Art
Huc Malla
Responsable de la Galeria Cadaqués i del bar Marítim
“M’agraden moltes coses i em costa seguir una sola línia”
El 2003 va agafar el relleu de Lanfranco Bombelli al capdavant de la històrica Galeria Cadaqués d’art contemporani, oberta el 1973
Format a Sotheby’s de Londres, va obrir primer una petita sala d’art ètnic al poble, on ja posava en diàleg l’art antic i modern
-
Huc Malla, davant la porta de la Galeria Cadaqués, al carrer de l’Hort d’en Sanés. MANEL LLADÓ. -
Cadaqués continua atraient artistes de gran interès, més enllà del culte al passat dalinià, sosté el galerista. MANEL LLADÓ. -
Huc Malla, al bar Marítim, que gestiona la seva família des de 1935. MANEL LLADÓ.
Richard Hamilton em convidava a gintònics i cigars. Parlàvem fins que se li acabava el Montecristo
No descarto tornar al món de l’art antic, i dedicar-me més a l’assessorament de col·leccions Molta gent viu del passat, de Dalí i la Gauche Divine, i es perden artistes joves molt interessants
Huc Malla és el responsable de dues institucions llegendàries de Cadaqués: la galeria que va obrir fa cinquanta anys l’arquitecte Lanfranco Bombelli, convertida en un referent històric de l’art contemporani a l’Estat, i el bar Marítim, inaugurat el 1935 davant de mar pel seu avi matern, Pere Figueras, amic dels Dalí per la proximitat de la finca familiar a la platja del Llaner. Huc Malla, col·leccionista, galerista, antiquari i restaurador, encarna aquesta vena doble, “eclèctica”, en diu ell, a qui enamora el vell i exalta el nou.
Venint de família d’antiquaris, com és que acaba dirigint una de les galeries d’art contemporani més importants del país?
El pare, Josep Malla, a part d’inculcar-me l’interès per l’art antic, de petit em portava a la galeria de Bombelli, inaugurada un any abans que ell la seva botiga, el 1973, i com que tenia inquietuds, sempre tenia alguna cosa d’art contemporani a casa.
Què recorda, d’aquelles visites a la Galeria Cadaqués?
Aquelles parets tan blanques, i la presència imponent de Bombelli. Per l’edat que tinc, em vaig perdre moltes de les exposicions històriques. M’hauria agradat veure les primeres de Marcel Duchamp i de Richard Hamilton a Espanya, la de David Hockney... Has de pensar que Bombelli va organitzar a Cadaqués la primera exposició a la península de 67 artistes internacionals, incloent-hi Dieter Roth, Max Bill, Joseph Beuys, Jasper Johns... És molt bèstia! Sovint era obra sobre paper que el mateix Bombelli portava en carpetes i les emmarcava aquí. La seva obsessió era que, abans que es veiessin a Barcelona o Madrid, vinguessin a Cadaqués.
I entre l’ofici del pare i les visites a la galeria, ja va veure clar que es dedicaria a l’art?
Des de petit ja col·leccionava fins i tot els cotxes de joguet, com una patologia. Ho guardava tot. Sempre vaig pensar que seria antiquari, i quan va arribar l’hora me’n vaig anar a Londres per formar-me, a Sotheby’s. M’ho vaig passar bomba i vaig aprendre molt, sobretot voltant per la ciutat i anant a galeries i botigues d’antiguitats. Va ser allà que vaig començar a apreciar l’art contemporani. Havia vist l’exposició Sensation, de Charles Saatchi, i estava fascinat amb els Young British Artists: Damien Hirst, els germans Chapman, Chris Ofili, Marcus Harvey.
Aquí encara no se’n parlava?
Una mica, però allà els tenia al davant! Van ser el més revolucionari que va passar a finals del segle XX. El catàleg de Sensation me’l llegia cada dia, com una bíblia. Per a mi, que venia de l’art antic, de les talles gòtiques, de Meifrèn i Rusiñol, trobar-me de cop les Fuck Faces dels Chapman era una cosa extrema, molt radical.
I no es va plantejar fer carrera a Londres?
Quan vaig acabar els estudis, vaig demanar de treballar a Sotheby’s, però l’espera era eterna. Entremig vaig haver de venir a Barcelona per l’aniversari d’un amic; a Heathrow plovia, un dia gris típic de Londres, i en aterrar al Prat feia un sol espaterrant. Va ser quan vaig veure clar que volia tornar. Estava perdent el temps, deprimit i sense feina, i si me l’haguessin donada, hauria estat as a volonteer; és a dir, sense cobrar.
I va ser llavors que li va sortir l’oportunitat de quedar-se la Galeria Cadaqués?
