ART
Mor Santiago Alcolea, director de l’Institut Amatller
Ha mort l’historiador de l’art Santiago Alcolea Blanch, director de l’Institut Amatller d’Art Hispànic des del 1984. Nascut a Barcelona el 1951, fill dels també historiadors de l’art Santiago Alcolea Gil i Montserrat Blanch, era una indiscutible referència nacional i internacional del coneixement artístic. “Ens fa molta pena i tristesa dir-vos que ahir dissabte 10 d’agost el Santi ens va deixar”, han difós en un comunicat els familiars de l’historiador, que es declaren “commoguts” per “aquesta gran pèrdua per a nosaltres”. En la mateixa comunicació, la família explica que Alcolea “feia més de deu anys que lluitava contra el càncer, però no va deixar que això l’aturés mai”, fins que la darrera setmana va haver de fer front a una complicació pulmonar.
Per desig exprés de la família, no hi haurà vetlla al tanatori. En lloc d’això, anuncien que al setembre comunicaran els actes que estan preparant per recordar-lo i acomiadar-lo: “A Barcelona, a la Casa Amatller, recordarem el Santi com a historiador de l’art i els cinquanta anys dedicats a la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, i a Calella de Palafrugell, amb els amics, navegarem amb barques i caiacs per estar ben a prop del seu estimat mar.”
Alcolea es va llicenciar en història de l’art a la Universitat de Barcelona el 1975, i entre el 1970 i el 1972 es va formar tècnicament en un taller de restauració d’obres d’art. Deixeble de Josep Gudiol Ricart, va col·laborar amb ell a l’Institut Amatller des del 1974. Des d’aleshores, el va ajudar en diverses publicacions. El 1977 es va convertir en el secretari d’aquesta institució amb seu a la Casa Amatller del passeig de Gràcia, per a la qual va fotografiar nombroses obres d’art destinades a augmentar el seu arxiu gràfic.
Entre els anys 1988 i 2009, Alcolea va dirigir i va coordinar, per encàrrec de la Generalitat i el Ministeri de Cultura, l’Inventari de Béns Mobles de l’Església Catòlica a Catalunya. El 1991 es va incorporar al grup internacional de directors de centres de recerca d’història de l’art que va preparar la fundació The International Association of Research Institutes in the History of Art (RIHA), la qual es va constituir a París el 1998. Alcolea en va ocupar els càrrecs de secretari (1998-2000 i 2001-2003) i de tresorer (2004-2006 i 2007-2009).
Tal com recull el Diccionari d’Historiadors de l’Art Català de l’IEC, el primer llibre que va publicar va ser fruit de la seva tesi de llicenciatura, Subirachs a Catalunya: escultures públiques (Barcelona, Galeria Sacharoff, 1978). Aviat va diversificar els seus interessos i va publicar un treball sobre els pintors acadèmics de flors catalans dels segles XVIII i XIX, a Estudis d’art i cultura (Barcelona, Daedalus, 1979). Entre les seves aportacions més innovadores hi ha l’assaig titulat Aníbal, máscaras y anamorfosis en el ‘Cuaderno italiano’ de Goya (Barcelona, Institut Amatller d’Art Hispànic, 1998). I la seva obra principal és Pintura gòtica catalana (Barcelona, Polígrafa, 1987), en col·laboració amb Josep Gudiol, una completa recopilació documental de tota la pintura gòtica catalana coneguda, amb un catàleg raonat de cada obra.
Va publicar una monografia històrica sobre el Museo del Prado (Barcelona, Polígrafa, 1991 i 1992; Barcelona, Círculo de Lectores, 1994), que va generar versions en francès, en anglès, en italià i una nova edició actualitzada a Polígrafa el 2002, que també va ser traduïda a l’alemany i el francès.
També va tenir una actuació destacada en el camp de les exposicions. Va signar el projecte general de La pintura gótica en la corona de Aragón (Saragossa, Museu i Institut Camón Aznar, 1980) i va promoure infructuosament una exposició commemorativa del sisè centenari de la mort de Pere III, el Cerimoniós, esforç que es va traduir en un estudi sobre la figura d’aquest sobirà com a protector de les arts (Barcelona, Fundació Jaume I, 1987).
En l’àmbit expositiu, la seva dedicació més constant van ser múltiples mostres relacionades amb el fons de la Casa Amatller. Entre els anys 2009 i 2014 es va centrar en la restauració d’aquest edifici de Josep Puig i Cadafalch, en especial del pis principal. Amb aquesta intervenció es va recuperar l’aspecte del domicili del xocolater Antoni Amatller el 1900, quan Puig i Cadafalch va convertir l’edifici en una de les primeres manifestacions del modernisme dins l’Eixample de Barcelona. Quan la Casa Amatller va obrir, el 2015, Alcolea en va preparar personalment el discurs museològic i va redactar els textos de la mostra permanent i dels audiovisuals que l’acompanyen.