de tres minuts, els Monty Python enfrontaren en un partit de futbol una selecció de filòsofs grecs contra una selecció de filòsofs alemanys. El partit es jugà a l’Estadi Olímpic de Múnic, l’any 1971. L’alineació dels grecs estava formada per Plató a la porteria; Epictet de Hieràpolis, Aristòtil, Sòfocles i Empèdocles d’Agrigent a la defensa; Plotí, Epicur, Heràclit i Demòcrit a la línia del mig, i, al davant, Sòcrates i Arquimedes. Per part alemanya –que havia eliminat en les semifinals la selecció anglesa amb un mig del camp format per Locke, Hobbes i Bentham–, l’equip titular estava format per Leibniz a la porteria; Kant, Hegel, Schopenhauer i Schelling a la defensa; Beckenbauer i Jaspers a la línia del mig, i, al davant, Schlegel, Wittgenstein –substituït per Karl Marx en el minut 88–, Nietzsche i Heidegger. Arbitrava Confuci, que tenia d’assistents a banda i banda Tomàs d’Aquino i Agustí d’Hipona. Tot i l’alineació sorpresa de Beckenbauer –únic futbolista real– amb la selecció alemanya, el partit el guanyaren els grecs amb un solitari gol de Sòcrates en el minut 89 gràcies al fet que Arquimedes, pocs segons abans i al crit d’“eureka!”, va decidir utilitzar la pilota. La reacció dels filòsofs alemanys al final del partit assetjant l’àrbitre i, cadascun des de la seva posició, protestant per la concessió del gol és, simplement, brillant.
La transmissió del partit, plena de referències filosòfiques que sustenten o discuteixen des de decisions individuals l’actuació arbitral, és una delícia que ha superat amb nota l’inevitable pas del temps, i anticipava, potser sense voler-ho, algunes de les polèmiques viscudes en la darrera Eurocopa, ja que, per exemple, Wittgenstein era austríac de naixement i jugava amb els alemanys. L’esquetx, que es pot trobar fàcilment a YouTube i en altres plataformes audiovisuals, t’arrenca un somriure rere l’altre, i és, potser, el retrat més sagnant que s’ha fet sobre la irracionalitat del nacionalisme banal dels estats projectat en els esdeveniments esportius, fins i tot quan els protagonistes són filòsofs.
Evidentment, els seguidors de Salvat-Papasseit no van assaltar cap instal·lació esportiva –ho van fer els seguidors de la roja amb una biblioteca de platja a Blanes– ni van proferir càntics sobre la catalanitat del Rosselló, i el partit entre filòsofs és, simplement, un esquetx televisiu, però els dos exemples em fan pensar sobre què porta algú, per més content que estigui, a arrasar una instal·lació bibliotecària, a destruir l’accés a la cultura, a perdre la racionalitat i la civilitat, i a menysprear allò que també és seu.
Perquè aquesta crec que és la clau de volta de bona part de la crisi de societat que ens tenalla: la pèrdua del concepte de civilitat i de respecte per altri i pel que és comú. La irracionalitat sobrevinguda a partir d’un estímul i d’una mínima o inexistent condició de sensibilitat comunitària. I parlo de crisi de societat i no de crisi social perquè, tot i que la inclou, aquesta també és una crisi educativa, cívica, cultural i fins i tot emocional. I és que, sense una base cultural forta, els recursos que tots i cadascun de nosaltres tenim per filtrar les nostres reaccions primàries són molt més escassos. La història, però, ens ha demostrat malauradament que el mal també es pot fer des d’una posició aparentment de solidesa cultural, i el règim nazi i algunes dictadures en són un bon exemple. Però no hi ha alternativa: una societat més culta ens ha de portar, previsiblement, a una societat més tolerant i lliure. Almenys val la pena intentar-ho, i per això es parla sovint del paper cohesionador de la cultura. A vegades, per intuïció; a vegades, per convenciment; a vegades, perquè imaginar-nos qualsevol altra cosa ens portaria a la barbàrie.
Si la civilització –és a dir, la cultura– no passa a formar part del nou contracte social que sens dubte caldrà afrontar en les pròximes dècades, les ciutats –on es concentrarà la major part de la població mundial– passaran a ser megalòpolis ingovernables democràticament. No haurem estat capaços de restituir, a grans trets, a les ciutats el concepte de civitas, davant del qual sembla imposar-se el d’urbs.
I, aleshores, el partit de futbol que es jugarà ja no serà entre filòsofs grecs i alemanys o entre salvat-papasseitians i carnerians.