Oda a la imperfecció

Jugant a casa, la compositora i pianista Clara Peya (Palafrugell, 1986) va oferir al Teatre Auditori Narcís Masferrer de Sant Feliu un concert intimista i essencial de la seva manera d’entendre la música, l’art. Està molt bé que Porta Ferrada alterni estrelles com Tom Jones o Suzanne Vega amb gent que es juga la vida en la resistència. La Clara Peya és una artista que als 38 anys ha destacat en l’escena independent fent tots els papers de l’auca, des de col·laboracions amb la poeta Sílvia Bel Fransi o la companyia Les Impuxibles –amb la seva germana Ariadna– a discos que els recomano per la seva valentia i diversitat d’estils i de pals. Tot passa per un sedàs clàssic, on el piano marca un tarannà, una manera d’entendre l’existència, molt lligat a una poètica vital.

Peya no cerca un perfeccionisme que ho acapari tot perquè el seu piano és trencador i l’ambient perpetua les notes, l’accent d’aquesta artista nòmada d’estils, viatgera per les sensacions. Dissabte es va treure la cotilla blanca després del primer tema.

El concert va tenir com a base el seu últim disc, el tretzè, anomenat Corsé i que va fer amb el suport d’un bon grapat de vocalistes, com ara Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral, Leo Rizzi i Albert Pla, entre altres. De fet, l’estructura de l’espectacle es manté en paral·lel de l’àlbum, que fa uns mesos va tenir bona acollida i va ser elogiada en la intervenció al Festival de Jazz de Barcelona. Peya forma part de la pedrera inextingible del Taller de Músics i si sap resistir les dificultats, triomfarà. Exquisidesa en l’execució de l’espectacle, però vulgaritat cupaire en moltes de les presentacions, on caldria corregir el to desmenjat.

Bona entrada a Sant Feliu per veure-la. La combinació de veu amb el sintetitzador va produir una subversió de la música electrònica, efectista i alhora estimulant per al trio, amb Adrià González i Didak Fernández com a instrumentistes, i les dues vocalistes, Aina Zanoguera i Carmen Aciar. Clara Peya diu que el nou espectacle lluita contra la violència de la perfecció. És, en definitiva, “una oda a la imperfecció”, com ho va sintetitzar ella mateixa. Preciós !