Pep Aymerich, de l’ombra i les abelles

Podries no tenir res a favor: l’aversió a les abelles, el rebuig a l’embafadora dolçor de la mel, la mandra de conduir amb la calor sufocant d’aquest migdia d’agost, que et fa arribar a la canònica de Vilabertran amb la roba xopa de suor, els turmells inflats, el cos baldat de córrer per l’autopista infecta que et cal per arribar fins aquí. Però ara hi ets i et passa tot de cop. La pedra construïda és tan acollidora... No es pot entrar a la canònica, encara que hi vagis a veure una exposició a les dependències diguem-ne auxiliars, sense admirar-te dels còdols sorrencs que t’hi porten, ni sense treure el cap, encara que sigui un moment, com si transgredissis alguna norma que ningú, de fet, no t’ha prescrit, per la porteta que connecta amb el claustre. Reconstruït i tot, potser massa repolit, amb l’herba del jardí resseca pel sol inclement, continua sent un recer miraculós, encara que hagi perdut el do de l’ombra. A la nova exposició del cicle que cada estiu hi coorganitzen el Bòlit de Girona i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, coincidint amb la programació musical de la Schubertíada, l’ombra, certa concepció molt íntima de l’ombra, hi és justament al·ludida des del títol mateix que ha escollit l’artista Pep Aymerich (Sarrià de Ter, 1962), Vessar l’ombra, que deu molt a la laboriositat de les abelles, a la perfecta geometria del rusc, a la llum de la mel, densa i lenta, a les coses que s’estoven i es desfan com una pasta de cera, com els cossos estimats. L’ombra és, com diu la directora del Bòlit i comissària de l’exposició, Ingrid Guardiola, indestriable del cos que la projecta. Ho llegeixo, això darrer, al full de sala que recullo a l’entrada, i em disposo a confirmar-ho amb la llibreta a punt per prendre-hi quatre notes, mentre em col·loco la bossa en bandolera, perquè em pesa com si hi carretegés tot allò que soc i tot allò que desconec, un pes immens, amb els ulls cremats de tanta llum sense ombres i tanta velocitat que arrossegava de la carretera, i de sobte aquí tot se’m fon, em torno poca cosa, podria posar-me a volar. El romànic ja propicia aquests efectes una mica narcòtics, però si a sobre hi trobes al davant l’obra de Pep Aymerich, que aquí torna a la pintura després de molts anys, la levitació és, no sé com dir-ho, carnal? Et deixes anar, sents realment com trossets teus van quedant enrere, i et tornes lleuger, com si renasquessis sense res a sobre, ni roba xopa, ni llibreta d’apunts, ni bossa amb les teves quatre coses a dins que semblaven imprescindibles i ara importen tan poc.

Sí, l’ombra vessa. La veig flotant a les parets del santuari hexagonal que Pep Aymerich ha construït a la primera sala imitant el rusc de les abelles. No és una construcció evident, perquè un simple llençol penjat del sostre de la volta de l’antiga capella de Sant Ferriol, per un efecte òptic tan eficaç com el d’una llanterna màgica, n’oculta la visió fins que traspasses l’arc d’entrada. Així doncs, l’obstacle per veure-hi sovint no és més que això, un drap quasi transparent entre tu i el món com una gasa o un sudari. No l’has ni d’apartar: hi passes pel costat i aquí tens aquest temple nou dins el temple antic que la cortina amagava, una capella de fusta pintada que imita les cel·les hexagonals de la bresca, groga per fora, negra per dins. Un altre contrasentit: la llum és tota a fora, seductora i densa, atrapada en un pot de mel, i és la nit, el que hi ha a dins, fins al punt que les bombetes, mig tintades de negre, només il·luminen les obertures per on ja entra la llum. Aymerich convida a passar del dia a la nit, diries, però és a l’inrevés. A fora, tot és llis, cobert d’un groc ataronjat i xardorós com un enlluernament de carretera; no és fins que entres en la foscor que hi veus coses: aquesta nit encarnada, travessada de grafits vermellosos, violacis, verds, d’un blau intens de constel·lació en moviment. És a l’interior d’aquest santuari d’obscuritats, que hi passen coses.

A vegades, els símbols s’afarten de ser meres invocacions mentals i prenen la realitat a l’assalt. És el que ha impedit que una peça tan potent com Macla, que donava la benvinguda a l’altra sala de l’exposició, l’antic celler de la canònica, continués al seu lloc. Era també una escultura que emulava l’arquitectura del rusc, però amb bresques de debò a dins que van atraure un eixam d’abelles el primer cap de setmana d’obertura, i es va haver de retirar. En lloc seu, el visitant es troba als peus el tríptic escultòric, modelat amb cera d’abella, Dissolució, que detalla el procés de desaparició d’un cos humà des d’un estadi de completesa (encara que en una posició no gens casualment de genollons, inclinada, la del donar-se, enfront de la figura erecta del jo autoritari) fins a la seva integració a la matèria, primer mig enfonsat a la cera (un cap i unes espatlles aflorant de terra) i finalment reduït a un monticle de no res, indiscernible de la pasta que li havia donat forma. Les qualitats de la cera són tan a prop de la pell, que un antic treball en vídeo com Pietat II (2011) adquireix el seu sentit ple: Aymerich hi assaja un dol, abraçant el cos inert que té a la falda, una escultura també de cera d’un realisme lacerant, fins que de tant tocar-lo i abraçar-lo, l’acaba reduint a un manyoc de carn inseparable de la seva, el residiu del qual exposa al davant dins una urna. És una obra tremendament trasbalsadora. Quant de temps pots donar-te per retenir prop teu el cos que has estimat? Si ajunto els trossos que cauen perquè se’m desmembra mentre l’abraço per continuar tenint-lo, podré fer-lo ressuscitar? Si me’l fico a dins, viurem tots dos en la mateixa carn? Aymerich, que porta una vida discreta de fuster, és un dels artistes més refinats de la performance a Catalunya des de fa dècades. Només algú amb la seva sensibilitat podia sortir airós d’un repte tan formidable com aquest: apropiar-se la nit, vèncer la mort, ser laboriós i pacient com un eixam d’abelles.