Llibres
Albert Jané
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2024 que avui fa 94 anys
“Treballar a la revista ‘Cavall Fort’ em va canviar la vida”
Albert Jané assegura que mai s’hauria imaginat rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ni ser membre de l’IEC
Durant dècades va ser un puntal de ‘Cavall Fort’, revista que va facilitar la lectura en català als nens i les nenes en ple franquisme
La idea de ‘Cavall Fort’, no confessada en certes instàncies, era alfabetitzar els nens i nenes del país en la seva llengua
He fet coses senzilles, de poc valor, però no em penedeixo de res del que he fet ni d’una sola ratlla del que he escrit
Quan vaig entrar a treballar a ‘Cavall Fort’ me la vaig jugar, perquè al banc tenia un sou fix, però em va canviar la vida
Albert Jané ja fa uns anys que viu en una residència de Santa Coloma de Gramenet. Primer, amb la seva esposa i, ara, sol. Bé, acompanyat d’altres residents, cuidadores i les seves lectures. Llegeix aquest diari cada dia. Quan respon, deixa la mirada perduda, fa l’efecte que concentrat. I va obrint calaixos de la seva abundant i precisa memòria. “Recordo moltes coses. Però moltes, no; de les que no recordo, no en parlo”, confessa amb una mirada subtilment trapella. Si la memòria fos una calaixera, la seva seria enorme, i no hi fa res que alguns calaixos li costin d’obrir. De molt més joves no sabem ni on tenim la calaixera. Avui, que fa 94 anys, li desitgem un feliç aniversari.
Quan va començar la Guerra Civil, vostè tenia uns sis anys. En recorda res?
Ho recordo tot. El 18 de juliol recordo els trets, estant a casa, perquè no ens deixaven sortir. Hi va haver un espetec molt a prop de casa, al carrer Roger de Flor amb Rosselló, perquè hi havia un seguit de combats a Roger de Llúria amb Diagonal. Venien els de Pedralbes revoltats i van esperar en una església de la zona les forces de la República... Després recordo bombardejos, naturalment. Fins que ens van treure de casa i vam anar fora de Barcelona, on teníem uns familiars, en un poble de pagès, Santa Maria de Vilalba, on em vaig quedar uns mesos amb el meu germà.
Es va arribar a veure en perill?
Un dia del març del 38, vaig veure un edifici ensorrar-se davant meu, per culpa d’una bomba... I vam tornar a marxar de Barcelona, que era més segur i hi havia més menjar. Vaig viure a la masia de Can Morral, mentre els soldats republicans fugien corrents, metrallats per les tropes de Franco. I per allà també van passar milers de soldats italians. I el març del 1939, un cop acabada la guerra, vam tornar a Barcelona. Va ser una època molt dura, la postguerra, els primers anys, sobretot.
Com Joaquim Carbó, vostè també va treballar en un banc.
A casa meva teníem dificultats econòmiques. Quan jo tenia 16 anys havia de guanyar diners. El meu pare tenia un conegut al banc i hi vaig poder entrar a treballar, per guanyar un sou i ajudar a casa. Fins al 1963, que, quan tenia 32 anys, vaig començar a treballar a Cavall Fort.
I com va anar a parar del banc a ‘Cavall Fort’?
M’ho van oferir. Jo ja m’havia anat formant, des del 1958, que estudiava català, als vespres, i anava tenint contactes. Fins que em van oferir aquesta possibilitat i la vaig acceptar. Me la vaig jugar, perquè al banc tenia un sou fix. I em va canviar la vida. Quan feia un any que estava a Cavall Fort, el 1964, estàvem tan en la misèria que el senyor Lluís Carulla i Canals ens va donar un milió de pessetes. Recordo que vaig anar a buscar el taló, signat per la seva senyora, Maria Font, al seu pis de la Diagonal. I el vaig ingressar així que vaig sortir del pis.
La defensa del català l’ha fet més per interessos filològics o polítics? O una mica de tot?
Tot barrejat. Sí, sí, tot barrejat...
Creu que Catalunya mai arribarà a ser independent?
Jo espero que sí, jo espero que sí... Costarà, però el món fa moltes voltes. Avui hi ha una notícia encoratjadora, que no esperàvem fa una setmana, que són les eleccions franceses, en què no ha guanyat la ultradreta. Una sorpresa agradable, per a mi i suposo que per a molts. No s’ho esperava ningú. Fa un parell de dies potser sí, però fa una setmana, no. Ja vèiem la Le Pen al govern i resulta que no, han quedat tercers. El futur és imprevisible, no se sap mai...
Va ser professor de català. Com es va poder formar?
