“Un centre d’art és un espai de llibertat per als creadors”

És la disciplina més desestructurada de totes. El 1979 s’havia de dissenyar un país sencer i s’estableix un ordre d’urgències. De lleis, es va fer la de biblioteques i la de museus, i ja està. Les biblioteques i els museus han pogut crear estructures i tenen un blindatge que fa que avui puguem estar parlant d’un servei públic de biblioteques excel·lent i d’un servei públic de museus notable, que evidentment sempre pot millorar, perquè el manteniment del patrimoni és molt costós. Les arts visuals han estat les grans oblidades. Sempre han estat a la cua de les prioritats. Abans s’ha construït un camp de futbol o un teatre que un centre d’art.

Encara més: la llei obliga a tenir X biblioteques per habitant. El foment de la lectura està intrínsecament lligat als sistemes curriculars d’educació, mentre que les arts estan desapareixent dels sistemes curriculars d’educació, com ho ha fet la filosofia. Quin gran error que no hi hagi especialistes en arts a les escoles. No entenc per què les polítiques no han protegit una font de riquesa com aquesta. Hi ha un altre factor a tenir present de la idiosincràsia de les arts visuals, i és que no tenen indústria. L’equivalent, que serien les galeries, no és el mateix. Per anar al teatre o a un concert, pagues una entrada. I les produccions escèniques i musicals fan gira. Nosaltres treballem amb processos de creació que són més individuals i site-specific.

Ha constituït el Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals de Catalunya; si tu vols, una barreja, perquè hi ha un museu, el Macba, el nostre cap de cartell per entendre’ns; els vuit centres territorials, entre els quals el MAC, i vint espais locals que tenen una programació estable. En canvi, no hi és el Santa Mònica. Encara que administrativament sigui de titularitat única, de la Generalitat, el centre ara per ara es dedica a les arts visuals. En tot cas, aquesta és la fotografia i la Generalitat està buscant ara la manera de fer una campanya per poder fer entendre la rellevància de les arts visuals en el món cultural. I això ja ens toca.

Íngrid Guardiola [directora del Bòlit de Girona] ho explicava en un article. La gestió ens està enfonsant. L’administració s’ha convertit en una mena de mataoportunitats. Ens està costant moltíssim poder-nos dedicar al que és la nostra veritable missió: vetllar per la creació, la investigació, la producció, la difusió i la patrimonialització artística. Els equips humans són petitíssims als vuit centres, si bé també hi ha diferències entre una Panera de Lleida, bastant més ben dotada, i el MAC, on només som tres persones. Això ens obliga a dedicar bona part del pressupost a externalitzar aquesta estructura que no tenim. El que ens queda per a l’activitat és ben poca cosa. Amb més recursos podríem pagar millor, fer produccions més ambicioses, internacionalitzar. I, així i tot, ho estem fent.

No som una sala d’exposicions perquè no fem només difusió. I no som un museu perquè no tenim una col·lecció, la nostra funció no és conservar patrimoni, tot i que contribuïm a fer possibles les obres dels artistes que després comprarà la Col·lecció Nacional o un col·leccionista particular en una galeria. Convidem artistes perquè puguin treballar, sense les cotilles d’un encàrrec, amb els diners públics que gestionem. Un centre d’art és això, un espai de llibertat per als creadors, des dels consolidats fins als emergents, passant per les generacions del mig, les més desateses. És important que es visualitzi l’esforç que s’està fent a tot el territori, més enllà de Barcelona, per voluntat dels ajuntaments, perquè els equipaments són de titularitat municipal, amb el suport de la Generalitat. Hi ha molta vida artística fora de la capital.

És fonamental saber com hem arribat aquí. A finals dels anys vuitanta, hi ha una primera llavor que planten associacions que es dediquen a parlar de la contemporaneïtat i a aglutinar artistes dels territoris respectius. Exemples motors d’això van ser el Centre de Lectura de Reus, l’ACM de Mataró i les H de Vic. En aquell moment es comencen a teixir relacions i projectes comuns per ajuntar forces, per dir “som aquí” i per trobar la complicitat de l’administració. I encara més germen del sistema de centres actual diria que va ser la Xarxa Transversal, que pren el nom de la revista de cultura contemporània editada a Lleida (1996). Antoni Llevot, el seu impulsor, va connectar tècnics municipals de ciutats mitjanes com una aposta cultural descentralitzadora de Barcelona, i jo hi afegeixo que, en aquell moment, com a contrapoder socialista a la Generalitat –és la lectura que en faig, i potser estic equivocada–. Aquests tècnics van fer l’evolució cap a la nostra edat adulta en les arts visuals. Entre tots vam aprendre i vam desaprendre. Vam començar a entendre què havíem de fer amb les arts visuals als nostres municipis. Gairebé tots els centres, no pas tots, tenen aquesta trajectòria. Després, durant el mandat del president Montilla, es va signar el decret que articulava la Xarxa de Centres d’Art.

