Un terrer adobat per la pèrdua

“És només pels actes més imperceptibles,/ pels escrits més secrets,/ que em coneixeran tal com soc.” Aquests versos pertanyen als poemes reservats de Konstandinos P. Kavafis (Alexandria, 1866-1933), inèdits en vida de l’autor i trobats pòstumament al seu arxiu amb la nota “Not for publication, but may remain here”, en anglès o en grec. Es tracta d’un dels conjunts de poemes que l’alexandrí havia refusat de publicar, i d’una prova més dels escrúpols que tenia a l’hora de difondre l’obra que el devia haver anat acompanyant, al llarg de la seva vida, al marge del càrrec de funcionari amb què es guanyava les garrofes. Les composicions kavafianes eren matèria de treball constant: calia anar esculpint-ne l’estil i la veu, com qui cisella la boca d’una escultura grega. Aquest capteniment el dissuadiria d’editar, plegats, els seus 154 poemes canònics, que preferia imprimir en fulls volants o en revistes. Vet aquí una de les raons que expliquen la manca de reconeixement, en vida, del que avui considerem el poeta més substantiu de la Grècia moderna. Una gestió massa reservada del seu llegat va constrènyer l’edició del corpus kavafià a una eclosió lenta tot al llarg del segle XX, i no seria fins a la dècada de 1960 que ens n’arribarien els primers fruits al nostre país, en la llengua de Riba. Avui, a l’editorial Flâneur, Eusebi Ayensa en recupera i tradueix l’obra completa –que inclou, a banda dels canònics, els poemes reservats, refusats, inacabats i en prosa– amb la voluntat d’oferir “un Kavafis fidel a l’original, però alhora més proper al català actual”.

El passat històric dona cos a bona part de les composicions “del més antic entre els poetes moderns”. A través del retrat de personalitats hel·lèniques, romanes i bizantines i de llurs vicissituds, Kavafis recupera, enyoradís, l’esperit i la memòria d’un món panhel·lènic farcit de passions, de mites, de déus inclements; de fats fatals, de declivis, de guerres, de conquestes i de desfetes... un aiguabarreig de cultures i de religions, que Ayensa es cuida de situar en les seves notes als poemes. No es tracta, però, de cants de celebració dels seus personatges: Kavafis en captura, més aviat, aquells trets i actituds universals que estampen una radiografia de l’ànima humana a través de les èpoques, convidant a una reflexió moral sobre els fonaments de la nostra civilització i la història que construïm. Indestriables són, ens fa notar el poeta a “Mort d’un general”, les llums de les ombres en la virtut dels homes; compatibles, la virtut externa i la debilitat de l’ànima (a “Timòlau de Siracusa”); per enfortir l’esperit i fer-se savi, cal abandonar el respecte i la submissió i aprendre dels plaers, proclama a “Enfortiment”.

El to de l’alexandrí és sobri, aspre, de vegades fins i tot cantellut. La parquedat de la veu que recita el passat històric amara, també, les composicions sobre un pretèrit autobiogràfic, l’altre gran eix de la poètica kavafiana: (“Ningú no ens podia veure,/ però a més, estàvem tan excitats/ que vam prescindir de qualsevol precaució”, escriu). Afloren, en aquests poemes, la sensualitat, la passió amorosa, el brogit de desitjos bandejats per la moral de l’època (una altra possible causa de la poca difusió, en vida, de l’obra del poeta homosexual). Si els poemes històrics semblen sedimentar, com escultures, caràcters i personatges sota la llum abrusadora de la Mediterrània, aquests altres són com ombres o besllums d’amants, breus i fugaços, inaprehensibles; històries clandestines d’intersticis, d’angles morts; retalls fragmentaris de llavis i d’ulls, de carrers foscos o de cafès sòrdids. Són un cant fatal al paradís perdut de la joventut, a amors anònims macerats i mitificats per la nostàlgia.

“Encara que siguin poques les visions/ eròtiques que puguis retenir, poeta/ mira, almenys, de conservar-les./ Posa-les mig d’amagat entre els teus versos”, escriu. Kavafis sembla conferir a la poesia una funció alliberadora, fins i tot catàrtica. La poesia alleuja el dolor de la decadència: “l’envelliment del cos i del rostre/ és la ferida d’un ganivet horrible, / i ja no em queden forces per resistir. A tu acudeixo, doncs, Art de la Poesia”; art que dignifica la vida de l’home i la dota de transcendència (vegeu “Molt rarament”). La poesia és la potència de realització de la memòria (“La seva visió/ ha traspassat vint-i-sis anys/ i ara ha tornat per romandre en aquest poema”), però també, i més enllà d’això, un terrer que pot adobar-se i enriquir-se a través de la pèrdua: “Però, com hi ha guanyat la vida de l’artista! (escriu just després de consumar una passió)/ Demà, demà passat o al cap dels anys s’escriuran/ els versos poderosos que aquí n’han tingut l’origen.”