Ho peten tots els dies de l’any

Si a algú present ahir al concert d’Oques Grasses a Sons del Món li preguntes com estava el pati de ben segur que et respondria que petat de gent. I és que les moltes més de cinc mil persones que es van concentrar al recinte de la Ciutadella de Roses van fer petit fins i tot l’enorme espai arqueològic i patrimonial, fent cues ben ordenades per beure i menjar a la zona del village i agafar forces per restar anxovades durant les dues hores de concert que va oferir amb intensitat el septet osonenc, amb un poder de convocatòria colossal. La concentració de vips també constatava que ens trobàvem davant d’un dels concerts de l’estiu, amb bona part de la faràndula artística, periodística i política congregada a l’esdeveniment: entre molts altres, des de Joan Dausà (que actuarà al mateix escenari dissabte) a La Ludwig Band, algun membres de Txarango, l’amic de les arts Joan Enric Barceló, Llucià Ferrer o In the night, in the night, In the naino-naino-night... el mateix president en funcions Pere Aragonès mantenint una llarga conversa i fent-se fotos amb Ricard Ustrell.

Després de l’actuació com a telonera de Maria Hein, van entrar a escena de forma efectista Oques Grasses, vestits com si formessin part d’una mena de Joc del Calamar embolcallats d’una escenografia audiovisual espectacular. Res que ens distragués, però, la música que desplega aquesta banda consagrada, ni que sigui presentant bona part de les cançons del seu nou disc, el sisè. Un Fruit del deliri que referma el seu eclecticisme i el fugir d’etiquetes, del qual en fan bandera i el públic se n’entrega de ple.

Combinant-ho amb hits de la banda (Elefants, Petar-ho, Sta Guai, John Brown, Serem ocells...) van començar l’actuació amb Molta tralla, una de les tonades amb la producció més saturada de tot l’àlbum. Un treball discogràfic que abraça una sonoritat nova, ni més ni menys que els sons urbans que tan es porten ara i son tendència a la música pop, tot fent una mirada al so tecno de la seva infància. Van continuar amb temes com Gossejar, una més que evident picada d’ullet al reggaeton, desacomplexadament i amb el seu habitual punt d’humor amb referències a Sau i a Bad Bunny; l’in crescendo de Com el dia i la nit fins a consagrar el vers generacional “de la il·lusió vivim”; i, l’esperadíssim Com està al pati amb el cantant a baix a tocar el públic oferint fruites (del deliri?) després de preguntar si també havia vingut en David Bisbal (que va actuar allà mateix feia pocs dies i després tornaria a sonar al llarg de la vetllada, com explicarem).

Van seguir-les més cançons noves. Una escenografia eclesiàstica per venerar Ping Pong, que té un no sé què del rock clàssic seixanter o setanter per retratar el desamor i una refeta sentimental; la surrealista Cap amunt, que insisteix per si no ho sabíem encara que “la vida és fruit del deliri” i Jubilar-me, segurament la que connecta més amb l’estil del disc anterior, amb els potents i característics cors de la banda per fer una crítica a la societat abocada al consumisme, als diners (“la pasta”), que s’oblida que cal ser més feliços encara que “no està de moda” i, per què no, “ser el meu gos i passar de tot” (que bé que vius, Bruc, que ho sé jo). També Toca, la curiosa col·laboració amb Figa Flawas, que no arriba encara a tocar la fibra com la nova balada Sort de tu, un altre cant a al regal que suposa l’existència; i aquest Bambi tant trance i tecno que a més d’algú dels presents segur que els va fer reviure aquelles nits a les pistes de ball del Chic o Passarella. Fins i tot el Bye Bye es va cantar en una versió ballable abans no sonés, com dèiem, el Bulería i l’Ave María d’en Bisbal, com també el Texas Hold’em de Beyoncé o, fins i tot, Mägo de Oz. Una flipada d’aquelles que si bé desconcerten, reconecten al públic amb un directe impecable. Van acabar amb Torno a ser jo (és clar) i amb La gent que estimo i demostrar que ja pot el mon canviar que ells s’hi adapten. D’aquí que ho petin tots els dies de l’any.