crònica
Sense data de caducitat
“Quan vam presentar el nostre tercer disc a la discogràfica, hi havia aquesta cançó amb banjo, i ens van dir: no teniu futur, esteu acomiadats! Ens van posar uns vídeos de Duran Duran, Spandau Ballet i Olé Olé perquè veiéssim què era el que es portava llavors, però aquesta cançó ha durat i ells no.” Així de contundent es va mostrar Álvaro Urquijo, membre fundador de Los Secretos, per presentar No me imagino (1983), dilluns durant el seu memorable concert al Festival de Cap Roig. La històrica banda madrilenya és, després de més de quaranta anys de trajectòria amb alguns parèntesis forçosos, un d’aquells pocs grups de la seva generació que poden oferir encara un directe molt enèrgic i ben treballat, basat en un repertori impecable format per algunes de les joies més brillants del rock en espanyol, des de la inicial i trista Buena chica –“Te juro que era buena chica / Aunque con poco apego a la vida”– fins a la gran cloenda amb Sobre un vidrio mojado i Déjame, dos monuments sonors que els acompanyen des que encara es deien Tos, a final dels setanta.
El sextet, amb tres guitarres, baix, bateria i teclats, va demostrar el seu ofici durant l’hora i tres quarts de concert, amb 23 cançons ben representatives de totes les seves etapes, des del seu primer disc homònim del 1981 –a part dels monuments citats, Ojos de perdida i la preciosa Otra tarde, coescrita per Enrique Urquijo i Canito, dues absències que han marcat la història del grup– al seu últim disc fins ara, Mi paraíso (2019), publicat poc abans del confinament i representat per Si pudiera parar el tiempo.
No hi van faltar tampoc La calle del olvido, la versió del clàssic mexicà Échame a mi la culpa, Colgado, Volver a ser un niño, Y no amanece –identificada i càlidament rebuda pel públic des de les primeres notes–, Solo ha sido un sueño i Balsera, recuperada per al directe després de molts anys. “Estem a les vostres mans, literalment”, va dir Álvaro, sempre afectuós amb el públic, que va recordar el gran llegat del seu germà Enrique, per introduir la seva Aunque tú no lo sepas, i va imitar molt bé Sabina per explicar la gestació a mitges de Por el bulevar de los sueños rotos. Los Secretos van fer coreografies rockeres amb les seves guitarres i el públic, van llançar unes quantes pues i es van fotografiar al final del concert amb els espectadors de fons, però sobretot van oferir una altra lliçó de bona música sense data de caducitat.