De mica en mica. El parlava i vaig començar a escriure en català, amb faltes, naturalment. El meu pare tenia molts llibres de gramàtica catalana, d’en Fabra i d’algun altre. Amb els companys que anàvem d’excursió i a ballar sardanes, ens assessoràvem mútuament i miràvem de parlar sense fer faltes, ens corregíem. Després vaig assistir a un curs, el 1957, amb el senyor Joan Triadú. Em vaig acabar de preparar i el 1958 em vaig atrevir a començar a fer classes de català, amb molta humilitat i molta modèstia. Sabia que no ho sabia tot, que em podien preguntar coses que no podria contestar, i ho deia, però amb la confiança que allò que ensenyàvem era cert, era sòlid i ferm, ben establert. Això és el que ens permetia, a gent poc preparada com ara jo, fer classes de català.
Tot i els inicis complicats, vostè ha arribat a ser un erudit de la llengua. Ha escrit diccionaris i gramàtiques, una tasca que no està a l’abast de qualsevol...
Van ser les circumstàncies... L’any 1961 vam rebre el llegat d’un senyor d’Amèrica destinat a fer una acció en favor de la cultura catalana. Ens vam reunir tres o quatre persones per exposar els mèrits i Josep Tremoleda, un dels fundadors de Cavall Fort, va dir: “Si me’ls doneu a mi, els diners, faré una gramàtica popular.” I van dir que d’acord i ens van encarregar a un grup de professors –Enric Gual, Josep Ibáñez, Maria Eugènia Dalmau (filla del gran lingüista Delfí Dalmau) i jo mateix– escriure una gramàtica popular, que va ser molt defectuosa, però va tenir una gran acceptació. I així va anar venint tot, la resta de llibres.
Com ara?
El 1968, per exemple, la casa Salvat, especialista en diccionaris, va fer el Salvat català, un diccionari enciclopèdic que va tenir una gran sortida, amb un cartell de Joan Miró. Van tenir la idea d’incloure-hi una gramàtica. I m’ho van encarregar a mi. Una gramàtica més completa, més extensa. Però quan els primers capítols ja eren impresos, els últims encara s’havien de redactar. Això va ser un cas únic, una gramàtica de fulletó!, però va anar així...
I és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans...
Sí, va anar just, perquè l’edat eren 70 anys i quan em van elegir, el juny del 2000, jo encara no els tenia, els 70 anys. I sempre explico, amb molt de goig, que jo vaig ser elegit membre de l’IEC dos dies abans de la defunció del senyor Ramon Aramon i Serra, un gran personatge de l’Institut. Així que durant dos dies vaig tenir l’honor de ser col·lega del senyor Aramon. La primera sessió de la Filològica en què vaig participar va ser el mes de setembre de l’any 2000, quan no era numerari, ja era emèrit. Però bé, han passat més de vint anys i alguna cosa he fet, malgrat l’edat.
A més de tot això, va ser un dels puntals de ‘Cavall Fort’, la millor manera d’ensenyar la llengua des de la base...
A principis dels anys seixanta, la majoria dels nens de Catalunya no tenien ni idea de català escrit, per això calia una revista infantil. La idea, no confessada en certes instàncies, era ensenyar-los català, alfabetitzar els nens i les nenes del país en la seva pròpia llengua. Això no es podia aconseguir d’una manera legal; va ser gràcies a la protecció de l’Església. Concretament, vull esmentar el nom del doctor Ramon Masnou, bisbe de Vic, que defensava uns ideals més aviat reaccionaris, però era un home molt decidit i molt valent que es va enfrontar a les autoritats per Cavall Fort.
‘Cavall Fort’ va sortir la nit de Nadal del 1961. Quedava molt franquisme i van aparèixer moltes altres iniciatives en defensa de la cultura catalana...
Sí, precisament ho explica molt bé Marta Vallverdú a Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60 [L’Avenç]. Va ser una dècada excepcional, extraordinària, en què hi va haver iniciatives com Serra d’Or, la Nova Cançó, Edicions 62 –que gairebé treia un llibre cada dia–, Cavall Fort... Va ser una època esplèndida.
Es notava l’efervescència?
I tant que n’érem conscients. Jo no cantava pas, però vaig fer alguna lletra i tot per a la Nova Cançó, i assistia a tots els actes que s’hi feien al voltant, amb el Raimon, la Guillermina Motta, la Núria Feliu –que hi va fer un gran paper–, l’Espinàs, el Miquel Porter..., que no era la seva feina però s’hi van posar amb entusiasme.
Va ser traductor de milers de textos, però sobretot és recordat per ‘Els barrufets’. El molesta o n’està orgullós?