Encara no. Com que des de molt jovenet ja havia ajudat el pare i tenia experiència, just tornant de Londres vaig obrir una galeria que es deia Ètnica, davant de la gasolinera. Hi vaig tenir durant dos anys art asiàtic i africà antic, a part d’alguna litografia de Tàpies i d’artistes joves. Una cosa molt amateur però amb certa gràcia. D’això em va venir que a la Galeria Cadaqués hagi fet exposicions temàtiques, amb un esperit molt eclèctic, sempre procurant que les peces dialoguin entre elles.
I com va anar que Bombelli li oferís la seva, de galeria?
Els meus pares tenien uns pisos davant de la casa d’en Bombelli, i vaig llogar-ne un per poder emancipar-me. Així que el veia cada dia i, a còpia de saludar-nos, ens vam fer amics. Bé, de fet va ser per unes pintures de Rafael Canogar que ell havia deixat en dipòsit en una altra galeria i que m’interessava comprar, però com que el preu no em convencia, li vaig trucar per negociar. Em va dir: “I tant que t’ho puc arreglar, però a l’alça!”. Era molt dur! Al cap de molt de temps, em vaig comprar aquells quadres de Canogar, i no me’ls he venut mai perquè em donen aquest record de Bombelli.
Però arran d’aquell contacte van fer amistat.
Ens vam començar a tractar, sí. Em deixava llibres d’art, parlàvem d’exposicions, quedàvem al Marítim per prendre alguna cosa... I, de cop, un dia em proposa d’acompanyar-lo a la galeria, que era tancada des de 1997 i la tenia cedida com a magatzem (la gent del teatre hi guardaven el material escènic, i fins i tot hi havia una pastera de paleta per fer ciment), i mentre anava lamentant-se de la decadència del local, sense ni mirar-me, com si se li acabés d’acudir, de cop em pregunta: “Per què no me la compres?” Crec que des del principi ja li voltava la idea d’enredar-me, però jo tenia 24 anys, era molt jove, i no tenia ni tan sols cotxe ni casa.
I què el va fer decidir-se?
La veritat és que no en vaig fer gaire cas. Al cap de poc, vaig anar a dinar a casa els pares i, enmig de la conversa, els ho vaig deixar anar, més que res com una anècdota extravagant, perquè la galeria era ruïnosa: fins i tot els llums estaven podrits. La meva sorpresa va ser que el pare va exclamar: “Ostres, això és molt interessant!” Em va deixar parat, perquè em pensava que veuria la proposta igual de boja que jo. Com que coneixia perfectament la importància històrica del local, es va oferir a avalar-me i ajudar-me en tot el que em calgués. Al cap d’un mes, ja l’havia comprat.
Ben mirat, potser Bombelli ja sabia a quina porta trucava...
Ja havia temptejat dues altres persones, però els tractes no van anar bé. M’ho va explicar al cap del temps. Realment a mi em va oferir or, i el vaig saber agafar. He tingut molta sort, perquè amb ell era un aprenentatge constant. Anàvem junts de viatge, a veure fires i exposicions. A sobre, vam reobrir-la el mateix dia i a la mateixa hora que l’havia inaugurada ell trenta anys abans, gràcies a l’amic Vicenç Altaió, que se’n va adonar i em va animar a posar-me les piles per aprofitar la coincidència. Sempre dic que he tingut dos padrins formidables: en Bombelli i l’Altaió.
Quina va ser la primera aposta, en l’exposició de reobertura?
Barrejava artistes contemporanis que m’interessaven, i als quals podia tenir accés en aquell moment, i els que més m’atreien de l’etapa de Bombelli. Una superexposició, una meravella. Artilleria pesada al costat de les promeses.
Però quins artistes l’interessaven més, a títol personal?
En Jordi Colomer, l’Alfredo Jaar, en Jesús Galdón, l’Antoni Llena, l’Antoine Laval i en Manel Esclusa, fotògraf, que m’encanta. La primera individual que vaig fer a la galeria va ser d’ell. Recordo que la vam estar decidint fumant tots dos com carreters a casa seva fins a les tres de la matinada, remenant llibres, amb el plànol de la galeria al davant. I, en acabat, m’ho vaig endur tot en un Volvo 940, d’aquells de cementiri, de color albergínia elèctric. En Manel flipava. Jo era molt jove, tenia pocs diners i feia el que podia.
Però aviat es va trobar sol davant el perill. Què es plantejava? Tenia una línia pròpia?
