El silenci travessa les paraules

Es publica el quart volum de les obres completes de Josep-Ramon Bach (1946-2020), després que es publiqués el primer: L’instint. Obra poètica 1962-1993 (Tres i Quatre, 2017), fruit de la col·laboració entre l’editorial Tres i Quatre i la Fundació Ars del Banc de Sabadell. En Josep-Ramon Bach va esdevenir un poeta imaginatiu que basculava entre la ficció temàtica i l’abstracció del llenguatge, amb una depuració estilística exemplar. En línies generals, va assolir l’experimentació a partir d’una acceptació en la forma.

Els seus primers llibres publicats van ser De rems i hores (1974) i Diorames (1975), amb Els Llibres del Mall. Va començar de ben jove i no va tornar a aparèixer, fins al cap de vint anys, amb L’ocell imperfecte (Columna, 1996), que va rebre el premi Crítica Serra d’Or. El seu retorn va anar acompanyat de destacats premis, com ara el Rosa Leveroni i el Vicent Andrés Estellés. Un cas que recorda les dificultats de nombrosos poetes i que evidencia la feblesa de tot un sistema empobrit.

El nou volum aplega tres anys intensos de creació. “Vaig començar a unir versos que tinguessin sentits correlatius i que componguessin un tot homogeni. Així van néixer les primeres parts d’aquest llibre.” Què el va portar a escriure més de sis-cents poemes en tres anys, a treballar-los, a depurar-los i a donar-los per bons? La seva febre il·luminadora, el seu estímul enginyós, la seva inquietud davant la realitat tibant. Aquest projecte va partir de l’esforç de condensar i enllaçar els textos que havia iniciat, uns haikus, fins a configurar unes noves composicions en prosa poètica. Hi ha tota una exploració, un tractament exquisit de les relacions humanes, tan estranyes, una humanitat en moviment permanent. L’obra és tota una abstracció d’un món possible, d’un món imaginat, d’un món pensat, d’un món viscut i d’un món superat, amb descripcions punyents, planyívoles, flonges. “El tren grinyola entre fulles de coca i aires de plàtan. Cauen xeringues de les ales dels àngels”.

Es pot llegir com si fos una novel·la abstracta, per capítols breus, seguits. S’hi destaca la seva finesa d’observació i el seu humor mesurat, sense perdre de vista les seves sentències que llisquen i resumeixen la història de l’home en vuit o dotze paraules. Fa descripcions tallants, amb al·lusions a cures, monges, marquesos, pagesos, borratxos, serenos i mestres. Tot un bestiari de personatges diversos, de la dramatúrgia més popular. “Amb la tardança els fantasmes s’adormen al banc dels pobres.”

L’estil de Josep-Maria Bach és explícit, amb llistes i llistes de versos que van construint una història efectiva que t’imbueix a la imaginació lectora. Els fets, els detalls, les causes, les ombres, els ressons, es van encadenant. El silenci, l’anar fent i la tragèdia ho van equilibrant.

S’hi destaca una pulsió infantil, una mirada que es meravella. “Tarzan m’abraça. Amb tanta força que l’encanteri ofega el cor del somni.” Aquest és el seu gran encant, les descripcions imaginàries, filosòfiques. Va trobar un motlle i el va estirar al màxim. Hi ha imatges amples que ho sacsegen tot: “Allà on miro veig amors impossibles desordenant-se.”

Ens parla de deixalles, de pobresa, de riuades, de fang, de barraques, de murades, de barques de plàstic, de somnis de cartró per reciclar. De la mateixa realitat que vivim. “Ser flor i abella en un jardí on viuen totes les penes.” Són textos actius, d’aventura. Hi ha el risc de l’acumulació, de fer un tipus de literatura etèria, notarial. Els textos estan agrupats a través de diverses temàtiques: fantasmes, ronya, l’escola, els presagis, la follia, les presons, el circ, el cos, el destí, les professions, les tristeses.

El que impregna és la moderació dels plantejaments. “L’amor que triomfa entre cossos d’atletes es diu silenci.” Ens parla de la dissimulació, la disfressa, el plagi i la imitació. La influència dramatúrgica és evident i palpable. Hi ha versos alliberadors, poèticament revolucionaris. També hi ha una sorna ben fonda amb les seves visions multiplicades. Semblen aforismes breus, incandescents. Imatges poderoses, fortes, inquietants: “Llanço les cendres a l’alta mar llunyana, on viu l’enigma.”