És una cosa més. No ho magnifico en absolut. La història va néixer de Jan i els Trencapins, en què sortien uns personatges secundaris que eren uns nans de color blau, que tenien molta personalitat, molt de ganxo. Com ha passat més d’una vegada en el món del còmic, els personatges secundaris tenen tanta gràcia i tantes possibilitats que s’independitzen. Això va passar amb Els barrufets. A Cavall Fort jo traduïa totes les històries, tret de La patrulla dels Castors, que la traduïa en Joaquim Carbó. També va traduir ell la primera història de Jan i els Trencapins, que es deia El follet del bosc.
Va col·laborar al diari Avui des del primer número, el Sant Jordi del 1976, i gairebé fins al Sant Jordi del 1985, oi?
En Josep Faulí, el primer director, em va venir a buscar perquè assumís la direcció dels correctors del diari. Li vaig dir que era impossible perquè jo dirigia Cavall Fort i no pensava deixar de fer-ho. Llavors em va demanar d’escriure una columna i li vaig dir que d’acord. Primer es va dir “Les paraules adients” i sortia a la primera pàgina, a la portada.
La premsa ha canviat molt. I no sempre a millor... A més de tot el que hem comentat, també ha escrit rondalles, contes, poesia i, demostrant que mai és tard, va debutar en novel·la fa poc...
En diuen novel·la, sí, però és un llibre molt heterogeni, un recull de narracions molt incoherent, però, tot i això, novel·la em sembla que és l’única manera de definir-ho. Calidoscopi informal, publicada el 2018 per Edicions de la Ela Geminada.
És un treballador inesgotable. Encara escriu, suposo...
Un dietari, i altres textos, que cada mes envio a una cinquantena d’amics. També col·laboro amb alguna narració a la revista Llengua Nacional.
Està satisfet del premi, oi?
Hi ha dues coses a la meva vida que no m’hauria esperat mai, que em fessin membre de l’Institut d’Estudis Catalans i rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. No m’ho mereixo... Els meus llibres no tenen presència a les llibreries. Hi ha molts escriptors que s’ho mereixen molt més que jo. Em sap greu que encara no hagin concedit aquest premi a Joaquim Carbó, que s’ho mereix de debò. També em va saber molt de greu que no el donessin a Ramon Folch i Camarasa...
De tot aquest recorregut, de què se sent més orgullós?
Tot forma un conjunt. No em penedeixo de res. Atesa l’època fosca, negra, que em va tocar viure, havíem de fer d’acord amb les circumstàncies. He fet coses molt senzilles, de molt poc valor, i no em penedeixo absolutament de res del que he fet ni d’una sola ratlla del que he escrit. Vaig tenir la sort de poder viure del que escrivia. Tenia un sou, evidentment no gaire esplèndid, que complementava amb col·laboracions editorials, però sempre en català, perquè, quan m’oferien feines en castellà, vaig poder dir sempre que no. A Cavall Fort escrivíem amb molta cautela perquè no ens toquessin el crostó, però tot el que he escrit durant tants anys ho tornaria a signar.
En aquest aspecte, segur que va notar molt el canvi quan va morir el dictador...
I tant. Vaig tenir el goig d’escriure un article sobre l’arribada del president Tarradellas. El 1980 vaig fer un reportatge sobre una sessió al Parlament de Catalunya. S’hi discutia una llei sobre la plena, que és com s’anomenava la quiniela. Tot, a Cavall Fort.
Avui és el seu aniversari, fa 94 anys. Demani un desig.
El meu desig és que Catalunya sigui independent.
Polifacètic
Foment de la lectura
Albert Jané i Riera va néixer a Barcelona, això és segur; ara, el dia... “Vaig néixer el 13 d’agost del 1930, però oficialment consta que va ser el 25 d’agost... Ves, el meu pare, pobret, va fer el que va poder”, confessa Jané, home treballador, multidisciplinari, modest i, entre altres tasques en favor de la cultura catalana, un gran divulgador de la llengua, gràcies a la seva feina portant les regnes de Cavall Fort, a les seves traduccions i a publicacions com ara la gramàtica Signe, utilitzada per milers d’estudiants. Ja des de jove va formar part de grups excursionistes i sardanistes, on es coïa un brou catalanista amb el foc de la dictadura. Afegit a la feina a la revista i a les traduccions, va ser professor de català, llengua que va anar aprenent, en la seva forma més correcta, de mica en mica. I la pica es va acabar d’omplir, amb gran goig per a ell, quan el van nomenar membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Llegeix i escriu cada dia. Veient com li funciona el cap, seria una bona imatge de foment de la lectura. En català, és clar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.