Venint del món de l’art antic i les arts decoratives, la meva personalitat és molt eclèctica; m’agraden coses tan diferents, que això moltes vegades no s’ha entès, de la meva etapa a la galeria. Això de buscar una línia sempre m’ha costat perquè m’agraden moltes coses alhora, i sempre hi ha la complicació afegida de Cadaqués. Això no és una ciutat, saps? Hi ha hagut exposicions que han anat molt bé, però també m’he arruïnat unes quantes vegades. No és gens fàcil, tot i que he assumit riscos, com l’exposició Minderwertig gemälde, d’artistes britànics, el 2011, per a la qual els germans Chapman em van dissenyar la samarreta. O la de Feed my lambs, amb la Tacita Dean i en Peter Fillingham, el 2007, que va coincidir amb un article al The Guardian que considerava Tacita Dean l’artista britànica més important de la segona meitat del segle XX, mentre jo la tenia aquí treballant i els periodistes no paraven de trucar-la. O la primera d’Albert Serra en una galeria d’art, amb la instal·lació Roi Soleil, el 2017. A més de la primera individual de l ’Oliver Chanarin, o el luxe d’organitzar una exposició a la galeria David Zwirner de Londres amb l’obra de Hamilton feta a Cadaqués.
Es va fer molt amic de Richard Hamilton, tinc entès.
El vaig començar a anar a veure per estirar-li la llengua sobre Duchamp, que em tenia obsessionat, però al cap de no res em vaig enamorar d’ell. A més, em tractava molt bé: em convidava a gintònics i cigars Montecristo. Hi anava a les set de la tarda, ens enceníem un havà d’aquells llargs i, quan anàvem pel tercer gintònic, que era quan el cigar ja se li acabava, em feia fora. En Bombelli sempre havia estat el que li aconseguia coses, però quan ja estava vellet, me les demanava a mi. Volia que algú el portés amb barca al Bulli? Doncs jo trucava a algun amic que l’hi portés, o l’acompanyava a l’aeroport sense córrer per poder parlar més temps amb ell al cotxe. Coses d’aquestes.
Des que va agafar el relleu de Bombelli, fa vint anys, com veu el panorama artístic?
En cada moment, si grates, hi ha coses interessants. Cada cop tinc més interès en els meus orígens, en les avantguardes del segle XX. No descarto tornar al món de l’art antic, i crec que és com acabaré. Potser plantejaré una galeria diferent, que barregi art antic i contemporani, i em dedicaré més a l’assessorament. He col·laborat amb institucions internacionals de primer ordre i en tinc l’experiència, i a més he començat col·leccions per a altra gent, sovint clients del meu pare que han acabat sent meus.
Cadaqués ha mort d’èxit?
Una miqueta sí, i sap greu quan es perd l’autenticitat. Aquí molts viuen del passat. Se’n recorden de Dalí i de la Gauche Divine, però encara ve gent molt interessant, com Oliver Chanarin, Marine Hugonnier, Vicenç Altaió, Mario Eskenazi, Peter Fillingham, Gabriel Ventura, Rosa Tharrats, Milena Busquets o Alfredo Jaar. Cadaqués continua sent el millor poble del món, i entre tots no deixarem que s’espatlli! Al Marítim hi ve molt sovint l’Albert Serra amb la seva troupe. Estic molt orgullós de tenir-lo a prop. És un fenomen digne d’estudi. He conegut artistes molt importants, però l’Albert Serra és una ment privilegiada. Estem parlant d’un dels paios més brillants i internacionals que tenim, i no ha fet ni 50 anys. Encara no ha donat ni la meitat del seu potencial, perquè el seu cervell va a mil revolucions per segon. A sobre, és treballador, té estil, és autèntic i bona persona. Ho té tot per ser el més gran.
Un triangle creatiu
Entre Dalí, el Marítim i Bombelli
Per la banda materna, Huc Malla té arrels fondes a Cadaqués; per la paterna, les ha d’anar a buscar a Barcelona, on el pare es dedicava a la decoració i les antiguitats, fins que Lali Bas Dalí, neboda del pintor, que coneixia per separat la futura parella, va propiciar que es coneguessin en un sopar al Caire i va ajuntar les dues soques. El fill ha estat sempre al mig d’aquest triangle fundacional, debatent-se entre el deute i el rebuig al culte dalinià; la fascinació pels aires cosmopolites d’un bar tan popular com el Marítim, que va reformar fa deu anys conservant l’estructura original projectada per Ricard Segalà el 1935 i on recorda que l’avi, Pere Figueras, va impedir-li d’anar a demanar un autògraf a Jeremy Irons, perquè “aquí la gent ve a descansar”, i el respecte per l’ofici i la paraula donada heretats del pare, “l’únic antiquari professional que hi ha hagut a Cadaqués”. Haver fet amistat amb Lanfranco Bombelli va posar, més que un altre vèrtex, un vertigen a la seva vida, no només perquè el 2003, amb només 24 anys, va agafar-li el relleu al capdavant de la històrica Galeria Cadaqués, sinó sobretot perquè “conversar amb ell era com fer cada dia un màster d’art”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.