I Berta Sureda [morta recentment] en va ser una de les impulsores. Can Xalant va néixer el 2006, però des del 1990 ja estàvem treballant les arts visuals d’una manera professional. Per mi la professionalització és la clau. El clam era: hem de professionalitzar el sector com sigui. S’han de pagar honoraris de tot i sempre. No és allò que “et dono visibilitat amb una exposició i un catàleg”, que és el que es feia per norma i malauradament encara es continua fent. La Xarxa de Centres d’Art sempre ha pres posició per ser garant de les bones pràctiques. Can Xalant desapareix el 2012 arran d’un programa electoral que diu que s’ha de tancar perquè no funciona i és una pèrdua econòmica. Certament era insostenible per a l’Ajuntament perquè els terminis amb què la Generalitat finançava els centres eren terribles. A vegades tardava dos anys a fer efectius els pagaments. Tampoc no vam aconseguir fer entendre la raó de ser d’un centre en aquell moment tan pioner exclusivament dedicat a la producció, que no feia difusió, en un indret remot de Mataró. Però Can Xalant va fer una feina espectacular. Segurament no havíem estat mai tan internacionals en les arts visuals, ni havíem pogut portar artistes de tanta talla ni residents que ara tenen unes trajectòries brillants.

El mateix regidor de Cultura del govern que va tancar Can Xalant va veure que no podíem desaparèixer del mapa de les arts visuals perquè volia dir trencar amb aquesta trajectòria exemplar que havíem fet a Mataró. Vam repensar el projecte i el vam engegar el 2014. Primer, sense un lloc físic, cosa que la Generalitat ens va acceptar per poder continuar formant part de la Xarxa. Vam estar vuit anys processant de quina manera podíem aconseguir un espai propi. Mentrestant vam continuar treballant a Can Palauet, sempre amb l’ADN de centre d’art. L’antiga presó apareix en escena en un moment en què hi havia goteres a la coberta i s’havien de desallotjar les entitats culturals que l’ocupaven, el 2015. Va ser la nostra oportunitat. I el 2022 vam inaugurar. Encara ens falta incorporar la planta de dalt. Ara ja ho és, però serà un projecte molt potent. Acabarà sent un lloc de referència, però també d’acolliment. De referència i prou, no anem enlloc. El sentit d’un centre d’art és que s’ha de fer servir. No soc partidària de les línies curatorials massa tancades. Un centre d’art ha de donar cabuda a propostes diverses, perquè és un servei públic i perquè hi ha moltes pluralitats que expliquen la contemporaneïtat. Defenso que en un centre d’art s’ha de reflectir tota aquesta riquesa, amb un bon coneixement dels ecosistemes del territori i amb bons programes d’educació, que per mi són imprescindibles. Com et deia, el sistema educatiu no se n’ocupa, de les arts visuals, i aquí nosaltres també tenim un paper cabdal. De nou, fent malabarismes amb el pressupost.

Sí, i el que és bonic és que es troben dos perfils de públic. Els que venen expressament a veure l’edifici, que mai havia estat obert com ara, i els usuaris del centre d’art, que són diversos perquè els continguts ho són.

“Oh, és que les arts visuals són minoritàries.” Sí, com tanta música contemporània i literatura contemporània i a aquestes altres disciplines no se les qüestiona. La por de no entendre el que m’estan explicant frena. Reconec que tots plegats hem estat massa hermètics i encara hi ha corrents que ho continuen sent volgudament. Però hi ha tota una nova generació de curadors que estan fent una tasca mediadora que està trencant barreres, i aquesta és també la nostra ànima. Amb uns inputs que t’acompanyen, oh, i tant que s’entén. Els primers amb què ho veus són els nens. No se’ls escapa res. El que els adults no sabem veure els nens ho veuen, perquè no tenen tabús, ni por. La vàlua de l’art contemporani és que descriu el món i les coses que vivim tots. T’obre mirades diferents per comprendre qui som i on som. És un mirall dels nostres comportaments. I també té una funció terapèutica: sovint t’omple l’ànima. Et transforma.

D’entrada, no sé si Barcelona necessitava una Manifesta. Manifesta mai s’ha fet en ciutats que tinguessin un ecosistema de museus, galeries, centres d’art, associacions... tan potent com el que té Barcelona. Tampoc veig clar el model de biennal disseminada en dotze ciutats. El visitant difícilment farà aquest pelegrinatge perquè la xarxa de comunicacions és la que és. I, per acabar, no oblidem que Manifesta és una iniciativa privada finançada per les administracions. Nosaltres el que volem és que els diners públics invertits [més de vuit milions d’euros] serveixin per irradiar coneixement. Però, bé, a Mataró som ciutat Manifesta i hem fet un esforç majúscul per estar a l’altura, i el que espero és que el centre s’aprofiti del seu poder mediàtic per propagar el projecte del MAC. La nostra aposta –programada per nosaltres, no per Manifesta, i d’entrada gratuïta: només es paga entrada a les tres seus principals– seran dos artistes catalans: Domènec i Eva Fàbregas. Exposicions que, per cert, assumeix íntegrament el MAC.