“Els artistes tenim molt d’ego, però els polítics... déu-n’hi-do!”

I tant! Ara arribo als bolos, o a Madrid, i em diuen: “Ostres, nen, vens amb una tran­quil·litat...” El que abans em sem­blava nor­mal, que és el ritme amb què es viu a les grans ciu­tats, ara ja no m’ho sem­bla tant...

M’agrada fer-los de tant en tant, els balanços, no necessària­ment quan hi ha alguna efemèride. Mirar enrere m’ajuda a veure si vaig ben enca­mi­nat i a recor­dar d’on vinc. O a tenir clar, si més no, el que m’agra­da­ria fer i, sobre­tot, el que no. Sem­pre penso que he can­tat en espais que, quan vaig començar amb les orques­tres, no m’hau­ria ima­gi­nat mai que hi aca­ba­ria actu­ant...

És ine­vi­ta­ble notar una certa llu­nya­nia gene­ra­ci­o­nal... Veus tots aquests joves que sur­ten dels talent shows i es volen men­jar el món i hi per­ceps aque­lla ingenuïtat de no conèixer l’entra­mat de la indústria musi­cal. A mesura que van pas­sant anys, dis­cos i bolos, es van tenint les coses una mica més clares, però és impor­tant no per­dre la il·lusió. A mi, després de tot aquest temps, encara m’il·lusi­ona aga­far un tren a Madrid i ficar-me en una furgo amb els músics. Crec que és un bon senyal. Però, és clar, després vas a gales de pre­mis i t’ado­nes que ets el més gran!

Sí. Gene­res una notícia, fas molt d’enre­nou, però al cap de cinc minuts ja n’apa­reix una altra i de la teva ja no se’n recorda ningú. La gent té tendència a obli­dar molt ràpid, en la música i en tot. És per això, doncs, que tenir una sèrie de cançons en allò que se’n diu la “memòria col·lec­tiva” i que la gent te les con­tinuï dema­nant als con­certs, em fa sen­tir un pri­vi­le­giat.

[Riu] Quan ho gravo ho dic molt jo, això també: “Però sona a Dalma o no sona a Dalma, això què hem fet?” Si hagués can­tat, per exem­ple, en anglès no crec que se’m com­parés amb aquells ita­li­ans de veu tren­cada i no sé si aquest estil exis­ti­ria, però, sigui com sigui, sem­pre he inten­tat que hi fos, aquest estil. M’agrada que la gent escolti la ràdio, o You­Tube, és igual, i ràpida­ment iden­ti­fi­qui una deter­mi­nada veu. Crec que avui, això, con­ti­nua sent una cosa molt impor­tant.

Oh, i tant! La meva mare sobre­tot. Adri­ano Celen­tano, Ricardo Coc­ci­ante, Umberto Tozzi… En aque­lla època, a diferència d’ara, a la ràdio sona­ven mol­tes cançons ita­li­a­nes i fran­ce­ses. Qui havia gua­nyat a San Remo, al cap de pocs dies ja tenia la seva cançó traduïda al cas­tellà sonant a la ràdio.

Sí, i mai no m’ho hau­ria ima­gi­nat. Volia només fer aque­lles cançons a la meva manera, jo...

Estem vivint moments molt estranys. Veus les notícies i hi ha tanta nega­ti­vi­tat... La música, el tea­tre, un bon sopar amb amics, poden ser grans esca­patòries. La música et pot trans­por­tar a Itàlia, als temps en què esta­ves a la teva habi­tació a cals pares, recor­dar-te una per­sona... És un poder mera­vellós!

Ho dubto molt. Segur que podrà imi­tar a la per­fecció una deter­mi­nada veu, però quant a inter­pre­tació, quant a emoció..., no ho crec. En tot cas, segons com s’uti­litzi, pot anar molt bé o molt mala­ment, i això espanta.

Ho vull enten­dre com una cosa ben nor­mal. L’altre dia érem a la Coru­nya i va venir un grup de gent, que era de Sevi­lla, i em van dir: “Oye, ¿por qué no has tocado ‘He tocat el cel’?” I això m’agrada. Un disc sen­cer en català, en la com­pa­nyia dis­cogràfica on soc ara, costa que me’l dei­xin fer, però m’agrada que almenys això de fer sem­pre una cançó en català s’hagi nor­ma­lit­zat.

Veig un gran des­encís res­pecte als polítics. No només a Cata­lu­nya, sinó a tot arreu. I no hi veig una solució immi­nent, la qual cosa em pre­o­cupa. Van pas­sant els anys, jo ara soc avi..., i pen­ses: “Què els dei­xa­rem, a tots aquests que venen?” Els artis­tes tenim molt d’ego, però els polítics... déu-n’hi-do! Però soc opti­mista, com es veu en els meus dis­cos, i desitjo que surti una nova gene­ració de polítics amb les coses molt més clares.

No, la vida de músic ja és prou llarga. Arriba un moment en què un can­tant ha de saber dei­xar-ho. Un gui­tar­rista pot­ser és dife­rent, però un can­tant ha de saber veure quan és el moment i no dei­xar que sigui el públic el que un dia et digui que ja n’hi ha prou.