dit o fet per dones
L’ús inesperat d’un vídeo portàtil
Compost per una càmera i un magnetoscopi amb el qual gravar imatges en moviment en cinta magnètica, Portapak va ser el primer equip de vídeo portàtil a comercialitzar-se. Creat per la Sony l’any 1967, tot i que l’aparell pesava força, permetia que una sola persona pogués enregistrar en qualsevol localització. La publicitat de l’època assegurava que resultava tan fàcil usar-lo que fins i tot ho podien fer les dones. Això últim ho va explicar Nicole Fernández Ferrer, a través d’una connexió projectada a la pantalla de la sala Laya perquè no es va poder desplaçar a Barcelona, en l’acte d’inauguració fa uns dies a la Filmoteca de Catalunya d’una exposició que ha comissariat juntament amb Natasa Petresin-Bachelez: Precursores: feminismes, càmera en mà i arxiu a l’espatlla, que té molt present les activitats relacionades amb el Centre audiovisual Simone de Beauvoir, fundat l’any 1982 per tres activistes feministes (l’actriu Delphine Seyrig, la videasta Carole Roussopoulos i Iona Wider, de professió traductora) que abans, a primers dels anys setanta, havien creat el col·lectiu Les Insoumuses amb el propòsit de realitzar vídeos per “mostrar les dificultats que les dones afronten”, donar compte de les lluites feministes (així com d’altres combats de l’època) i qüestionar els discursos dominants propagats pels mitjans de comunicació. És així que les “insoumuses” (insubmises revoltades contra la idea de les dones com a muses per afirmar-les en l’acció, la creació i la crítica) van aprofitar l’aleshores nova tecnologia del vídeo per fer-ne un ús imprevist pels seus productors. D’aquí, Fernández Ferrer, programadora durant anys del Festival de Cinema de Dones de Créitel que continua vinculada al Centre Simone de Beauvoir després d’unir-s’hi al començament com a documentalista encarregada de l’arxiu, va ironitzar: “Aquells que van publicitar que fins les dones eren capaces de manejar el Portapak, com altres equips de vídeo portàtil que van aparèixer poc després, no devien comptar que hi hagués dones que se n’apropiessin amb una actitud d’emancipació i desobediència feminista.”
Abans de la visita inaugural a una exposició que, exhibida originalment la tardor passada a la Cité Internationale des Arts de París, s’ha adaptat de manera molt interessant en vincular-se les lluites i les pràctiques audiovisuals/artístiques feministes a França amb aquelles que a la mateixa època van tenir lloc a Catalunya, i després que també intervinguessin la co-comissaria Petresin-Bachelet i Pablo de la Parra, nou director de la Filmoteca, va projectar-se a la sala Laya una peça fonamental de Les Insoumuses: SCUM Manifesto, a partir del cèlebre i controvertit text que Valerie Solanas va escriure el 1967 (ella mateixa en venia còpies autoeditades pels carrers de Nova York fins que l’editor Maurice Girodias va publicar-lo a Olympia Press causant impacte) i així, doncs, un any abans que disparés contra Andy Warhol i el ferís greument, enutjada amb l’artista perquè li havia perdut un manuscrit sense que hi donés importància i la compensés. Solanas, abusada sexualment pel seu pare quan era nena, patia trastorns psíquics, cosa que té a veure amb l’intent d’assassinar Warhol. Tanmateix, el seu manifest no és la simple bogeria d’una boja i, essent més complex, ha estat reduït a una proclama per a “l’exterminació dels homes” a partir de la interpretació de les inicials del títol: Society for Cutting Up Men. Ella deia que remetia al significat de la paraula scum: escòria, cosa que, certament, creia que eren els homes. En tot cas, les “insoumuses” van voler vindicar el text de Solanas pel fet que conté una crítica contundent a tota mena de prejudicis i sentències respecte a les dones i uns plantejaments radicals (i prou lúcids) com ara: “El que alliberarà les dones del domini masculí és l’eliminació total del sistema laboral i monetari, no la conquesta de la paritat econòmica amb els homes dins del sistema”. Ho van fer en un moment, l’any 1976, en què estava exhaurida l’edició en francès. Amb la idea de contribuir a la difusió del text en aquesta circumstància, van idear una posada en escena: assegudes una davant de l’altra en un entorn domèstic, Seyrig (amb aquella veu, tan bella i inconfusible, capaç de passar del registre més alt al més baix, una mica rogallosa i, també s’ha de dir, sensualment torbadora) dicta el manifest de Solanas a Roussepoulos, que suposadament l’escriu a màquina (fins que ho deixa de fer com si es negués a continuar assumint la tasca de secretària) mentre hi ha engegada una televisió que emet notícies relatives a guerres, conflictes i altres violències contemporànies. En acabar la projecció, Marta Selva, una de les directores de la Mostra de Cinema de Dones de Barcelona, em va dir: “Quel courage!”.
Sí, van ser dones molt coratjoses. Tal com es fa visible a l’exposició, els vídeos de Les Insoumuses reflecteixen lluites de l’època, de manera que la feminista s’inscriu dins d’un combat polític i social transnacional: per això, tant n’hi ha que vindiquen el dret a l’avortament i la llibertat sexual, fent atenció al moviment d’alliberament LGTB, com n’hi ha que fan presents les protestes contra la guerra del Vietnam, es posicionen a favor de la causa palestina i la dels Panteres Negres, denuncien les dictadures sud-americanes i, entre altres qüestions, donen suport al presos i les preses polítiques durant els últims anys del franquisme. Pel que fa als exercicis concrets de crítica feminista, hi ha un vídeo especialment significatiu: Maso i Miso vont en bateau (1976), una paròdia d’un programa televisiu conduit per Bernard Pivot (qui, al principi, exclama: “un dia més i, per fi, haurà acabat l’Any de la Dona) en què hi apareix Françoise Giroud, aleshores secretària d’estat de la Condició Femenina. Maso i Miso signifiquen “masoquista” i “misògina” en referència a l’actitud de Giroud, que comparteix bromes sexistes amb els homes presents al programa.
Com he dit, les “insoumuses” van fundar el Centre Audiovisual Simone de Beauvoir: espai pioner per a l’arxiu, la producció i la distribució de vídeos feministes dedicats a la història de les dones i les persones queer, els seus drets, les seves lluites i les seves creacions. Un treball recollit a l’exposició, que, com també he dit, fa d’alguna manera presents obres i accions d’artistes catalanes (com ara Eugènia Balcells, Fina Miralles o Mari Chordà) i també a la fotògrafa Pilar Aymerich, que va documentar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona celebrades, a finals de maig del 1976, al paranimf de la Universitat de Barcelona. També hi ha peces audiovisuals recents: les lluites continuen. Per tot això, paga la pena l’exposició, que al setembre es complementarà amb un cicle dedicat a Delphine Seyrig: l’actriu (de L’any passat a Marienbaud, de Resnais, o de Baiseurs volés, de Truffaut, però també de grans films dirigits per dones: Jeanne Dielman, d’Akerman, i India Song, de Duras) i l’activista feminista que, a més de vídeos militants, va crear un film memorable: Sois belle et tais-toi (1981), que recull vint-i-tres entrevistes a actrius, sobretot franceses i nord-americanes, que reflexionen sobre la seva experiència en el cinema fent-s’hi present la jerarquia de gènere, la consciència d’estar sotmeses a mirades masculines i de l’exhibició del seu cos, el desig d’altres visions que trenquin amb clixés i estereotips femenins.