música
Lídia Pujol: la revolució “des de la bellesa”
“En l’hort hi ha un gran aprenentatge: el primer que fas és aportar fems i compostatge per enriquir la terra. Sense fems no hi ha flors”, explica Lídia Pujol (Barcelona, 1968) en referència al subtítol del seu últim disc, Babel. Dels fems i les flors, realitzat gràcies al premi Espai Ter de Música 2023/24. Babel es va gravar al setembre a l’Auditori Espai Ter de Torroella de Montgrí, coincidint amb el 20è aniversari del seu debut en solitari, Iaie (2003), inici d’una trajectòria lliure i coherent. La metàfora hortícola li serviria per descriure com ha arribat fins aquí, amb molts esforços i bones collites, però també per definir la seva actitud irreductible davant d’un món que sembla condemnat al col·lapse: “Caldria reconèixer que aquesta manera criminal i suïcida d’organitzar-nos no reflecteix qui som veritablement, respon als interessos d’uns en detriment de la vida mateixa. La simplificació de la vida en bàndols, les respostes sense matís i les solucions ràpides no tenen res a veure amb la diversitat, les persones i la seva infinita necessitat d’estimar i ser estimats pel que són, no pel que tenen. Les malalties són de l’ànima i s’expressen en el cos. L’angoixa ens parla i podem atendre-la i travessar-la o fugir-ne. És difícil respondre davant la perversió, però és la responsabilitat de cadascú. Així és com jo entenc la llibertat i l’autodeterminació. Les lletres de les cançons d’aquest disc proposen una reflexió sobre la misèria de la qual som capaços com l’única possibilitat de restablir el vincle amb la vida de la qual formem part. Tot està per fer i res no és possible sense abordar els fems que generem.”
Part de la natura
En aquest equilibri entre els fems –“la part més fosca, mandrosa i addicta de nosaltres mateixos”– i el missatge “esperançador, conscient i transformador” que simbolitzen les flors, es mouen les 15 cançons de Babel , algunes de noves i d’altres recuperades de diferents etapes de Lídia Pujol, que segons ella “ interpel·len la nostra voluntat”. “Els fems són conflictes, i cadascuna de les angoixes és una possibilitat d’iniciar un procés de millora. Per a mi, cada cançó és un convit a fer una reflexió des de la bellesa, a recordar-nos que el sistema ens porta, de manera letal, a un lloc en què només importen les dades. I nosaltres formem part de la natura, encara que com a espècie ens han ensenyat a actuar com si fos de la nostra propietat.”
La producció del disc va ser realitzada per Dani Espasa (piano) i Pau Figueres (guitarres), i a part d’ells dos també van participar en la gravació Xavi Lozano (vents), Dídak Fernández (bateria), Carlos Montfort (violí) i Miquel Àngel Cordero (contrabaix). “És un luxe poder treballar amb sis dels millors músics d’aquest país i de l’univers. No només toquen, sinó que posen ànima i passió en la seva música. Durant aquelles jornades a l’Espai Ter, va haver-hi una comunió absoluta entre els músics i es va produir el miracle. És increïble el que va passar. Va ser el Dani Espasa qui, sabent que el David Casamitjana capitanejava l’enregistrament, va proposar la formació en directe. La interacció entre els uns i els altres va transcendir tota mena de càlcul predeterminat. I les mescles les va fer l’Aniol Bestit a l’estudi The Sound of Wood.”
El que va passar ha quedat plasmat en cançons de procedència diversa: poemes de Palau i Fabre (Ombra d’Anna), Ramon Llull (Babel) i Maria Mercè Marçal (Foravilers); adaptacions de Sergi Belbel (La sang, Cançó de bressol, Mata el pare esparver, també a partir d’un poema de Marçal); cançons del seu duet amb Sílvia Comes (Desayuno, de Jacques Prévert, i El conte dels dos suïcides, de la mateixa Lídia), la tradicional Rossinyol, i un préstec del clàssic Cims borrascosos, d’Emily Brontë (If I were in heaven). També hi ha un parell de lletres pròpies que ha musicat fent equip amb Dani Espasa (Encara i Giren i van sagnant) i una reconversió de Talkin’ bout a revolution, de Tracy Chapman (Farem la revolució i la tornarem a fer), amb una lletra en català coescrita per Gerard Quintana, Teresa Forcades, Bel Olid i Lídia Pujol a l’època en què estaven molt implicats en el moviment social i polític Procés Constituent, hereu del 15-M. El disc està dedicat a la memòria d’un dels seus promotors, Arcadi Oliveres, i també de la cantant irlandesa Sinéad O’Connor. “És un disc dedicat a persones que per a mi són referents d’amor i llibertat. A la coherència entre la seva obra i la seva persona. Crec que seria important que aquest vincle fos el fonament d’un sistema que reconegués la qualitat humana per damunt de la quantitat i el talent, que donés coneixement de l’amor i instruís a ser amador, com diu Llull. Tota la meva trajectòria he intentat compartir allò que per a mi ha estat bo, ara ja soc grandeta però, com Llull, continuo amb el mateix propòsit i en el mateix propòsit continuaré fins a la mort. És una actitud de vida: Farem la revolució i la tornarem a fer parla d’aquesta perseverança.” Així com d’aquell inoblidable discurs del rei d’Espanya del 3 d’octubre del 2017, d’un moment de màxima indignació, va establir una conversa amb la seva estimada Cecilia, dels fems que genera el sistema han sortit aquestes cançons d’una artista compromesa i irreductible, que funciona sempre al marge de les regles del mercat. “Això té un preu però, com diu l’Ovidi, tot comença en un mateix. Jo no soc el sistema i ho tinc clar. Està molt bé la norma, però se’m queda petita. La vida es relaciona sumant talents, no només de manera competitiva. Però si cadascú de nosaltres és una peça única!”
Concert avui a Torà
Avui, Lídia Pujol oferirà un concert compartit amb Judit Neddermann, totes dues acompanyades de la guitarra de Pau Figueres, al castell de l’Aguda, situat al municipi Solsonès de Torà (20.30 h).